Marga Melià: “Hem estat pioners en el desastre, però també podem ser-ho en la resposta”

PalmaSuportant el paradís és una obra literària i cinematogràfica que ja acumula diverses vides. L'editorial Lunwerg publicà la primera edició d'aquest llibre de converses amb vint artistes mallorquins l'any 2011 i ara Lleonard Muntaner l'ha reeditat. El documental, estrenat aquest 2026 a l'Atlàntida Mallorca Film Fest, recupera unes entrevistes filmades el 2012 per retratar la pèrdua d’identitat, la destrucció del territori i les contradiccions de la Mallorca turística. La pel·lícula confronta aquells advertiments amb la mirada d’una nova generació de creadors. En parlam amb la directora del procés creatiu, del cinema com a espai de diàleg i de la derrota, la indignació i l'esperança que travessen el context social en què s'ha estrenat.

Suportant el paradís neix de les converses que mantinguéreu entre el 2009 i el 2010 amb una vintena d’artistes mallorquins. Què cercàveu aleshores i en quin moment descobríreu que, més enllà de l’art i la creació, totes aquelles veus estaven parlant també d’una illa que començava a desaparèixer?

— Vaig fer les primeres entrevistes pel llibre Suportant el paradís que ara ha reeditat Lleonard Muntaner i que es va publicar l'any 2011. Eren entrevistes en profunditat a vint artistes, que són més que els que surten a la pel·lícula. Al llibre tenia més espai i ho vaig plantejar com una manera d'ajuntar en l'espai i el temps una sèrie de creadors que m'interessaven i que tenien en comú que havien nascut o vivien a Mallorca. Parlàrem de la seva vida i obra, de la seva trajectòria i formació...eren entrevistes atemporals, que no se centraven en un moment concret. Durant les converses em vaig adonar que tots tenien molt a dir sobre Mallorca i sobre com desapareixia l'illa que ells havien conegut. Com havien anat presenciant la pèrdua d'identitat, la destrucció del territori i les reflexions sobre com ens havíem venut fins a arribar on som ara. Tots, pràcticament, compartien aquest fil i em va semblar molt interessant centrar-me exclusivament en aquesta part.

El llibre es publicà el 2011, però les entrevistes filmades el 2012 varen quedar guardades durant més d’una dècada. Per què el documental no va poder veure la llum aleshores i què us va fer decidir que ara havia arribat el moment de recuperar-lo?

— Aquest, realment, va ser el meu primer projecte audiovisual. Les entrevistes que surten al documental són una segona tanda que vàrem gravar l'any 2012 i ja centrades exclusivament en aquest tema. En aquell moment era més difícil fer cinema, no hi havia gaires ajudes i el tema del model turístic no era un tema que estigués damunt la taula com ara. És cert que ells feien declaracions que pareixen fetes avui, excepte en algun tema com el de l'habitatge que era més difícil de preveure. Però en l'àmbit col·lectiu no havíem arribat al punt on som avui, en què la societat està més receptiva. El 2024, amb les primeres grans manifestacions contra el model turístic vaig veure que havia arribat el moment de recuperar el projecte. Amb Agustí Torres i Xisco Martorell feia temps que pensàvem que teníem un material molt valuós que s'havia de mostrar i el 2024 vaig dir-me: "O faig ara el documental o no l'arribaré a fer".

Aquest va ser el vostre primer projecte com a directora i, paradoxalment, és el darrer que heu estrenat. Com ha canviat la pel·lícula durant aquests quinze anys i com ha canviat la cineasta que finalment l’ha acabada?

