Marià Aguiló: el ‘xueta’ que va reinventar el català

PalmaFou “el primer que va creure en la possibilitat de refer la nostra llengua”, qui “emprengué la magna obra de redreçar-la”, “l’obrer cabdal del seu ressorgiment” i “qui cregué fermament en l’esdevenidor de la nostra llengua quan tothom en dubtava”. “Els que hem vingut després no hem fet sinó completar la seva tasca immensa, treballant sempre dins la via oberta i esplanada pel Mestre”. Així, de mestre i en majúscula, parlava d’ell Pompeu Fabra, l’encunyador de la normativa del català. I l’home a qui es referia era Marià Aguiló, un ‘xueta’ mallorquí, promotor de la Renaixença a Catalunya i al País Valencià. El recordam quan es compleixen aquest divendres dos segles del seu naixement, i ho feim seguint els estudis de Margalida Tomàs, Josep Massot i Muntaner, Joan Mas i Vives, Manuel Sanchis Guarner, Laura Miró Bonnín i Miquel dels Sants Oliver.

Va néixer al carrer de les Monges de Palma el 16 de maig del 1825. El recorda una placa damunt de l’arc que el comunica amb la plaça Major. Es deia Aguiló Cortès per part del pare i Fuster Forteza per la banda de la mare: quatre –previsiblement, en serien més– dels 15 llinatges ‘xuetes’. És a dir: aquells que una falsificació hipòcrita ha assenyalat com els únics descendents de jueus conversos, quan la qüestió és que foren molts més els llinatges adoptats pels jueus mallorquins en convertir-se, i moltíssims més els seus descendents.

Marià Aguiló i el seu cosí Guillem Aguiló foren els primers ‘xuetes’ en accedir a l’Institut Balear, aleshores acabat de crear, i també els primers a cursar estudis universitaris, ja que havien estat vetats a la ‘gent del carrer’, com se’ls coneixia. Aquesta discriminació sistemàtica fou també un detonant per establir la seva residència fora de Mallorca, on ni tan sols sabien què era això d’un ‘xueta’.

L’amor a la llengua materna, afirmava Aguiló mateix, es convertí des de jove en “la passió més forta” de la seva vida. Una persona fonamental de la seva infantesa fou la dida, Antonina Canyelles, que li contava –i cantava– rondalles i cançons tradicionals. Aquell vincle es va mantenir al llarg dels anys, fins al punt que ella va aprendre a escriure per poder ajudar-lo en la tasca de recuperació de la literatura tradicional. També el fascinaren els glosadors, que influïren en la seva producció poètica.

La tasca de no acabar mai

El seu caràcter va ser, probablement, el seu pitjor enemic. Pessimista, malenconiós, obsessionat amb la mort, era, a més, d’un perfeccionisme malaltís. Mai no quedava satisfet de la feina, mai no la considerava prou treballada per donar-la a impremta. Els seus editors havien de recórrer fins i tot a l’amenaça per aconseguir els originals. Les subvencions que se li atorgaven per a aquestes tasques perillaven per la lentitud en portar-les a terme.

La recopilació de la literatura oral en català fou la primera de les grans empreses que va posar en marxa, ja des de l’adolescència. Va cercar les seves manifestacions per tot i afirmava que entre “les més boniques” hi eren les de Formentera. Aquella era una altra feina de no acabar mai: ell mateix deia que no havia apuntat “ni una milionèsima part” de les rondalles que havia sentit. Sí que va arribar a publicar un primer volum del Romancer popular de la terra catalana –només un–, dedicat a les cançons cavalleresques.

Amb 15 anys, Aguiló també començà a escriure poesia. Per descomptat, en aquell entorn del segle XIX ferotgement centralista, el primer poema que va publicar, el 1842, era en castellà. Però a partir del 1844 no va tornar a publicar res en cap altre idioma que no fos el català. La qual cosa, com observa Tomàs, va provocar la seva marginació –una altra– en les celebracions públiques ‘oficials’.

Amb quatre versos va encunyar el lema de la que seria l’obra de la seva vida: “Cap nació pot dir-se pobra / si per les lletres reneix; / poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix”. Aquest va ser l’objectiu de tota la seva activitat: recuperar el català com a llengua literària. A un diàleg imaginari amb Ramon Llull, aquest li fa observar que “restaurar la llengua nostra / no és obra del cant tan sols / sos bells llibres antics mostra / primer, si enaltir-la vols”. I així ho va fer.

Un dels seus primers poemes el dedicà a un amor impossible –probablement, per ser ell ‘xueta’ i ella no. Tractats com empestats per la resta dels mallorquins fins a temps ben recents, els ‘xuetes’ no tenien més remei que casar-se entre ells. El cosí Tomàs Aguiló, qui exercí sobre ell una poderosa influència –tot i les discrepàncies–, es va casar amb una germana de Marià. Ell mateix es va casar també amb una cosina, Francesca Miró. Estanislau Aguiló, fill de Tomàs i nebot de Marià, seria un dels seus col·laboradors més destacats i una altra figura clau de la cultura mallorquina.

