"Mentre aquí hi havia l’1-O, els adolescents de Getafe miràvem 'Merlí'"

BarcelonaDues de les preguntes que li solen fer al poeta Mario Obrero són: com pot ser que només tinguis 21 anys (i sis llibres publicats) i per què un noi de Getafe parla tan bé gallec i català. Per a la primera no té resposta —"ho haurien de preguntar a la meva mare", diu— però per a la segona sí: "Vaig constatar un buit que tenia com a madrileny i espanyol. No hi ha cap problema si em menjo una paella o una ensaïmada o uns pebrots de Padrón, però arribar a dir «bon dia» o «bos días» semblava que fos una heretgia. Venint d'un context tan monolingüe, vaig descobrir que tinc mazo acento i això curiosament també em va acostar a les altres llengües. Igual que Virginia Woolf reivindicava fa segles l’habitació pròpia, doncs em va interessar la llengua pròpia perquè em permetia participar en una identitat que no està gens allunyada de mi. Al cap i a la fi, vaig estudiar en una escola pública que es diu Concepción Arenal, una feminista gallega, i el poble del costat de Getafe es diu Parla", explica a Barcelona, on ha presentat el poemari Tiempos mágicos (La Bella Varsovia) al Festival de Poesia.

Obrero es va passar dues temporades recorrent literàriament l’Estat amb Un país para leerlo, el programa de La 2, mentre en paral·lel escrivia l’assaig que acaba de publicar Anagrama, Con e de curcuspín. Són vuit cartes a les llengües de l’Estat: català, aranès, aragonès, gallec, castellà, basc, asturià i extremeny. La seva aproximació és una visió poètica, lingüística, de classe, progressista i sobretot celebratòria. Tant pot citar Vicent Andrés Estellés com Ramon Llull, Antoni Benaiges, Mireia Calafell o Miren Agur Meabe i el seu "la distància és el meu lloc".

La família Obrero havia estiuejat a prop de Dénia i el català li era familiar, però no el va aprendre fins anys més tard. "Per l’1 d’octubre, a Getafe vèiem com sortia la Guàrdia Civil i es cridava al carrer l’«A por ellos». Hi havia més banderes que si Espanya hagués guanyat el Mundial. Jo no sabia qui eren ellos. No havia estat mai ni a PortAventura. I quan vaig pensar en qui era aquesta gent tan malèvola, en descobrir Maria Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana, em vaig adonar que jo també era part d’elles i ells, que m’interessaven i m’interpel·laven molt més que aquells crits d’odi proferits des de la ignorància. ¿Per què no cridaven «A por ellos» davant de la delegació del govern que havia retallat la sanitat o l’escola pública, que això sí que fa mal?", es planteja. Així que amb quinze anys s’acosta al català gràcies a les lectures, la música i la televisió. "Mentre aquí l’1-O generava escletxes de violència i de ferida, tots els adolescents de Getafe miràvem Merlí en català perquè la traducció no era gaire bona", recorda. Després, estudiant filologia a la universitat va decidir aprendre'l més formalment, per pur plaer i també per política, perquè les llengües ni li queden lluny ni li semblen inútils. "Qui construeix la idea del que és útil i servible? No deuen ser les paraules víctimes d’un poder i un sistema econòmic? Per què no és de vital utilitat dir quérote, maite zaitut o t’estimo a algú en la seva llengua?", escriu.

Una identitat pròpia

"L'espanyolisme el patim tots, els espanyols també —lamenta el poeta—. Quan deia Lluís Cernuda allò de «soc espanyol sense ganes», a mi em fa molta ràbia haver de ser espanyol sense ganes i no poder tenir una identitat nacional hegemònica. Me n’he de fer altres, i la meva té a veure amb la biblioteca de Pompeu Fabra cremant en mans de les tropes franquistes després de la Guerra Civil, amb l’alacantina Francisca Aguirre fugint per la Jonquera el 1939 o el mateix Pasolini fent xerrades sobre el català durant la dictadura a Barcelona. Això és la meva pàtria. L'espanyolisme, com tots els pensaments sintètics, en deixa fora la gran majoria de persones. I em dol. Però també hi ha una altra genealogia molt llarga que sempre cal recordar, i és un Cervantes proposant que l'escriptor basc escrigués en èuscar com el castellà ho fa en castellà, un García Lorca escrivint Seis poemas galegos o una Rosalía de Castro escrivint l'obra poètica en gallec des de Salamanca. Això també ha existit i és part del que voldria que fos el meu país", defensa.

A l'assaig, Obrero s’atreveix a disparar (i fa punteria) fins i tot a conceptes polèmics com el de xarnego o els glotònims català/valencià, i ho fa entrellaçant geografies, etimologies, poetes, notícies, idees. Renega de la Constitució o de la consulta sobre el valencià a les aules, si aquesta abona "el de dret a la ignorància" de les llengües, i denuncia una visió simplista que es basa en el "si ho entenc és bo, si no, m’amenaça". "Aprendre una llengua és complicat, però no és més complicat que entendre l'Íbex-35, el model 037 d'autònoms, la declaració d'Hisenda o per què tenim un cap d'estat que no s’ha votat. És a dir, la complicació i no entendre coses és part de la nostra vida. Jo no entenc la composició química d'una pastilla i si em fa mal el cap, me la prenc. No comprendre coses no vol dir renunciar-hi", raona. De fet, pensa que el rebuig o la minorització és una mala estratègia fins i tot des de la perspectiva espanyolista. "Si segles després d'una imposició lingüística, d'un Felip V, de dues dictadures al segle XX, no s'ha aconseguit assassinar la llengua catalana, crec que ja és molt difícil i potser haurien de canviar d'estratègia o simplement acceptar una realitat que, malgrat totes les violències, ha fet una reivindicació per la seva existència, la seva dignitat i el seu reconeixement", sentencia el madrileny.

El discurs de classe

El seu discurs sempre té present l'origen familiar, fill de barriada, net de migrants del camp a la ciutat. No en va Mario García Obrero utilitza el cognom matern com a signatura: qui és sabater, que faci sabates. També per això vincula la reivindicació lingüística amb la defensa d'altres drets socials. "Jo tindria por de la crisi climàtica, l'ascensió bèl·lica, un genocidi, que és una realitat del nostre temps, més que no pas a l’existència d'una llengua, que mai ha matat ningú, mentre que la imposició de llengües sí que ha causat morts i afusellats". Per descomptat que l'han titllat de woke des de la dreta. "Estem molt acostumats que ens insultin i resignificar-ho. Com a mínim, parlem des del pensament i la raó", afirma.

També defuig que s’englobi tots els joves en l’etiqueta de ser "més de dretes", com diuen les enquestes. "No es pot dir els joves si no diem els adults. Jo tinc la mateixa edat que la princesa de Girona i no tinc res a veure amb ella, ni ella paga impostos per ser autònoma ni jo tinc sang blava", afirma, tot i que sí que veu amb preocupació la deriva política de l'Estat. "Crec que mai ens hem arribat a creure que una democràcia consistia a ser democràtics, a parlar de memòria, educació, diversitat, llengua, oportunitats per a tothom, capacitat de transformació. Quan tens la Facultat de Filologia a Madrid amb una retallada del 50%, és molt difícil demanar a la joventut que tingui un pensament democràtic o cívic, perquè la democràcia ens està fallant de debò. No es pot fer la víctima victimària", sentencia aquest poeta i guitarrista clàssic que aspira a ser feliç, que vol dir lliure, "i això implica prendre decisions i prendre responsabilitats".