Filosofia aporofòbica (V)

Ja en el segle XX, en ple conflicte ideològic mundial entre capitalisme i estatisme, la filòsofa Ayn Rand, inspiradora de la dreta libertarista nord-americana, ataca els pobres a través de la seva filosofia i les novel·les de ficció, amb la transmissió d’un model d’individu exitós que es fa a si mateix en el si d’una societat capitalista del laissez faire.

L’hereu intel·lectual de Rand, Leonard Peikoff i el seu diccionari The Ayn Rand Lexicon (1988) és una font de consulta de gran ajuda per reconstruir el pensament dispers de Rand relacionat amb la pobresa. El diccionari destaca, en primer lloc, l’article titulat Réquiem per l’home, inclòs en la segona edició ampliada del llibre Capitalisme: l’ideal desconegut (1966). Aquest article és una resposta molt crítica a l’encíclica papal Populorum progressio, promulgada per Pau VI el 26 de març del 1967. Rand respon posant en qüestió el deure moral de promoure el progrés dels pobles a través del repartiment de la riquesa i el treball, car no pensa pas que la pobresa en si generi cap deure ni responsabilitat social. En tot cas, es lamenta que el papa Pau VI no hagi explorat les causes de la misèria i el patiment humà, i no s’hagi demanat per què algunes nacions han prosperat mentre que altres viuen en condicions de misèria infrahumana. Segons Rand, la diferència que separa l’abundància material dels països rics de l’escassesa dels pobres és que aquests no han adoptat el mode de producció capitalista i no han apostat per la llibertat individual. En relació amb la meta d’eliminar l’estat de necessitat i el patiment humà a través de l’autosacrifici altruista, opina que és un ideal irracional, irrealitzable, i propi de màrtirs, que estén el sentiment de culpa, ataca els drets individuals, i culpabilitza el capitalisme dels mals del món. El combat dels amants incondicionals dels ideals altruistes a favor de la satisfacció de les necessitats bàsiques deshumanitza i transforma els individus en autòmats i esclaus. Per a Rand, la pobresa no és un problema que es pugui resoldre amb mesures injustes, com ‘regalar’ part de la riquesa i la producció nacional a països subdesenvolupats i ‘incivilitzats’, que menyspreen la ment humana com a font de riquesa, i l’ètica del treball i la producció.

La felicitat d’un mateix

Un altre text de Rand molt útil per reconstruir la concepció sobre la pobresa és L’ètica d’emergències, publicat el febrer del 1963, que forma part del llibre La virtut de l’egoisme (1964). Aquí Rand acusa les ètiques que han posat en el centre de les preocupacions morals l’altruisme d’immorals i adoctrinadores, perquè donen valor moral als altres a través d’accions que impliquen sacrificis personals. Segons els principis objectivistes de Rand, l’objectiu moral més elevat és aconseguir la felicitat d’un mateix. D’acord amb aquesta màxima egoista, l’elecció d’ajudar o no una altra persona depèn de l’interès racional d’un mateix i de la pròpia escala de valors, i només serà acceptable si no suposa la renúncia a un altre valor més important. Així, qualsevol acció que es faci en benefici d’un altre únicament serà correcte moralment si és coherent i manté la integritat amb les conviccions i proporciona felicitat. Rand posa l’exemple d’un amic que s’està morint de fam i diu que l’elecció entre ajudar-lo o gastar-se els diners en la compra d’una bagatel·la és personal, i dependrà de quina de les dues accions proporciona un benestar més gran. Defensa que només en situacions d’emergència metafísica s’ha d’ajudar a desconeguts, i sempre que aquest acte de bona voluntat no sigui obligatori, tingui un caràcter excepcional, sigui eventual, i estigui condicionat al retorn a la normalitat. Però com que, habitualment, la pobresa no és una emergència, els pobres hauran d’afrontar per si mateixos i amb el seu propi esforç les circumstàncies desgraciades.

El diccionari de Peikoff fa un recull de cites sobre la caritat que remeten a altres fonts randianes, entre les quals es troba una entrevista per a la revista Playboy, de març del 1964, en què, des de la seva posició política procapitalista, es mostra contrària a la caritat amb els pobres, per ser una virtut marginal que no imposa cap deure moral, encara que es mostra conforme a practicar la caritat dins els límits de no haver de fer cap sacrifici personal, poder permetre-s’ho i estar convençut que el seu beneficiari n’és mereixedor. El juny del 1966 torna a insistir en les crítiques a l’altruisme en La qüestió de les beques. Aquesta vegada qualifica d’ofensiva i perversa tant la conducta altruista i benvolent com la d’aquell que rep els favors i la caritat, i defineix els donants com a “víctimes sacrificables” disposades a immolar-se, i es refereix als receptors com a “caníbals morals” o objectes impotents sobre els quals recau una hipoteca moral.

Més seguretat

També es troben referències indirectes menyspreant els pobres en diverses conferències, la primera de les quals es titula La minoria assetjada d’Estats Units: les grans empreses (1961), en la qual fa una defensa aferrissada del capitalisme contra el comunisme col·lectivista, i afirma que l’obrer més pobre dels Estats Units és més lliure i gaudeix de més seguretat que el comissari més ric de la Unió Soviètica. En una altra conferència, S’està rebel·lant Atles? (1964) critica l’estat assistencial per actuar com si fos Robin Hood, és a dir, robant als rics per donar als pobres. A l’article L’aniquilament del capitalisme (1965), es queixa de l’odi cap a l’home nord-americà exitós i de l’atac injust contra el sistema polític capitalista, malgrat ser l’únic que produeix riquesa mitjançant el treball, el comerç, la intel·ligència i l’esforç individual, i no el robatori. A la conferència Conservadorisme, un obituari (1960), Rand es mostra molt segura que el capitalisme i l’altruisme no poden coexistir, ni a escala individual, ni tampoc socialment, perquè estan en oposició filosòfica. Rand no està disposada a tolerar que la influència socialdemòcrata faci que el nord-americà abandoni el principi egoista que ha guiat la seva vida i el dret a existir pel seu propi bé, tractant els altres per la seva utilitat com a comerciants, sense haver de sacrificar-se per ells. També és molt clarificadora de la seva actitud contra els pobres, la resposta que dona al final d’una conferència el 1981, a una pregunta del públic sobre si odia els pobres, en la qual cita el reverend evangelista Ike, dient que “la millor manera d’ajudar els pobres és no ser-ho”, donant a entendre que la pobresa sempre és el resultat de males eleccions individuals.

A la seva novel·la més representativa, La rebel·lió d’Atles (1957), Rand denuncia l’aliança entre l’estat i els pobres, fent una defensa de la riquesa i la propietat contra l’ideal de justícia distributiva i la concepció caritativa de la virtut practicada amb els doblers aliens. S’oposa a oferir de manera gratuïta béns que el caritatiu no ha produït, i a fer pagar la misericòrdia a aquells que no han elegit exercitar-la. Per a Rand, els drets i les obligacions morals no es poden fonamentar en la necessitat ni en els desitjos de les persones, sinó en la propietat i el treball. Per això, considera que la incapacitat dels pobres per guanyar-se la vida els converteix en criatures mediocres i menyspreables.