Societat 12/06/2021

Els intel·lectuals mallorquins camarades de Franco

Mentre que alguns dels que el juny de 1936 signaren el manifest de germanor amb els catalans foren represaliats, la gran majoria, d’ideologia conservadora, trobà agombol en la dictadura a costa de silenciar les seves atrocitats

6 min
Llorenç Villalonga, entre Gafim i Sanchis Guarner (1956).

Palma“A quí no hi va haver cap màrtir intel·lectual”. Així de vehement es mostra l’escriptor Llorenç Capellà, autor d’A sol post. Vida i compromís en temps de guerra i postguerra. Mallorca i Catalunya (1936-1962), de Lleonard Muntaner (2019). És un llibre que treu foc. A partir d’una documentació exhaustiva, Capellà desemmascara els grans defensors de la llengua catalana que, tanmateix, s’emmotllaren a la perfecció a l’engranatge social de la dictadura. “En temps difícils –exclama– quedaren lluny de l’ideal socràtic d’intel·lectual. No varen sobreviure a la guerra. És que el règim els va donar càrrecs! Els docents de la República, en canvi, foren depurats. No tingueren una segona oportunitat com ells”.

La història arranca el 21 de maig de 1936 amb la publicació al diari La Veu de Catalunya del Missatge als mallorquins, signat per la flor i nata de la intel·lectualitat catalana. La iniciativa, emmarcada dins els actes del centenari de la Renaixença, partia de dos mallorquins residents al Principat: el palmesà Antoni Maria Sbert, d’Esquerra Republicana, i el felanitxer Joan Estelrich, secretari del conservador Francesc Cambó, de la Lliga Regionalista.

Estelrich s’encarregà de la redacció definitiva d’un document que parlava d’una germanor entre Catalunya i Mallorca, sense descuidar la resta d’illes, de pregones arrels històriques i culturals. “Va ser –assegura Capellà– una jugada política d’Esquerra Republicana i de la Lliga Regionalista per aconseguir simpaties illenques per als seus respectius projectes”. La Resposta als catalans, signada per 153 intel·lectuals mallorquins, arribaria tres setmanes després, el 10 de juny. La va escriure Joan Pons Marquès a petició de Miquel Ferrà. “L’escrit –recalca l’investigador– fou del tot decebedor, inconsistent i ranci”.

Aquella germanor s’havia de segellar a finals de juny amb una sèrie d’actes primer a Mallorca i després a Barcelona. Una vaga del ram mercantil, però, obligà a ajornar-los i, amb l’esclat de la Guerra Civil el 18 de juliol, la iniciativa fou dinamitada. Fins aleshores la dreta illenca havia observat amb poca preocupació l’apropament a la Catalunya de Lluís Companys, d’Esquerra Republicana. “No debades –apunta Capellà– ambdós documents foren escrits amb un llenguatge apolític. La polèmica sorgiria a partir del moment en què, un cop començada la guerra, l’escriptor Llorenç Villalonga denunciàs el suposat catalanisme dels signants de la Resposta als catalans”.

La poetessa de Llucmajor Maria Antònia Salvà.

Villalonga anticatalanista

Villalonga, de trenta-nou anys, estava molt ressentit amb el catalanisme d’ençà que representants de l’Escola Mallorquina com Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà havien criticat la seva obra Mort de dama (1931), en què apareixien parodiats. El 7 d’agost de 1936, havent-se ja afiliat a Falange, començà a atiar el foc des de les pàgines del diari El Día, propietat de Joan March. “Aquests mallorquins –sentenciava– que firmaren el vacu manifest no tenen dret de sorprendre’s que un govern de pistolers es dediqui ara a assassinar-los. Els avions que, en correspondència al manifest esmentat, ens envia la Generalitat són els hereus directes dels anarquistes que antany tiraven bombes al Liceu. Només que ara tenen el beneplàcit del govern autònom, compost de bandits de professió com no ignora ningú”.

El mateix discurs el defensà Miquel, el germà de Villalonga, també escriptor i membre de Falange. “És fals –recalca Capellà– que els escrits d’ambdós donassin el tret de sortida a una cacera de bruixes. Aquest equívoc forma part del relat enaltidor de la resistència que alimentaren alguns dels signants de la Resposta als catalans. La realitat és que els únics que patiren represàlies foren els d’esquerres, que representaven una minoria”. Emili Darder, batle de Palma, en va ser un d’ells. El febrer de 1937 fou condemnat a mort acusat, entre d’altres coses, de “separatista”. Altres signants d’esquerres només compliren penes de presó. Va ser el cas de Miquel Àngel Colomar, secretari particular de Darder, o del socialista Andreu Crespí Salom.

