Quan els illencs començaren a fer de turistes

PalmaElvira Vera Ripoll és una sineuera nascuda a Palma. Té 74 anys. La nostàlgia s’apodera d’ella quan recorda la seva lluna de mel del 1972. “Jo tenia 21 anys i anàrem a Múrcia. Acabats de casar, no teníem doblers. Va ser el meu pare qui ens pagà el viatge en avió. Era la primera vegada que sortia tota sola de Mallorca”. Foren set dies molt intensos. “Visitàrem el mar Menor i Cartagena, on el meu home havia fet la mili. També pegàrem un bot a Alacant per visitar l’imponent castell de Santa Bàrbara. Al final, però, ja m’enyorava. Vàrem perdre l’avió de tornada i haguérem d’allargar un dia més l’estada. Allò em posà histèrica. En arribar a l’aeroport de Son Sant Joan, vaig rompre a plorar quan vaig veure el meu pare”. Aquella experiència tardaria molt temps a tornar-se a repetir. “Al cap de pocs anys vaig tenir dos fills i les despeses s’acumularen, de manera que haguérem de suprimir qualsevol caprici”.

El 1972, l’any de la lluna de mel de Vera, va ser quan es creà a Palma Viajes Martel, una de les primeres agències de l’illa que també es dedicà a captar clients mallorquins. Agafava el nom de l’espeleòleg francès que el 1896 explorà les coves del Drac de Manacor i que després serviria per batiar el famós llac de la gran atracció del boom turístic. Javier Esteban, de 67 anys, era ben jovenet quan començà a treballar a la companyia com a guia. “Em permetia compaginar els meus estudis d’Empresarials a Barcelona. La gent es moria de ganes de veure món, de fer el mateix que feien els turistes que ens visitaven. Per a molts era la primera vegada que sortien de Mallorca. Aleshores la connectivitat dins l’Arxipèlag era molt dolenta”.

Fotos dosificades

A principi dels setanta Mallorca tenia prop de 460.000 habitants i rebia devers dos milions de turistes a l’any. Llavors els treballadors tenien dret, per llei, a 14 dies de vacances retribuïdes a l’any (a partir de 1976 s’ampliaren a 21 i a partir de 1983, a 30). Els primers viatges per als residents que oferí Martel eren a la Península, en vaixell i generalment per Nadal i Setmana Santa. “Llavors l’avió era molt car, encara no hi havia descompte de resident [el 1987 s’aprovà la bonificació del 33%, per a les Canàries, també; el 2001, ja fou del 50%; i el 2018, del 75%]. De Palma a Barcelona, un vol podia costar unes 2.500 pessetes. Era una gran diferència respecte als 430 del trajecte per mar. La destinació preferida, per estar a prop, era Barcelona i Andorra, on es podia veure la neu i comprar productes més barats. Igualment, per als més devots se solia anar fins al santuari de Lourdes, a la frontera amb França”, recorda Esteban.

Després de les estretors de la postguerra, aquella era la generació d’illencs que havia començat a abraçar la nova societat de consum que treia el cap per la televisió. “Viatjaven amb els estalvis que tenien guardats en una vidriola. No hi havia la cultura del crèdit d’ara. Solien ser famílies, grups d’excursionistes o de mestresses de casa. També hi havia peninsulars vinguts amb el ‘boom’ turístic que ficaven el cotxe dins del vaixell per poder anar a visitar els seus parents”, conta el guia. Les emocions estaven a flor de pell. “Hi havia molta d’il·lusió i curiositat per descobrir noves realitats. La gent dosificava molt les fotos. Triaven bé quan les feien perquè els rodets de les càmeres analògiques eren de 12, 24 o 36 instantànies i eren cars. Ara, en canvi, tothom fa clics de manera compulsiva amb els mòbils. Ja no hi ha l’emoció de tornar de viatge per revelar els rodets i veure com han quedat les fotos”, afegeix.

“Com a Mallorca, enlloc”

Com a guia acompanyant, Esteban s’havia de documentar bé. “Llavors no hi havia Internet i me n’anava a la biblioteca a cercar llibres amb informació de la destinació”, confessa. A la dècada dels 80, la feina s’acumulà per a Viajes Martel, coincidint amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea (1986). “Començàrem a oferir viatges a l’estranger. Aprofitàvem els avions xàrters que arribaven carregats de turistes d’Itàlia o d’Eslovènia per tornar-los a omplir amb gent d’aquí. Així els vols sortien a molt bon preu. Aleshores la gent havia de tenir el passaport en regla. A partir dels anys 90 fou quan agafaren força els vols intercontinentals a llocs com el Carib i Indonèsia”. Des de mitjan dels 80 en aquestes destinacions tan llunyanes l’empresari porrerenc Gabriel Escarrer ja hi havia començat a construir hotels. D’aquells anys hi ha una anècdota curiosa que es convertiria en broma habitual. “Hi havia gent que viatjava per constatar que com a Mallorca no s’hi viu enlloc”.

