Marx, de vocació literat (II)

Durant l’etapa experimental i de formació, Marx combina els treballs d’investigació en l’àmbit del dret i l’estudi de la filosofia de Hegel amb una breu incursió en el món clàssic amb les traduccions parcials i incompletes de les Tristia d’Ovidi i Germania de Tàcit. També escriu Escorpí i Fèlix (1837), una novel·la humorística, incompleta, que no va ser mai publicada en vida, protagonitzada per Merten, un sastre cristià, el seu fill Escorpí i l’amic d’aquest, Fèlix, amb un argument indefinit i molt poc desenvolupat, una mínima trama, descripcions genealògiques dels personatges i reflexions personals i filosòfiques a través de lliure associació d’idees. Es tracta d’un intent no gaire reeixit d’imitar els estils literaris de Laurence Sterne, E.T.A Hoffmann i Heinrich Heine, fent una mescladissa molt desordenada i, sovint, absurda i incoherent.

Potser el més destacat de la novel·la sigui la recepció que fa de Hegel a través de l’adopció mimètica de la dialèctica, com un exercici estilístic de caràcter formal, un bon exemple del qual és aquest fragment extret del capítol 16: “Al principi era el Verb, i el Verb era en Déu, i Déu era el Verb i el Verb es va fer carn”. En la majoria dels casos, aquesta recepció es manifesta críticament, perquè està convençut de la impossible reconciliació del pensament i els conceptes amb la vida concreta. En conseqüència, el to descregut adoptat amb la filosofia de Hegel és de paròdia. Un primer exemple és la referència irònica al mètode dialèctic quan parla de la genealogia de Merten i diu sobre les hipòtesis del seu origen que totes elles es reuneixen i alhora s’invaliden a si mateixes, i rebutja aplicar la lògica hegeliana a les interpretacions genealògiques del nom “Merten”. Un segon exemple és la crítica al joc dialèctic de contradiccions d’aquest fragment: “llavors em vaig veure a mi mateix, adés que jo mateix m’havia ofert a mi mateix la prova contrària”. Un tercer exemple és la recreació irònica del moment lògic i dialèctic de la negació de la negació, la reconciliació en què el “no” que esdevé “no-res” passa a ser un nou “no”, però més harmoniós.

Racionalitat i realitat

Marx fa referència a la divisió dels vells i joves seguidors de Hegel en dreta i esquerra hegeliana i la disputa entorn de la interpretació de la sentència que identifica racionalitat i realitat, i que diu que “tot el que és racional és real, i el que és real és racional”. Els hegelians més conservadors atorguen tot el pes a la segona part de l’oració, donant a entendre una conformitat total amb les institucions existents, mentre que els hegelians d’esquerres posen l’accent en la primera part i veuen en el pensament dialèctic un instrument potent de transformació social. Marx té molts de dubtes i no es posiciona obertament ni a favor ni en contra d’uns ni dels altres, ja que necessita clarificar-ne les bases conceptuals.

També es dirigeix a David Hume amb ironia, i posa en ridícul l’argument empirista que nega la causalitat i desvincula la connexió extramental entre causa i efecte. Concretament, parteix de la relació a priori que podria establir Hume entre dos capítols del llibre, segons la qual un capítol abans de ser escrit, ja està vinculat amb l’anterior, posant de manifest la impossibilitat d’establir l’anterioritat d’una causa abans que es produeixi l’efecte esperat.

A la novel·la, inclou cites bíbliques, i referències erudites a Troilus i Crèssida i Macbeth de William Shakespeare; al Faust i al Wilhelm Meister de Johann Wolfgang von Goethe; als contes de Hoffmann; a Benjamin Franklin; a Plini, el Jove; a Nicolas Boileau i Johann Joachim Winckelmann; als dramaturgs alemanys, Ernst Raupach i Johann Christoph Adelung; i als juristes Irneri i Giulio Pacio. A més, menciona Helena de Troia; cita fragments de Virgili i Ovidi; incorpora Ovidi a la trama; i subscriu la recomanació de Winckelmann d’aprendre a gaudir de la felicitat i l’autosatisfacció presents, sense esperar els elogis futurs.