Els signants conservadors, en canvi, pogueren fer vida normal. “Molts –assegura Capellà–, es retractaren del document i de seguida es feren de Falange. És discutible que ho fessin per una tema de supervivència. Els que moriren a les cunetes no tingueren aquesta opció”. Els que no signaren la rectificació (quaranta-nou) eren persones tant de dretes com d’esquerres que ja eren fora de Mallorca. Va ser el cas de Joan Estelrich, a qui el cop d’estat el sorprengué a Itàlia. Després, però, des de París dirigiria l’oficina de Propaganda i Premsa del franquisme. Criticà durament l’únic intel·lectual que s’atreví a denunciar els assassinats comesos pels insurrectes. Va ser l’escriptor francès Georges Bernanos, qui el 1938, havent passat tres anys a Mallorca, va escriure Els grans cementiris sota la lluna. Villalonga també l’acusà de mentider.

Atrocitats silenciades

Un altre lletraferit que preferí prendre distància d’aquell horror va ser el margalidà Joan Mascaró Fornés. El Día del Alzamiento era a Barcelona, fent de professor de sànscrit a la Universitat Autònoma. Aleshores decidí tornar a Cambridge, on anys enrere ja s’havia instal·lat per acompanyar a estudiar el fill de Joan March. “Era –diu Capellà– ben conscient del que es vivia aquí. I, malgrat tot, sempre admirà el seu mecenes, en Verga, que tingué un paper decisiu en el cop d’Estat”.

El redactor de la Resposta als catalans, Joan Pons Marquès, continuà com a director de l’Arxiu Històric de Mallorca. El seu mentor, Miquel Ferrà, ocuparia nous càrrecs a la Biblioteca Provincial. “És evident –recalca Capellà– que tots ells, si haguessin pogut, haurien salvat companys com Darder. El cert, però, és que mai no alçaren la veu contra les atrocitats que presenciaren”. Molt reveladora és la carta que rebé Ferrà de la poetessa de Llucmajor Maria Antònia Salvà, que, a contracor, acabà signant el document de la discòrdia a petició del seu amic. “Li exposa –explica Capellà– que el primer que calia fer era llevar d’enmig els rojos. Poc li importava que la llengua catalana, que tant elogià en els seus poemes, acabàs essent proscrita”.

Igual de sorprenent fou la postura de Francesc de Borja Moll, que de seguida es feu de les milícies urbanes, en les quals, segons les seves memòries, “va ser rebut molt cortesament”. El 1937 el menorquí publicava una gramàtica italiana i l’any següent una d’alemanya, que gaudiren d’una acollida excel·lent a tota l’Espanya feixista. El 1938 ja ocupava la plaça de professor d’alemany a l’institut Ramon Llull de Palma. Va ser gràcies al pare Bosch, president de la Comissió depuradora de personal docent. “És evident –apunta Capellà– que si les autoritats colpistes l’haguessin considerat desafecte, no hauria aconseguit res d’això. No feia por. Moll, però, va tenir el mèrit de tirar endavant un projecte tan herculi com el diccionari iniciat per mossèn Antoni Maria Alcover, mort el 1932”.

Francesc de Borja Moll.

Tema oblidat

Miquel Dolç, aleshores un poeta incipient, tampoc no tingué cap inconvenient per fer de traductor dels aviadors que l’agost de 1936 envià Mussolini a Mallorca. Aquella ajuda fou compensada amb premis tant a la Itàlia feixista com a l’Espanya franquista, on pogué iniciar una carrera meteòrica com a filòleg clàssic. Una trajectòria similar tingué un altre signant, Gabriel Fuster Mayans, més conegut com a Gafim en la seva faceta de periodista al Baleares, el diari del Movimiento. No dubtà a incorporar-se a l’exèrcit per combatre el desembarcament de les tropes republicanes de Bayo.

