José María Mollinedo: “En el millor any, el 77% de l’evasió fiscal va quedar impune”

Rigorós en l’argumentació i meticulós en l’ús de les dades, les xifres i la documentació. El secretari general del sindicat de tècnics d’Hisenda no estalvia temps per divulgar carències tècniques d’un sistema complex.

¿Que el seu sindicat hagi multiplicat la presència mediàtica és bona notícia o indica una fallida del sistema?

Pot ser indicatiu del fracàs d’altres tipus de polítiques o actituds de l’administració, que en general no detecta les fallades del sistema. En el camp del control de la despesa pública, igual que en el dels ingressos, hi ha greus carències. Fixeu-vos que solen ser les investigacions judicials o policials les que aclareixen casos que l’Agència Tributària o la Intervenció de l’Estat no han sigut capaces de detectar. A això hi hem de sumar la falta de transparència de l’Agència Tributària i l’Administració de l’Estat, reticents a facilitar informació addicional a la que és pública.

Carències no pas sempre. Em ve al cap Juan Carlos Monedero...

El cas Monedero és un dels més cridaners de la història recent. S’ha filtrat informació amb voluntat de sobredimensionar-la. Si darrere l’empresa en qüestió no hi hagués hagut una persona del perfil de Monedero, segurament no hauria entrat mai en un pla de comprovació.

Ús polític de la informació fiscal?

No tan sols ús polític de la informació, sinó utilització de la maquinària de l’Estat des del moment que el ministre va anunciar a Monedero que l’inspeccionaria, cosa que va motivar la declaració complementària. És molt possible que a Monedero se li hagi de retornar una quantitat significativa de la que va dipositar a Hisenda. Deveu recordar també el que va passar amb Jordi Pujol i Marta Ferrusola amb la notificació d’Hisenda en ple mes d’agost. Vam assistir a una notificació en directe a les televisions. Es volia expressament aquesta imatge de dos funcionaris de l’Agència Tributària notificant a la família Pujol que havia de declarar, com si fos una cosa substancial que no podia esperar al setembre.

¿El cas Pujol o tots els casos d’evasió fiscal que hem conegut els últims anys són només la punta de l’iceberg?

Cada any la mateixa agència sol batre el seu propi rècord d’actuacions de lluita contra el frau. El 2014 es va descobrir el 23% de l’evasió estimada, uns 1.318 milions. És tant com dir que gairebé el 77% de l’evasió fiscal va quedar impune. I això és en el millor dels anys.

En el cas dels Pujol hi ha hagut qui ha parlat obertament de complicitats dels aparells de l’Estat.

El ministre, en la seva primera etapa amb Aznar, ja havia fet comprovacions. Però de manera confusa, aquella investigació va concloure sense resultats. Sorprenent, perquè quan se seleccionen contribuents per ser inspeccionats, el 99% dels casos conclouen amb el descobriment d’un deute. Si no hi ha complicitat, clarament els mecanismes de l’Estat no han funcionat.

¿Com és possible que per a Espanya el blanqueig de Banca Privada d’Andorra passés desapercebut?

El Banco Madrid [filial de BPA] ja estava sent investigat per blanqueig des de l’abril del 2014. És curiós que la investigació culminés just quan es va fer públic l’informe del Tresor americà que apuntava al blanqueig de la matriu andorrana. En canvi, fins a aquell dia, la informació apareguda sobre Banco Madrid era que durant aquest any d’investigacions l’únic que havien trobat eren irregularitats administratives. De cop i volta, però, troben que sí, que havia estat blanquejant. Resulta sorprenent.

¿A Espanya ha arrelat la cultura de la corrupció?

La corrupció segurament no és exclusiva dels països del nostre entorn. Podem tenir una propensió a la corrupció similar a la d’altres països. Però també és veritat que aquí fallen els mecanismes. Complim perfectament les normes europees per prevenir el blanqueig de capitals, però suspenem en l’aplicació. No tenim efectius per fer complir la norma. Ens faltarien 26.000 funcionaris per arribar a la mitjana ponderada de l’OCDE. Podem tenir normes molt bones, i fins i tot exemplars, sancions altíssimes, conseqüències molt grans si et descobreix l’administració, però sense efectius que ho persegueixin, difícilment ens hi podem homologar.

¿El problema espanyol és el “Faci-m’ho sense IVA”?

Són les grans companyies i les multinacionals, les que evadeixen impostos de manera sistemàtica. Cada any, el 71,7% de l’evasió és responsabilitat d’aquest grup privilegiat de persones físiques i jurídiques. Què passa amb les grans companyies? Gràcies a les estratègies fiscals abusives, tenen una tributació del 3,5% sobre el resultat comptable positiu, que ha millorat al 5,3% gràcies a mesures aprovades el 2012 i el 2013. En canvi, les empreses petites i mitjanes tenen una tributació tres vegades superior, pròxima al 16%, de manera que els grans grups empresarials consolidats tributen un terç menys que les pimes.

Hem estirat més el braç que la màniga, diuen.

Aquest és un missatge molt interessat d’alguns serveis d’estudis de grans empreses que promouen aquest pensament.