L'avís de l'ADN d'uns pops: el nivell del mar podria pujar entre 4 i 5 metres

Totes i cadascuna de les espècies s’haurien de considerar patrimoni de la humanitat. No només per l’estabilitat que aporten als ecosistemes dels quals depenem els humans per sobreviure, sinó perquè, ara que l’estem aprenent a llegir, al seu ADN hi poden haver claus per elaborar nous medicaments, nous materials, o, simplement, informació sobre la història de la vida i el planeta.

L’última prova d’aquesta idea l’ha aportat un equip de científics encapçalat per la biòloga marina Sally Lau, de la Universitat James Cook, a Austràlia. A partir de l’anàlisi de l’ADN del pop de Turquet (Pareledone turqueti), un petit cefalòpode que viu als fons marins antàrtics, Lau i el seu equip han deduït que el gel de l’oest de l’Antàrtida es va fondre fa entre 116.000 i 129.000 anys. La troballa s’ha publicat a la revista Science.

Entendre les condicions que van portar a la fusió i l’impacte que va tenir en el nivell global del mar és interessant per preveure què pot passar amb el gel antàrtic en l’escenari actual d’escalfament i emergència climàtica. Segons els autors del treball, "els resultats proporcionen la primera evidència empírica que la pèrdua del gel de l’oest de l’Antàrtida podria arribar fins i tot en un escenari estricte de mitigació del canvi climàtic".

Una incògnita resolta

Fa més de cinquanta anys, el glaciòleg anglès John Mercer va ser el primer que va fer la hipòtesi que aquesta massa de gel s’havia fos en algun moment del passat. Ho va deduir a partir de l’anàlisi de sediments del fons marí. Des d’aleshores, s’ha fet molta recerca per validar la proposta de Mercer. S’han estudiat més sediments, s’ha analitzat el gel actual per esbrinar quan es va formar i s’han desenvolupat models del nivell global del mar, per exemple.

Tot i que els resultats d’aquests estudis són compatibles amb una antiga fusió del gel, tal com escriuen els climatòlegs Andrea Dutton i Robert M. DeConto en un article d’anàlisi a la mateixa revista Science, es tracta de "troballes circumstancials que admeten moltes possibles interpretacions".

Aquest nou estudi, però, representa una prova sòlida de la fusió que, a més, no es basa en criteris geològics com els anteriors. Els investigadors han analitzat i comparat els genomes de 96 exemplars de pops dels mars de Ross i Weddell, dues masses d’aigua que actualment estan separades per gel. Això vol dir que els pops d’una banda i de l’altra no poden establir cap mena de contacte perquè hi ha una barrera física que els ho impedeix.

L’ADN d’uns i altres, però, ha revelat que comparteixen algunes característiques genètiques que només es poden explicar a partir d’un encreuament entre les dues poblacions. A més, els models genètics indiquen que l’encreuament es va produir en l’últim període interglacial, que va tenir lloc fa entre 115.000 i 130.000 anys.

"Es tracta d’un treball molt innovador perquè utilitza la genètica de poblacions per esbrinar una cosa tan important com el col·lapse del gel de l’Antàrtida", valora Pablo Librado, expert en genètica i evolució de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), un centre mixt del CSIC i la Universitat Pompeu Fabra, que no ha participat en l’estudi.

Estudiar el passat per preveure el futur

L’interès de l’estudi no només radica en la prova de la fusió del gel antàrtic, sinó en la datació del procés. En l’últim període interglacial, que és quan està inscrit a l’ADN dels pops que es va produir la fusió, la temperatura mitjana al planeta era entre 0,5 i 1,5 °C superior a la de l’era preindustrial i el nivell del mar era entre 5 i 10 metres més elevat que l’actual. Tot i que la Terra és un sistema molt complex i hi podria haver altres factors, això suggereix que la fusió del gel antàrtic es podria produir fins i tot en els escenaris més optimistes de mitigació de l’escalfament global. L’Acord de París marca, precisament, l’objectiu de no superar l’augment d’1,5 °C de temperatura respecte de l’època preindustrial. Segons els models actuals, la fusió d'aquesta massa de gel faria pujar el nivell del mar entre 4 i 5 metres de mitjana.

Com passa sempre amb la recerca, cada troballa dona lloc a noves preguntes. En aquest cas, seria interessant investigar el ritme d’augment del nivell del mar a mesura que es fon el gel antàrtic. De cara a dissenyar polítiques per fer-hi front, no és el mateix un augment de 4 metres en 20 anys que en 200. També seria de gran utilitat identificar el punt de no retorn del procés de fusió de fa més de 100.000 anys per veure com de prop hi és l’escenari actual o si, potser, ja l’hem superat.

El més curiós del cas és que tot això ho hem sabut gràcies a uns pops que només coneixien els experts en fauna antàrtica. Uns pops que si sortissin al diari perquè s’han extingit, probablement no alarmarien ningú. Però aquest estudi demostra que qualsevol extinció és un drama perquè és, literalment, la desaparició d’un llibre sobre la història de la vida i l’evolució de la Terra que no hem llegit.

Ho explica bé Pablo Librado: "Els que ens dediquem a l’evolució som com historiadors, però en lloc d’estudiar llibres a les biblioteques, estudiem els genomes, que són documents modelats per multitud de forces evolutives que inclouen els canvis ambientals".