— Així com dic que la societat no estava tan predisposada a connectar tan fort amb aquest missatge, jo tampoc ho estava. Ara tenc més consciència que quan vaig gravar les entrevistes el 2012. Aleshores sabia que anàvem pel mal camí i cap al desastre, però no hi veia tanta urgència com la que hi veien ells. A escala professional, també ha estat bo per mi perquè aleshores no tenia experiència audiovisual i encara no havia dirigit ni muntat res. En aquest temps, també he pogut aprendre muntatge, el que m'ha permès muntar el documental i això em fa molt contenta. Per tant, crec que el projecte ha arribat en el moment adequat tant en l'àmbit col·lectiu com personal pel que fa a la meva trajectòria professional. Les persones que al principi s'acostaren al projecte trobaven que era molt complex a escala narrativa, però amb els anys m'ha sortit de manera molt natural estructurar-ho posant-me a mi com a narradora per explicar aquesta història. Posant-me a mi s'entén millor que pretén ser un relat més emocional i no tan periodístic.

Quan recuperàreu les gravacions, us va sorprendre comprovar fins a quin punt algunes d’aquelles reflexions havien estat premonitòries? Hi va haver alguna veu o afirmació que adquirís un significat completament nou el 2026?

— Si bé és cert que no les havia oblidat i tenia clar el missatge general, quan les vaig mirar totes detingudament sí que va ser impactant que pareixien haver estat gravades ara. Excepte en el tema de l'habitatge, que en aquell moment sortíem de la crisi del 2008 i el context era una mica diferent, totes les reflexions són les mateixes que feim avui.

El documental incorpora material actual i veus d’una nova generació de creadors. Què comparteixen artistes com Miquel Barceló, Carme Riera, Agustí Villaronga i Toni Catany amb creadors més joves com Júlia Colom, Laura Gost, Clara Ingold i Xanguito? I en què ha canviat radicalment la seva relació amb Mallorca?

— La tria ha estat difícil i la generació jove m'hauria agradat que sortís més, però no podia allargar la pel·lícula més d'una hora i mitja. El primer criteri per seleccionar els nous creadors va ser que haguessin deixat alguna obra interessant o que hagués arribat fora de Mallorca i que la seva trajectòria els fes adequats per a aquest projecte. També volia que fossin representatius d'arts diferents. Les entrevistes d'uns i altres estan separades per catorze anys i és cert que alguns termes com el de gentrificació no s'utilitzaven. Els joves crec que remarquen més aquests dos aspectes: la gentrificació i la crisi de l'habitatge. Independitzar-te, llogar o comprar una casa el 2012 no eren problemes tan evidents com ara. També és cert que els artistes que vaig entrevistar el 2012, per edat i moment històric no han viscut la precarització que sí que ha de viure la generació més actual.

— Ara bé, una cosa positiva que sí que he observat és que els primers varen haver de sortir durant molt de temps de Mallorca, ja sigui per estudiar o per fer part de les seves trajectòries, mentre que els d'ara potser no els ha fet tanta falta haver d'estar tant de temps fora. Dels entrevistats el 2012, molts han tornat, però molts vivien fora. En canvi, els d'ara pràcticament tots viuen a Mallorca, tot i que potser alguns passen temporades fora. Això m'ha alegrat, tot i que encara és difícil fer feina des de l'illa. Deu ser una de les poques coses positives de la globalització, amb les seves limitacions, com l'accés a l'habitatge.

El projecte ha adquirit també un valor d’arxiu perquè algunes de les persones entrevistades ja no hi són. Com condicionà el muntatge treballar amb les veus d’Agustí Villaronga, Toni Catany o Cristòfol Serra sabent que ja no podrien revisar ni continuar aquella conversa?

— És difícil fer feina amb material d'arxiu, però estic molt contenta perquè tant la Fundació Toni Catany com les famílies d'Agustí Villaronga i de Cristòfol Serra s'han acostat després de veure el documental a donar-me les gràcies perquè desconeixien aquests continguts. Com a professional m'encanta fer entrevistes i sempre som molt obsessiva de ser molt fidel al missatge que vol transmetre l'entrevistat. Això implica el procés de muntatge, perquè ja és un filtre que tu poses i hi pot haver equívocs. En aquest sentit era més delicat perquè parlam de persones que ja no hi són i et sents molt responsable. Amb la resta, sí que hem anat parlant abans de l'estrena, molts han vingut a veure'l i tots m'han dit que s'identificaven amb el que finalment s'ha projectat.

