Salut mental

‘Hikikomori’, la síndrome d’aïllar-se durant anys a casa

Una unitat pionera de l'Hospital del Mar detecta en 16 anys més de 900 pacients amb patologies mentals prèvies que vivien reclosos

4 min
L'aïllament social patològic és més comú del que es pensava.

BarcelonaAls 18 va començar a tenir deliris, se sentia perseguit i que unes veuetes l'amenaçaven de mort. La por el va fer tancar-se a casa, i així s'hi va estar 30 anys, reclòs entre quatre parets, sense cap altre vincle que el nucli familiar estricte. El d'aquest home va ser un dels primers casos que va tractar la unitat de psiquiatria de l'Hospital del Mar de Barcelona, especialitzada en el que es coneix com a hikikomori, un concepte japonès que descriu un aïllament psicopatològic en què les persones es retiren de la societat durant almenys sis mesos. Des del 2007 hi han passat més de 900 pacients i s'està a l'espera de tenir els resultats de l'anàlisi de l'impacte de l'aïllament obligatori –el confinament– per la pandèmia, tot i que es té la certesa gairebé segura que haurà deixat nous hikikomori.

Els primers casos de hikikomori a Catalunya els detecta el 2014 la unitat psiquiàtrica del Mar, que va presentar el primer informe europeu sobre aquesta síndrome, a partir de 164 casos, amb un perfil i un patró diferents dels dels pacients japonesos. Si al país nipó bàsicament són adolescents i joves, víctimes de la vergonya i la por al fracàs, els de Barcelona són homes de 40 anys, amb una mitjana de gairebé quatre anys d'abstinència social i amb patologia mental prèvia: depressions, esquizofrènia, agorafòbia, TOC, trastorn d'ansietat social, trastorns afectius o d'espectre autista. Ángeles Malagón-Amor, psiquiatra adjunta de l'Institut de Neuropsiquiatria del Mar –directora del pioner estudi i amb la tesi doctoral sobre el fenomen–, apunta que les dones són minoria perquè "s'adapten millor socialment" que els homes.

La psiquiatra explica que els malalts opten per l'aïllament perquè els és "plaent davant d'un malestar intern". És, per a ells, "una estratègia per sentir-se millor". El principal problema és la dificultat per detectar els malalts, perquè, malgrat que un 98% tenen de base una altra patologia mental, la majoria han deixat el tractament. 

El doble paper de la família

La família, continua Malagón-Amor, hi juga un paper doble. D'una banda, és la que dona l'alarma a sanitaris o serveis socials per acabar amb l'aïllament, i, de l'altra, és la que, involuntàriament, facilita que es perpetuï la reclusió i, per tant, que es retardi la detecció i el tractament. L'aïllament no és fruit d'una decisió reflexionada, sinó que es va fent de manera progressiva, i això fa que els pares i germans l'acceptin per protegir el malalt i, quan ja han passat mesos o anys, callen per "vergonya i també por de no molestar o fer enfadar els fills". Els pocs estudis que hi ha sobre la síndrome revelen que no són pacients agressius amb la família i tampoc presenten conductes autolítiques, així que, malgrat tot, la convivència sol ser "equilibrada", explica la psiquiatra.

En un alt percentatge, són pacients que arrosseguen una infància complicada, han estat subjectes o testimonis de maltractaments, conviuen amb unes dinàmiques familiars pertorbades, incapaces d'haver seguit una criança sana i de saber gestionar problemes. L'especialista assenyala que un patró freqüent és que els pares solen tenir un historial de consum de drogues, mentre que les mares de depressions. 

També hi ha històries d'èxit. Com el d'un jove de 30 anys amb agorafòbia, reclòs durant cinc a casa, que, seguint el tractament farmacològic i conductual proposat pel Mar, va aconseguir sortir i dur una vida ordinària. Els hikikomori requereixen un abordatge sanitari particular. El rebuig a l'exterior obliga els psiquiatres a fer les primeres visites als domicilis, sovint a desgrat del mateix pacient. També el centre barceloní n'és un referent amb un equip especialitzat en ansietats socials que abasta bona part de l'àrea metropolitana.

Visites darrere de la porta

La visita al malalt és l'última part d'un procés que comença entrevistant familiars i amistats anteriors a l'aïllament, consultant els serveis socials, l'historial mèdic per conèixer les circumstàncies personals. Tota aquesta informació servirà per "arribar orientats al domicili sobre què està passant i plantejar al malalt què li passa", afirma David Córcoles, un dels dos psiquiatres de la unitat. No sempre és fàcil, i el primer contacte i les següents visites amb el pacient "es fan a través de la porta tancada de la seva habitació", sense veure's les cares.

El professional recorda el cas de dos bessons de 22 anys tancats a casa des dels vuit anys amb una família disfuncional. Abans que posessin un peu al carrer, l'equip psiquiàtric els va visitar durant tres anys, abans de derivar-los a la unitat hospitalària de la doctora Malagón-Amor. En alguns casos, de casa surten per fer un ingrés i si tot va bé ja continuen amb les visites a l'hospital. Els germans van intentar-ho, i després d'un temps fent vida més o menys ordinària van optar per tornar a l'enclaustrament perquè es trobaven bé tancats. No havien estat escolaritzats, però des de l'ordinador de casa s'havien format, i amb internet és fàcil tenir coberta l'alimentació, la roba o l'oci, assenyala Córcoles. Cal destacar, però, que l'addicció a internet no és ni majoritària entre els malalts, tot i que sí que els facilita aquest aïllament.

Per al psiquiatre, el dèficit pressupostari en salut mental fa que no es puguin replicar unitats com la seva per detectar i tractar els hikikomori. Tampoc, denuncia, "hi ha una resposta per a les famílies", que necessiten un gran acompanyament i no el troben.

Els ermitans moderns
  • Homes de 40 anys

    L’estudi dels 'hikikomori' a Barcelona perfilava un home de 40 anys que duia gairebé quatre anys enclaustrats a casa. Gairebé tots tenien patologia mental associada. 

  • A la casa familiar

    La majoria vivien a la casa dels progenitors. Hi ha qui passa les hores a l’habitació i fins i tot pacta uns horaris amb la família per sortir-hi per evitar el contacte. És el trencament de relacions passades, de les rutines de la feina i dels estudis.

  • Poca detecció i diagnòstic

    Els psiquiatres admeten que la síndrome no és nova (“són ermitans moderns”), però que la falta de serveis especialitzats i de personal qualificat dificulta la detecció d''hikikomori'. Com més temps estiguin tancats, més dificultats hi haurà per a la recuperació i més probabilitats d’una recaiguda.

  • Tractament i cura

    L’èxit del tractament depèn del trastorn mental associat i també l’actitud de la família és fonamental perquè sovint interfereixen per evitar-li patiment al malalt.

  • Fenomen mundial

    La primera descripció de la síndrome es va fer al Japó l’any 1998 i des de llavors, se n’han detectat a Europa, els Estats Units, Oman i l’Índia. 



stats