Maltractament a les dones: una història massa llarga

PalmaMalauradament, els maltractaments a les dones –físics o psíquics– i la violència masclista no són d’ara. Actualment, es denuncien. Al llarg de segles, foren comportaments acceptats per una societat misògina i patriarcal, també a les Illes Balears. Ho recordam ara, quan està a punt de commemorar-se, divendres 25 de novembre, el Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones.

El concepte de la dona com a ésser inferior, marginat i reclòs a l’àmbit domèstic el podem rastrejar fins a la nostra prehistòria. A la societat talaiòtica –assenyala l’arqueòleg Jaume Coll, d’acord amb les fonts clàssiques–, “degué existir com a pràctica usual l’infanticidi femení”. L’home es dedicaria a “pràctiques de cohesió social”, mentre que a la dona li corresponia, ja aleshores, “l’espai casolà”.

Tot un clàssic de les expressions més negatives emprades contra les dones és el cronista de la Història de Mallorca Joan Baptista Binimelis (1539-1616), autor de l’explícit Dels vicis de les dones i el seu tarannà variable. “Un clar exemple de misogínia”, segons la formadora en violència masclista Carme Vidal, una obra en la qual les defineix com a “insegures, febles, covardes, dèbils, inconstants i volubles, xerraires, bocamolles i incapaces de guardar secrets fins i tot sense recórrer a les tortures”.

Perquè ho eren, torturades –els homes també, tot s’ha de dir; per desgràcia, aquesta fou una pràctica habitual als processos judicials al llarg de segles. Un clar exemple són les dones xuetes de Mallorca (jueves converses), les quals, segons afirma el doctor en Història Antoni Picazo, eren “les veritables mantenidores dels rituals hebreus” entre aquells que volien tornar a la religió dels seus avantpassats i “patien una doble discriminació: la de ser descendents de jueus i la inherent al gènere mateix”.

Torturades i assassinades

Picazo recorre una successió de casos esgarrifosos al segle XVII de dones xuetes, pel delicte –aleshores– de practicar, òbviament d’amagat, la seva religió. Caterina Tarongí, cremada viva. Teresa i Joana Cortès, Margalida Tarongí, Caterina Bonnín i Francesca Forteza, executades per garrot. A Francesca Cortés d’Aguiló i a Aina Martí, el Sant Ofici va determinar que, abans de la seva execució, els fos donat “turment per determinar els seus còmplices”. A Francesca Cortés d’Agustí, qui fou condemnada a mort, se li aplicà “turment i es va executar fins a la segona volta a la cama esquerra per espai de mitja hora”. Isabel Aguiló va acabar confessant per por de ser “posada en turment”.

Joana Aina Martí, afegeix Picazo, es lliurà de la mort, si bé se la condemnà a “estar confinada a Mallorca (...) i a 500 lliures de pena de multa o, en cas de no poder pagar, a 200 assots”. Isabel Martí “fou turmentada al poltre”: cap, braç i cama fins a una “tercera volta”: “Aquesta resistència al dolor li va salvar la vida”, si bé “va haver de pagar una multa de dues-centes lliures i va rebre dos-cents assots”. Per a Violant Forteza, el fiscal va demanar que se li donàs turment “totes les vegades que fos necessari fins que confessi”. Fou “executada per garrot i després cremada”.

No eren només els inquisidors els que feien servir la violència, d’obra o de paraula. Narra Picazo que el xueta Bartomeu Tarongí, convertit en “acèrrim catòlic”, va amenaçar la seva dona amb “portar-la davant la Inquisició pels cabells” si la sorprenia en alguna cerimònia jueva. L’escriptor Miquel Ferrà i Martorell conta que a Caterina Seguí, per enamorar-se d’un descendent de jueus conversos, la varen fer fora de casa “a garrotades” i fou tancada pels seus familiars a “una cambra de l’Hospital General” que “era en realitat un calabós (...) destinat a malats mentals”.

El 1580, segons recull l’estudiós d’aquest període Onofre Vaquer, ja s’havia prohibit “sol·licitar i atemptar donzelles, tant volent-ho elles, com no volent-ho, haver d’elles besos y altres tocaments deshonests”. El 1584 –cita el medievalista Ramon Rosselló–, les dones penedides dels seus pecats que tornassin al mal camí eren condemnades a “córrer la vila” (“recórrer els carrers exhibint-se i a vegades essent assotat durant el trajecte”, Diccionari català-valencià-balear) “i si eren estrangeres”, que sembla ser que era un agreujant, “serien assotades i exiliades del Regne perpètuament”.

Per a aquelles que haguessin estat prostitutes o haguessin dut una vida de promiscuïtat es va crear a Palma la ‘casa de penedides’ de la Pietat, a la qual, cita Rosselló d’un informe del segle XIX, “gairebé cap al·lota de les poques que hi havia per esmenar-se havia entrat per la seva voluntat”. Ja el 1703, els jurats –equivalent als actuals regidors– es queixaven “del demesiat rigor ab que són tractades y que per culpes leves solen ser castigades ab açots, sep, grillons, cadena, càrcel y pa y aigua”. El 1642 havien fugit “set dones que estaven clavades a la galera”, és a dir, a la presó, “per sos demèrits”.