La pel·lícula pot deixar una sensació inquietant: els advertiments ja hi eren el 2011, però no varen ser escoltats. Suportant el paradís és el relat d’una derrota col·lectiva i d’un mal que ja està fet i que no té remei?

— És difícil donar-hi una resposta, perquè és vera que em faig moltes preguntes al documental, com també són les preguntes que em conduïren a escriure el llibre l'any 2011. La pel·lícula parteix d'una pregunta que em va fer el meu fill l'any 2024 sobre per què hi havia tantes protestes contra el turisme. El meu caràcter és més de qüestionar-me les coses, de fer-me preguntes, més que no de donar respostes.

— És cert que la pel·lícula té un to de lament, de nostàlgia, sobretot al principi. La música està composada també amb aquest lament col·lectiu, però l'altre dia feia una reflexió que és molt pertinent per a la pel·lícula i és que jo de naturalesa tenc una manera d'entendre el món dramàtica i negativa, però amb els anys, madurar m'ha duit a créixer i a adonar-me que intentar veure el món des d'un altre punt de vista i centrar-me en l'esperança i en el que sí que es pot fer, és millor a tots els nivells.

L'esperança és un imperatiu moral.

— Sí, perquè si no ens abocam al desastre. Al final, crec que m'acab posicionant més a intentar veure el que encara es pot fer, perquè si no acabam en una queixa o en una resignació que no ens duu enlloc ni a cap canvi. Crec que està bé que ens queixem i ens lamentem: pots prendre consciència i enyorar el que vares perdre, però per després parlar-ne, qüestionar les coses obertament i finalment actuar tant a escala individual com col·lectiva.

El fet que avui tanta gent estigui indignada, es mobilitzi i reconegui el problema és un bri d’esperança que fa quinze anys encara no existia?

— Fa quinze anys Mallorca no estava tan malament com ho està avui, però podria haver passat que estiguéssim igual de malament i que la gent no protestàs. En aquest sentit, la mobilització social que veig pens que és molt positiva. Jo tenc un fill de 8 anys i em preocupa, per exemple, tot el tema de la tecnologia. Amb ell, intent ser-ne conscient i fer petites coses com anar a la biblioteca, al teatre, a fer petits canvis en el nostre dia a dia. I pel que fa a la gentrificació, anar a comprar els llibres a la llibreria del meu barri i no a Amazon. Coses petites, però que són canvis. Els sopars a la fresca al final són això: gent que ha pres consciència d'una pèrdua i fa accions en consonància. És xulíssim i dona esperança.

Encara hi ha espai per canviar el rumb de Mallorca? Quines transformacions serien imprescindibles i quines renúncies col·lectives hauríem d’estar disposats a assumir?

— Ho desconec, però crec que si no pensam que sí, d'alguna manera ens resignaríem i no faríem res, el que suposaria que Mallorca encara pot acabar pitjor. L'única manera d'afrontar el futur amb una mica d'esperança és pensar que sí. Ja no només pel futur de Mallorca, sinó de tot el món. Ara hem de dur el documental de gira per la Península i ja veim com no només a Madrid i Barcelona hi ha gentrificació, sinó que ha arribat a pobles de, per exemple, Cantàbria. És un problema que no comença avui ni acaba demà, per desgràcia durarà molt llevat que abans tot faci un tro.

En una societat cada vegada més marcada per l’individualisme, creis que s’ha recuperat la capacitat d’organitzar-se col·lectivament?

