La família

CuinerL’origen. El diccionari defineix família, entre altres coses, com un grup de persones emparentades entre elles que viuen juntes i que comparteixen principalment relacions de filiació o parella. La llengua, o millor dit la part normativa i institucional d’aqueixa, sempre va dues passes per darrere la realitat, que poc donada a les cotilles evoluciona de manera natural i espontània. Bona part de la sort evolutiva dels humans se sustentà en la força, i la protecció de la família, del clan, de la tribu; de fet el tarannà mediterrani del nostre entorn té en el seu ideari una noció familiar àmplia i extensa.

Hi ha molts de tipus de famílies, o millor dit moltes maneres de sentir i entendre aquest concepte imprescindible per a la condició humana. Crida l’atenció que la pràctica totalitat de les institucions que duen en el seu nom la suposada defensa de la família, limitin el seu marc d’actuació a la manera d’entendre-la que té la doctrina catòlica, que arriba a la negació categòrica d’aquest rang a tots els supòsits que no encaixin en la seva particular visió moral.

Família és un concepte personal, íntim, que té poc o gens a veure amb la delimitació religiosa o aretològica. El sentiment familiar no sap d’orientació sexual, de parentiu sanguini o, fins i tot, d’interaccions entre espècies. En aquest món actual superindividualista i ultra competitiu, tothom necessita un oasi, un descans, un conhort... I si aquest es materialitza en algú del teu mateix sexe, en persones amb qui no comparteixes ascendents genètics de cap tipus, o en un canet que t’espera engronsant la coa cada vespre que arribes a casa, poc importa.

En l’àmbit gastronòmic, el nucli familiar ha tingut un pes incalculable. El paladar només s’alimenta de la memòria, ja sigui per assimilació o per oposició. Resulta imprescindible, per tant, tenir-la ben assortida de sabors casolans i familiars. La transmissió de coneixements gastronòmics acumulats, entès com un fet eminentment sociocultural, es pot entendre només per les relacions de família. La riquesa i la varietat de la nostra cuina, i de totes les cuines, beu de la capacitat de resoldre el mateix problema de diferents maneres.

El nostre patrimoni mengívol ha estat fins fa dos dies, parlant en termes històrics, custodiat, alimentat i llegat, de generació en generació. El ritme de vida actual, sumat a l’empobriment generalitzat que pateixen totes les manifestacions culturals pròpies de la nostra terra, posen en perill la necessària perpetuació i evolució de tota aquesta riquesa, i això és un luxe que cap societat no es pot permetre. Com digué el Pulitzer americà Hodding Carter “només podem fer dos llegats duradors als nostres fills: un, arrels; l’altre, ales”.