En un dels soliloquis, pensa políticament el majorat, fent incidència en la desigualtat que genera aquest sistema de repartiment de l’herència que atorga legalment la totalitat del patrimoni i els béns familiars al fill major. Prèviament, ha deixat la lectura de John Locke, Johann Gottlieb Fichte i Immanuel Kant. D’altra banda, escriu que l’home ordinari està condemnat a lluitar per la vida. Posteriorment, torna a anomenar Kant, i se’n recorda de Wilhelm Traugott Krug, el seu successor a la càtedra de lògica i metafísica a la universitat de Königsberg. Altres noms de filòsofs que apareixen citats al text són els de Friedrich Schiller, Gottfried Wilhelm Leibniz i Christian Wolff.

Marx fa al·lusió al mite del jueu errant, condemnat a vagar eternament per la terra com a càstig diví per haver negat l’aigua a Jesús en el seu camí portant la creu cap al calvari, i que és interpretat com una metàfora de la diàspora jueva. Estableix que les dones encarnen la falsedat, com si fos una veritat evident, amb la mateixa naturalitat amb la qual ens diu que “a la lluna hi romanen pedres lunars”, i “arena a la mar”, i “terra a les muntanyes”. Discuteix la idea de progrés tan important per als il·lustrats, aprofitant la semblança etimològica de Mehren (progrés) amb Merten, especula sobre la possibilitat que Merten hagi perdut la lletra h i que aquesta pèrdua l’hagi fet regressar en comptes de progressar cap a un estadi simiesc. Aquesta especulació li dona peu a referir-se còmicament al progrés com “allò que converteix les monelles en éssers humans”.

Un drama existencial inacabat

Un altre dels experiments literaris és Oulanem (1837), un drama existencial inacabat, amb ressonàncies a Shakespeare i Goethe, i que conté alguns elements comuns amb Escorpí i Fèlix, com la insistència en la genealogia dels personatges.

Els tres personatges principals del drama són Oulanem, Lucindo i Pertini, units per la violència i el desig de venjança, mort i destrucció, que l’autor fa extensiu a la humanitat sencera. L’escenari del drama és una ciutat italiana de muntanya. La trama comença amb l’arribada d’Oulanem i el seu jove amic Lucindo a aquesta ciutat misteriosa. Pertini reconeix a Oulanem com un antic enemic i li ofereix hospitalitat amb la intenció oculta de venjar-se a través de Lucindo. A partir d’aquí s’estableix un combat dialèctic entre Pertini i Oulanem en què surt victoriós Pertini.

A la segona escena, es produeix el primer encontre entre Pertini i Lucindo, durant el qual Pertini fa el paper de Mefistòfil i intenta corrompre i temptar Lucindo, amb la promesa de guiar-lo cap a un lloc del qual no es pot tornar, que podria ser l’infern.

En la següent escena, Oulanem expressa el seu odi cap a la humanitat a través d’un llarg monòleg, en el qual es refereix als homes com a simis estúpids que mereixen morir a causa de la seva conducta depravada. Està convençut que disposa dels poders divins per aniquilar l’univers sencer. Aquesta voluntat de destrucció pot ser vista com un antecedent remot de la concepció marxiana de la història com a lluita de classes i la guerra a mort que ha de mantenir el proletariat per alliberar-se de l’explotació i el domini burgès.

A la quarta escena, Pertini insisteix a guanyar-se el favor de Lucindo. Aquesta vegada ha organitzat una trobada amb Beatrice, la seva protegida, amb l’objectiu de seduir-lo. Lucindo s’enamora de la bellesa de “la filòsofa del cor”. Així, la venjança i la violència de l’home contra l’home es veu apaivagada per l’amor, encarnat en Beatrice, l’alter ego literari de l’estimada Jenny.