— La col·lectivitat està millor ara que fa quinze anys, tot i que en aquell moment veníem del 15-M. Arran del documental he sabut que hi ha altres llocs d'arreu que diuen que s'han sentit inspirats pel que s'ha fet i feim a Mallorca davant la saturació turística. Per desgràcia, hem estat pioners en el desastre, però si també ho podem ser amb les iniciatives per respondre al desastre, és esperançador.

La dificultat per accedir a alguns indrets de l’illa també forma part de la vostra experiència personal?

— Sí. A l’estiu, el meu fill no ha anat al Caló del Moro, i això surt a la pel·lícula. Ara vas als llocs que coneixes i on saps que, més o manco, podràs estar-hi i aparcar-hi. Ja no pots dir simplement: "Anem a mostrar-li com és de guapo aquest indret", perquè sovint ja no és possible.

Com ha respost el públic a la pel·lícula?

— Ha estat una passada. El primer cap de setmana només es projectava al Rívoli i a CineCiutat i va ser la cinquena pel·lícula més vista d’Espanya: un documental en català que només era a dues sales! Hem fet presentacions i col·loquis al Rívoli i després hem començat a anar pels pobles: Manacor, Capdepera, Llucmajor, Pollença… Sempre que hi anam feim una presentació i un col·loqui, i és molt enriquidor. També hem organitzat converses sobre alguns dels aspectes que tracta el film, amb representants del GOB, Ivan Murray, la plataforma Menys Turisme, Més Vida, Margalida Ramis, Xavier Pastor, Terraferida i persones vinculades a la cultura com Nadal Suau i Susy Gómez. Hem parlat d’habitatge, cultura, ecologisme i història dels moviments socials. Totes les persones entrevistades provenen del món cultural i, per tant, la pel·lícula ofereix la mirada d’un sector concret. No hi apareixen acadèmics. Per això ens va semblar interessant completar les projeccions amb experts d’altres àmbits. El film apunta molts de temes que no pot desenvolupar per manca de temps.

Per tant, el diàleg posterior forma part del sentit de la pel·lícula?

— Sí. La pel·lícula pretén fomentar el diàleg com una eina de millora individual i col·lectiva. M’encanta poder conversar i escoltar el públic. Per mi, el cinema també és això: provar de plasmar uns pensaments i uns sentiments que observ o que em transmeten, posar-los en diàleg amb els espectadors i escoltar què hi tenen a aportar. El que més m’ha impactat és veure que moltes persones en surten remogudes. N’hi ha que han plorat, m’han donat les gràcies o m’han abraçat. És molt gratificant perquè, amb totes les limitacions, sents que has aconseguit fer una obra que commou. El cinema és això: provocar una reacció emocional en l’espectador. És emocionant compartir-ho amb el públic, encara que parlem d’una realitat trista. Hi ha persones que tornen a veure-la, la recomanen i en parlen.

Què deis a qui espera que Suportant el paradís sigui una radiografia o un informe periodístic del col·lapse turístic i territorial de Mallorca?

— Aquesta és la pel·lícula que jo he triat fer, però n’hi ha moltes altres de possibles i algunes ja s’han fet, com Overbooking, des d’una altra perspectiva, i que sempre recoman. M’agrada entendre-les com un conjunt d’obres que intenten plasmar el moment que ens ha tocat viure i plantejar preguntes. Si Suportant el paradís ha pogut actuar com a catalitzador en un moment delicat, en què la gent està molt sensible i activa, amb els sentiments a flor de pell, ja té sentit.

Quin recorregut tindrà ara el documental?

— Continuaran les projeccions i els col·loquis, que es poden consultar a www.nuufilms.es. A l’octubre anam a Oviedo, Santander, Madrid, València i Barcelona; és possible que a Barcelona entri en cartell i que també arribi a altres indrets de Catalunya. La pel·lícula ha tingut el suport d’IB3 i del Consell de Mallorca. El 2027 s’emetrà per IB3 i arribarà a plataformes, tot i que encara no sé a quines. També estam mirant si es pot emetre per TV3.