PalmaEncetam el dia de cap d’any pujant a la mola de Planícia, fugint de la boira persistent dels dies passats. Amb l’equilibri utòpic de caminar sense frissar i sense badar, anam guanyant altura a poc a poc fins que, un cop superada la boira, gaudim de la sensació de surar sobre un mar de niguls.
Molt a prop del cim topam amb una clariana d’uns 800 m2 dins l’alzinar (requadre A). La clapa acull un conjunt de troncs d’alzines mortes tombats en terra i un grapat de plantes poc mengívoles com l’escanyacabres i la brutònica, amb la seva forta i particular olor. Alguns dels troncs encara mantenen l’escorça, altres l’han perduda i altres ja s’han podrit. Detalls que conviden a intuir que la mortalitat no és el resultat d’una única pertorbació, com podria ser un fibló, sinó que ha estat un procés seqüencial.
Per intentar reconstruir com s’ha anat formant la clariana, observarem un mosaic amb diferents fotografies aèries, amb cada escena indicant l’any del vol. Variacions en l’hora o en la data –algunes imatges foren enregistrades durant la primavera i altres durant l’estiu– impliquen que la llargària i direcció de les ombres puguin variar d’una imatge a una altra, dificultant una mica la comparativa del conjunt.
La primera imatge correspon a un vol de 1956 (vol dels americans) i mostra un alzinar poc espès, fruit de dècades d’extracció de llenya per fer carbó per alimentar les cuines econòmiques. L’extinció d’aquesta activitat, lligada en gran part a l’arribada de la bombona de gas butà, marcà un punt d’inflexió a partir del qual l’alzinar es començà a espessir.
L’escena següent, de 1989, mostra que quatre dècades més tard el creixement de les alzines amaga les clapes del roquissar. Es pot observar com la densificació de l’alzinar continua fins a assolir el màxim de cobertura l’any 2001.
Després de mig segle de recuperació, la fotografia del 2002 marca un punt d’inflexió, amb una minva de l’alzinar i un augment del forat. Aquesta tendència es podrà observar a les imatges següents de 2010, 2019 i 2021. L’exemple d’avui no és un cas aïllat: trobam altres clarianes semblants dins la mateixa mola o trescant per la mola veïna de na Ferrana.
Per què es formen les clarianes? Ho desconec, tal vegada un primer arbre, malalt fins a l’extrem que mor i cau estès en terra, actuï de catalitzador d’un procés que s’escamparà com una taca d’oli pel seu entorn immediat. Com una ferida oberta a la nostra pell que, si no la tractam, un cop assolida una certa dimensió, ja no podrem suturar.
Convers amb l’ecòleg Antoni Martínez Taberner, el qual em comenta que l’alzinar de Mallorca precisa d’una certa densitat que li permet generar un microclima. Si aquesta compacitat es romp, l’alzinar es debilita, torna més vulnerable i facilita l’entrada de tota una sèrie d’insectes o larves xucladores, poriols defoliadors, escarabats de cap blanc, fongs d’arrels que donen la seca de l’alzina, banyarriquers, etc. Sense menysprear la pressió exercida per les cabres i per l’estrès hídric lligat al canvi climàtic. Tot plegat, un any per una cosa i un altre per una altra, la cosa va minvant.
Quedam amb Toni per pujar junts a la mola de Planícia. També s’hi apunta Oriol Domenech (enginyer forestal), qui reflexiona sobre la necessitat i dificultat –per la manca de rendibilitat– de dur a terme una gestió del bosc més activa tot i evitar idealitzar l’excessiva gestió d’un temps que podem veure representada a la imatge de 1956.
Per acabar, al fil de la gestió, em venen al cap les primeres acampades durant la dècada dels 80. La mola de Planícia era una excursió reina, que posava a prova la capacitat d’orientació –perdre-s’hi era habitual. També tenia un plus d’aventura amb les truges a lloure durant l’aglanada i que amb el seu olfacte privilegiat ensumaven els nostres panets de truita amb patata. Molts d’anys!