Des de Menorca, la febre per viatjar d’aquells anys tindria un problema. Ho explica el periodista d’Alaior Miquel Àngel Limón, de 65 anys: “Nosaltres no teníem la connectivitat de Mallorca. Només disposàvem d’alguns vols xàrter amb Berlín i Londres. Els regulars amb aquestes capitals podien ser dos pics a la setmana”. Els afortunats, però, eren pocs. “Els qui es podien permetre el luxe d’anar a l’estranger eren els empresaris, amb un alt poder adquisitiu. Mentre l’illa rebia turistes, la majoria de menorquins practicaven el turisme interior. Un maonès, per exemple, partia a passar uns dies a la costa de Sant Lluís”. El periodista destaca un fet curiós d’aquells primers turistes europeus: “No dèiem que érem d’Espanya, sinó de Menorca. Era una manera de reivindicar la identitat pròpia després de tants anys d’haver estat aïllats”.

Aquelles primeres escapades serviren també per posar-nos davant del mirall. “El 1976 jo mateix –explica Limón– vaig aprofitar que estudiava a Barcelona per recórrer en cotxe el sud de França. Feia un any que Franco havia mort. Havent deixat enrere quatre dècades de dictadura, vaig notar la diferència de ser en un país democràtic que traspuava llibertat”. La descoberta de la modernitat també cridà l’atenció. “Anar a París o a Londres significava poder comprar discos, roba i altres productes que aquí no arribaven. Tot i que eren caríssims, adquirir-los era una gran satisfacció. Aleshores el món no estava tan homogeneïtzat com ara per culpa de la globalització”.

Eivissa, la viatgera precoç

De les quatre illes de les Balears, Eivissa fou la més precoç a l’hora de viatjar. La historiadora Fanny Tur n’explica els motius: “Entre la dècada dels 50 i dels 60 era molt habitual anar en vaixell fins a Mallorca a passar la lluna de mel. També, a través de l’organització falangista Coros y danzas, hi havia molts conjunts de ball pitiús que viatjaren a l’estranger. El 1952 l’agrupació folklòrica d’Eivissa va ser convidada a participar per primera vegada en un festival internacional a Llangollen, una ciutat al nord del país de Gal·les. Hi quedà en segon lloc”.

A Eivissa el fervor per viatjar també es desfermà gràcies al fet que entre els anys 50 i 70 l’illa fos un dels centres de creació artística més importants de la Mediterrània. Grup Ibiza 59 en seria la cara visible. “Això fomentà que artistes pitiüsos visitassin diferents indrets d’Europa on Eivissa ja era prou coneguda a causa del seu llegat hippy”. Tur destaca un aspecte important dels viatges familiars que es popularitzaren a partir dels 80. “Podia passar que per primera vegada un eivissenc es trobàs a Londres o a París amb un menorquí o amb un mallorquí i això feia despertar un sentiment de germanor i de pertinença a una mateixa comunitat insular”.

La banalització de viatjar

A partir del 1985 els jubilats de les Balears pogueren viatjar per tot l’Estat a molt bon preu gràcies a l’Imserso (Institut de Majors i Serveis Socials) del Ministeri de Treball. La iniciativa, pionera a Europa, fou idea de l’aleshores batle de Calvià, el socialista Francesc Obrador. En un moment de forta crisi econòmica, la concebé per combatre els alts índexs d’atur al municipi durant l’hivern. Les primeres destinacions que s’oferiren foren Mallorca i Benidorm i després ja s’inclogueren més comunitats. De ser una mesura per lluitar contra la desocupació, passaria a tenir una funció social per promoure el benestar dels ancians.

Des de Viajes Martel, Javier Esteban lamenta que avui, en plena globalització, l’acte de viatjar s’hagi banalitzat i hagi deixat de ser una experiència transformadora. “Ara moure’s és molt més fàcil i la majoria de la gent està més pendent de fer-se la foto per penjar-la a les xarxes. Impera la figurera i no hi ha cap voluntat de conèixer a fons la destinació. L’altre dia vaig quedar horroritzat en veure unes imatges de Mont Saint-Michel, el famós poble del nord de França que ocupa un illot. Estava totalment estibat de turistes, res a veure a quan jo el vaig visitar als anys 80”. I, mentrestant, la demanda per ‘veure món’ està desbocada. “D’ençà de la pandèmia del 2020 la gent no atura de viatjar, com a mínim tres pics a l’any. És com si hagués pres consciència que la vida són dos dies i que s’ha d’aprofitar. Està com a mal vist tenir vacances i no viatjar”.