Fer-se gran és fer-se càrrec de la vida i de la mort

PalmaEns hem fet grans i, de sobte, entre totes ens hem convertit en un exèrcit de formiguetes cuidadores. Sense saber com, hem esdevingut un organisme que, passeta a passeta, va teixint una xarxa capaç d’agombolar qualsevol ésser viu que esdevingui responsabilitat nostra: sogres, nebots, pares, exparelles, mares, padrines. Les cures han envaït les converses amb les meves amigues i ara ja no puc deixar de pensar-hi, ja no puc deixar de xerrar-ne. Totes, gairebé alhora, hem tingut accés a la previsualització del que serà la nostra maduresa i té pinta que ens farem molta falta les unes a les altres. En els següents exemples els noms són ficticis, però les històries, no: Carla viu a un avió de distància dels seus pares, perquè no volia tenir una relació a distància amb la seva parella, i ara ningú la cuida quan ella ha de cuidar una família que no és la seva; Paula és filla única de pares separats i just quan acaba de tenir el seu fill li ha tocat també fer de mare d’uns pares malalts; Cristina hauria de preocupar-se per sa mare, que d’ençà que va patir la depressió no remunta, però és que la germana ara també va pel mateix camí, i això sí que l’angoixa.

Ningú no m’hi va preparar a mi tampoc. Però va arribar un dia en què les cures em van atènyer, en què em varen caure a les mans com un fruit madur, sense deixar-me gaire més opció que agafar-les. Va arribar un dia en què les cures varen començar a vessar per tots els costats de les persones que tenia al meu voltant fins a caure damunt jo. Només aleshores vaig ser conscient que era qüestió de temps que m’assolassin a mi també. Els funerals solen ser un bon ritu d’iniciació en això de fer-se càrrec de les parts menys vistoses de la vida. I dic “bon” perquè n’aprens, per força. I dic “menys vistoses” en tots els sentits: menys guapes, més ocultes. Quan el meu padrí va morir vaig tenir aquesta sensació, de convertir-me en un afluent de ma mare i la meva padrina: consolar familiars, escollir nínxol, decidir què farem a partir d’ara. Va ser com pujar un escaló, o com si elles dues en baixessin un. Ho podia veure tot gairebé al mateix nivell que elles, des de la mateixa perspectiva. Veia el revers de la vida. Veia totes aquelles coses de les quals algú s’havia fet càrrec fins aleshores perquè, precisament, jo només pogués veure-hi l’anvers, la façana, la gelera per davant.

Pens que fer-se gran és sentir com si la realitat que coneixies començàs a doblegar-se i posar-se del revés, capgirant el teu univers a poc a poc. Fer-se gran és que et deixin de cuidar per ser tu la que cuida (i fer-se encara més gran és acceptar que ja no pots cuidar més i que t’has de deixar cuidar un altre pic). És que et dipositin una part de la vida d’algú i, sobretot, aprendre instintivament a saber què fer amb ella. Quan comences a cuidar, sempre és improvisant. Per molt mentalitzada que estiguis, sempre resulta sobrevingut. Crec que per molt gran que fos, mai no hauria estat preparada per ser jo la que afaitàs el meu padrí. De la mateixa manera que Carla no ho hauria estat per fer el menjar als seus sogres, ni Paula per dutxar son pare, ni Cristina per acompanyar sa germana gran al psicòleg. Cada un d’aquests gestos modela la nostra vida d’adultes, com una puntada que va cosint aquest món que ens ve de nou.

Però quan les cures ens arriben, actuen així, com un baló gàstric dins l’estómac. Ocupen tant d’espai que no hi ha lloc per a la resta, ni tan sols per al que era tan importantíssim fins al moment previ en què tot es precipitàs. Les necessitats dels altres –quan els altres són, per exemple, ta mare o ton pare– es dilaten amb tanta força que fan que la rutina, les tasques i el temps cedeixin, agafant formes que mai no hauries imaginat. I ja no t’importa ser algú a la vida, ni la classe de Pilates, ni fer mitjanament bona cara. Tot cau pel seu propi pes. I recuperes “totes les coses que abans ens feien humans”, tal com em va dir fa poc en una conversa el periodista Joan Cabot. Li havia demanat si corríem el risc d’idealitzar temps passats, i ell em va contestar que ell era la persona menys nostàlgica que coneixia, però que “avui dia gairebé qualsevol persona estaria d’acord en el fet que tothom mira per ell, i no pel col·lectiu”. I a mi m’ha fet pensar que les persones que estimam –que no sempre han de ser necessàriament família– són la mostra més petita que tenim al nostre abast del que en Joan es referia com a “col·lectiu”. Són una oportunitat per demostrar que sabem actuar a l’altura del que som: simplement, petits éssers necessitats de cures.