L’advocada Francesca Mas detalla com l’article 57 del Codi Civil estatal del 1889, “traducció literal de l’article 213 del francès”, determinava que la dona “ha d’obeir el marit”. Com que no s’establien sancions si no ho complien i “la desobediència de la dona havia de tenir alguna conseqüència”, era “‘normal’ que el marit la pogués maltractar en el cas d’infringir aquesta norma”. Pel que fa al dret penal, la dona casada no era protegida “dels atemptats sexuals comesos pel marit”.

El sotmetiment de la dona era sistemàtic. Al camp eivissenc, relata la historiadora Lina Sansano, “de fadrina obeeix el pare”, de casada “serveix el seu marit (...) La dona no té cap tipus de dret, només podem parlar de deures i obligacions”. El costum del ‘festeig’, o afluència de pretendents a les cases de les al·lotes, de vegades generava violència, però entre ells, que “per mor d’anar armats”, com fou habitual a Eivissa fins “ja ben entrat el segle XX”, podien acabar “malament”.

Al món rural, segons assenyalen les historiadores Joana Escartín i Aina Serrano, les dones eren sotmeses habitualment “a una enorme explotació –situació no gaire distinta de la dels col·legues masculins– per part dels terratinents locals”. La publicació comunista Nuestra Palabra denunciava, el 1934, que la jornada de les pageses “és interminable, de sol a sol, i el seu salari!, és una vergonya, un escarni!”. No superava una pesseta.

Les condicions no eren millors a les fàbriques. A la indústria tèxtil, indiquen Escartín i Serrano, encara el 1946 feien feina “nines de 12 anys”, malgrat que la llei no ho permetia. A Can Ventosa, a Eivissa, les treballadores dugueren a terme una vaga per les seves reivindicacions, amb la mala sort que fou el juliol del 1936, just abans del cop d’Estat.

Pel que fa al servei domèstic, una de les escasses feines remunerades a què accedien les dones en el passat, el reglament del Govern Civil de Balears del 1883, citen Serrano i Escartín, resol “situacions en què els servents faltin a l’obligació, però mai al contrari, és a dir, quan el senyor o la senyora també hi faltin”. Les criades eren objecte d’“abusos constants” i “llargues jornades laborals”, de fins a 14 hores i remunerades amb “miserables jornals”.

La violència, afegeix l’estudiosa Maria Antònia Manresa, començava a l’escola, on “la canya era un correctiu pedagògic habitual” i a la qual es feia servir un “ensenyament clarament diferenciat” per a elles, “discriminació que perjudica les dones”. D’unes condicions així de difícils sortien, així i tot, personalitats com l’apotecària de Montuïri Jerònia Verd, qui fou “custodiada per una parella de la Guàrdia Civil perquè era l’única dona que viatjava sola i de nit en un tren”, d’Alacant a Granada, els anys 20 del segle passat, una audàcia que li suposava enfrontar-se a possibles perills.

La vida d’una dona es considerava inferior a la d’un home. El 1844 –recull Vidal–, en enfonsar-se el terraplè annex a la parròquia de Felanitx, es va sol·licitar al govern de Madrid una exempció de quintes –servei militar–, argumentant que “de les 414 persones que moriren, només hi havia 162 dones, la resta eren homes (...) a la flor de la joventut, l’esperança del poble”. El 1870, el periòdic republicà ‘El Rayo’ qualificava la condició femenina d’“esclavitud”.

“Llenya a les dones”

Hi havia, també, els atacs per escrit. El 1869, afegeix Vidal, el “misogin” Joaquín Asensio criticava la intel·lectual Manuela de los Herreros, afirmant que “encara que fos una dona sàvia, segurament tindria la llar abandonada”. Bartomeu Singlada, segons cita la professora de Filosofia Elisa Rosselló, publicava a L’Ignorància l’article ‘Llenya a les dones’, qualificant la dona de “falsa, frívola, malfeinera i interessada”. Li va respondre la poetessa Marcel·lina Moragues, qui, segons les estudioses de la literatura Isabel Peñarrubia i Maria Magdalena Alomar, li recordava la “important funció social” de les esposes: “I molt sovint quan tornava el pare de malgastar el sou, encara descarregava violentament la seva frustració sobre els més dèbils: la dona, els infants, el ca i el moix”. Maltractament a dones, a nins i a animals.

Per descomptat, les dones republicanes també foren objecte de maltractaments –fins i tot, d’assassinats: 17 a Mallorca i 2 a Eivissa, segons Vidal– en triomfar el cop d’estat del 1936. A la presó de Can Sales a Palma, les monges aplicaren “la disciplina fins als límits insuperables (...) Sembla que algunes dones moriren de fam dins la presó”. La violència sexual fou “habitualment exercida per funcionaris de presons o per falangistes que entraven a les presons a visitar les dones de manera recurrent”.

Des de llavors, un llarg camí recorregut, tot i que les xifres –1.759 assumptes penals relacionats amb violència de gènere el segon trimestre d’enguany als jutjats de les Illes– encara siguin tràgiques. El 5 de febrer del 1979, es va dur a terme a Palma la primera manifestació contra la violència masclista. Ara aquesta està castigada, es destinen recursos a les víctimes i existeix una consciència social. Maltractar les dones ha deixat de sortir gratis.