A partir de la dècada dels cinquanta molts de bars de Palma foren escenari d’intenses tertúlies entre la vella generació d’intel·lectuals i la nova representada per figures com Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà o Guillem Frontera. “Aleshores, però, –assegura Capellà– hi havia una necessitat imperiosa tant de deixar enrere el passat com de maquillar el present”. Llorenç Villalonga enterraria el seu anticatalanisme furibund arran de l’èxit que tingué el 1961 la traducció al català de la seva obra Bearn (1956).

El 1962 Francesc de Borja Moll impulsava la fundació de l’Obra Cultural Balear a imitació d’Òmnium Cultural, nascuda a Barcelona l’any anterior. “Crida l’atenció –assegura l’autor d’A sol post– que el seu primer president fos l’enginyer Miquel Forteza, amic íntim del ministre franquista Serrano Suñer i que als anys quaranta, amb la cadira d’Emili Darder encara calenta, ja era regidor a Cort. I de vicepresident tingué Miquel Marquès Coll, que signava les cròniques de guerra per al diari Falange”. Capellà insisteix a desmuntar el mite: “La defensa del català no va ser cap problema perquè aquells intel·lectuals s’incorporassin al bàndol dels vencedors. Ells no foren qui ens salvaren els mots, sinó el poble, fent-los servir a casa”.

Catalanitat compartida

A principi de segle XX Catalunya i les Balears compartien vincles molt forts. El 1907 el periodista de Campanet Miquel dels Sants Oliver formà part del grup reduït d’intel·lectuals que, sota el lideratge de Prat de la Riba, fundà l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). El 1911 el mossèn manacorí Antoni Maria Alcover es convertí en el primer president de la Secció Filològica de l’IEC. Feia onze anys que havia impulsat la Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana per elaborar un diccionari que esdevindria únic dins la romanística. A causa del seu fort caràcter, el 1918 acabaria essent destituit del càrrec –moriria quatre anys abans d’esclatar la Guerra Civil, a 69 anys.

 El 1916, vint anys abans de la Resposta als Catalans, el farmacèutic Pere Oliver Domenge, el futur batle de Felanitx en la Segona República, va pronunciar a Barcelona una conferència intitulada La catalanitat de les Mallorques. Aquesta catalanitat compartida és la que mogué Catalunya a alliberar Mallorca del jou feixista. Ho feu el 16 d’agost de 1936, gairebé un mes després del cop d’Estat. El capità Bayo desembarcà al Llevant de l’illa amb una nodrida expedició de soldats republicans, enarborant cent senyeres, que havien estat finançades per subscripció popular. Amb tot, al cap de denou dies hagueren de partir a causa d’una mala estratègia militar, que s’agreujà amb l’arribada de l’ajuda de la Itàlia feixista.

 Un dels promotors d’aquella missió catalana va ser el palmesà instal·lat a Barcelona, Antoni Maria Sbert, que el desembre de 1936 seria nomenat conseller de Cultura de la Generalitat de Lluís Companys. El 21 d’agost, des dels micròfons del govern català, adreçà als mallorquins les següents paraules d’ànim: “Mallorca terra de pau, sang de catalans, llengua de Ramon Llull [...], obre els braços a la teva germana major, la Catalunya pairal, que no vol conquistar-te; vol alliberar-te i recobrar-te com a germana amb les altres illes que t’envolten!”

 Tanmateix, Mallorca mai no seria alliberada. El novembre de 1936, enmig de la guerra, la sintonia entre ambdues terres germanes continuava ben viva. Una delegació d’Esquerra Republicana Balear es reuní a Barcelona amb el president Companys. La comitiva estava encapçalada per Pere Capellà, Francesc de Sales Aguiló, Pere Oliver Domenge i Jaume Ginard. Segons recollí la premsa, ambdues parts brindaren per “la reintegració de la Mallorca nova després d’alliberada a Catalunya”. 

 Mentrestant, a Mallorca, el franquisme bé s’encarregà d’atiar un anticatalanisme que fins aleshores era del tot superficial entre la població. Ho confirmal’escriptor Llorenç Capellà: “En acabar la guerra, es va estendre la idea que els catalans eren ‘rojos’, els enemics de l’Església. I a partir d’aquí es passaria al discurs que el mallorquí no és català. Ara, a diferència del que passava a principi de segle, l’anticatalanisme està més estructurat des de les esferes polítiques”.

stats