Marià Aguiló es va desplaçar a Barcelona per estudiar Dret. Però la seva ocupació essencial seria la de bibliotecari. Segons Oliver, hi va començar una mica per casualitat: a la biblioteca a on anava a Barcelona, el bibliotecari es va trobar malalt i li va demanar que el substituís, donant-li unes instruccions bàsiques. Des de llavors, ja no deixaria aquesta feina.

La ‘nacionalitat catalana’

El 1858 es traslladà a València per fer-se càrrec de la biblioteca de la Universitat. Hi volgué continuar la tasca de recuperació del català com a llengua literària i hi va organitzar uns ‘jocs florals’, un certamen poètic que servia per a aquesta finalitat. Però, segons Tomàs, allò no va anar bé: l’acollida no resultà gaire entusiasta i ell mateix deia que s’havia “cremat” amb l’experiència. Ara bé, va deixar-hi la llavor ben sembrada: Teodor Llorente i Vicent Querol, les dues principals figures de la Renaixença valenciana, el reconeixien com el seu mestre.

Va ser en aquell moment quan inicià una de les seves grans empreses: el llistat detallat de totes les obres impreses en català. Va trescar per gairebé totes les biblioteques de l’Estat i del sud de França i va confeccionar un catàleg tan exhaustiu que, per descomptat, no el va arribar a publicar en vida. El completaria i el donaria a impremta el seu fill Àngel, ja en data tan avançada com el 1917.

Des del 1873, Aguiló també va posar en marxa una col·lecció de clàssics, la Biblioteca Catalana, de la qual arribarien a publicar-se’n 12 volums. A banda d’aquesta sèrie, va recuperar l’obra inèdita de Ramon Llull Llibre de l’orde de cavalleria, gràcies a un manuscrit del segle XV que havia comprat ell mateix a Cadis. Com havia arribat a parar un text del ‘Doctor Il·luminat’ al port andalús sembla un misteri que potser donaria per a una altra pel·lícula d’Indiana Jones.

Marià Aguilò va ser, a més, un ferm convençut de la unitat de la llengua catalana i de la necessitat de dotar-la de les eines necessàries per consagrar-la científicament. D’aquí una altra de les seves grans obres: un diccionari en vuit volums, redactat conjuntament amb Tomàs Forteza –un altre ‘xueta’–, i del qual va arribar a acumular milions de fitxes. Per descomptat, tampoc no va arribar a veure’l publicat. Fou Fabra qui el va editar, el 1916.

Aguiló refusava com a impropi el terme “llemosí” que llavors s’emprava per no dir-li ‘català’. Ell es referia a “tots els endrets de la nacionalitat catalana” en parlar dels diversos territoris. Segons Massot, “els criteris lingüístics de Marià Aguiló foren assumits per Pompeu Fabra” quan redactà la normativa de la llengua.

Aguiló va tornar el 1861 a Barcelona, on passaria la resta de la seva vida i on es va fer càrrec, com a València, de la direcció de la biblioteca universitària. Se suposava que aquesta ocupació li facilitava les seves altres tasques monumentals, però de vegades va ser tot el contrari. Quan es va haver de fer el trasllat a una nova seu, allò li va ocupar tant de temps –la manca de mitjans era escandalosa– que va haver de deixar de banda la resta de feines, amb la impaciència corresponent dels editors.

Des del 1875, aquell mateix home que havia encès el nou foc de la llengua catalana es va anar distanciant del ‘catalanisme’ oficial, ja que no li agradava gens el caire ‘polític’ que estava adquirint. Ell sempre el va defensar com una causa estrictament cultural. Marià Aguiló va morir a Barcelona el 6 de juny del 1897, molt probablement decebut i frustrat, per no haver arribat a concloure tantes d’empreses colossals com havia començat.

El paper pioner de Marià Aguiló en la recuperació del català s’ha reconegut des dels diversos territoris. Per al valencià Manuel Sanchis Guarner va ser, probablement, “el principal capdavanter” de les lletres catalanes. El mallorquí Antoni Maria Alcover, qui va fer realitat dos dels seus grans projectes, com són la recopilació de les rondalles i el diccionari, el qualificava de “patriarca del renaixement literari de Mallorca i Catalunya”. Fou “el mestre preclar del nostre renaixement literari” i “el primer que començà de treure la pols secular que colgava l’idioma”, segons el català Carles Capdevila. Potser no s’ha reconegut com calia la contribució gegantina d’aquest ‘xueta’ a la nostra llengua. Potser en som a temps.