Societat 07/03/2022

Tània Verge: "No estem garantint prou el dret a l'avortament"

8 min

BarcelonaA les portes del 8-M i en un context marcat per la guerra a Ucraïna, la consellera de Feminismes, Tània Verge, respon a les preguntes d'Antoni Bassas.

Veiem l'arribada creixent de persones refugiades d'Ucraïna i la majoria són dones i nens perquè els homes s’han quedat al país a combatre. Com es prepara per a això el seu departament?

— El que farem és que en aquelles localitats on hi hagi una comunitat ucraïnesa més gran ja resident al país, i preveient que seran les que acolliran més persones, ampliarem ludoteques, temps de les mares per cuidar-se, per tenir l’acompanyament psicològic, i que amb els permisos de residència i de treball automàtics també puguin tenir temps de buscar feina.

¿Encara que fa 20 o 30 anys els exèrcits ja van començar a admetre dones a les seves files, el cas d’Ucraïna ens torna a demostrar que la guerra és cosa d’homes?

— La guerra i els exèrcits són agents de socialització de la masculinitat: els valors que transmeten del tracte cap a l’enemic, la deshumanització que implica estar combatent, el masclisme imperant i els casos d’assetjament sexual que sabem que tenen lloc en aquestes organitzacions. El feminisme no ha sigut mai partidari dels exèrcits, les tradicions de feminisme i pacifisme van juntes. És molt important també aquesta perspectiva de gènere quan enfoquem els processos de negociació, que ara no són paritaris. Les dones tenim experiències vitals diferents i paguem els costos de la guerra també de manera diferent. Hi ha un agreujament de les desigualtats, hi ha una violència masclista que també s’agreuja, especialment la violència sexual. A més, al final les dones són les que més treballen arreu del món la xarxa comunitària, que és la que et permet més tard posar en connexió les dues parts que en un moment donat s’han enfrontat.

¿Aquest 8 de març vostè farà vaga o anirà a treballar?

— Tenim reunió de govern convocada al matí.

El manifest del 8-M que va fer públic el Govern afirma que hi ha dos canvis imprescindibles: el feminisme és per a tothom; per tant, cal un paper actiu dels homes, i la resposta institucional hi ha d’estar a l’altura. ¿Ni els homes ni les institucions estem encara a l’altura?

— Tant els homes com les institucions han de fer molt més. Perquè el patriarcat també afecta els homes, ha establert què és ser home, com ha d'actuar, no ha de plorar... Quan un home mostra els seus sentiments se'l jutja diferent, i això té conseqüències perquè sota aquest prejudici els homes van molt menys a teràpies psicològiques quan tenen algun problema de salut mental o angoixa, i això condueix a xifres més altes de suïcidi. Quan diem que el feminisme és per a tothom és perquè tothom té responsabilitat en aquesta lluita contra les desigualtats, però és que, a més a més, als homes, el patriarcat també els està condicionant la vida.

I les institucions?

— Hem viscut durant molt de temps instal·lats en la idea que les polítiques d’igualtat són sectorials i no ho són, són transversals. Al Govern, per exemple, no hi ha cap àmbit que no hagi d’implementar accions que tinguin a veure amb la igualtat de gènere, amb la no discriminació o amb polítiques LGTBI. No hi ha dret a fer esperar les dones més temps.

A propòsit de garantir drets a les dones, ¿a Catalunya està garantida la interrupció de l’embaràs d’una manera homogènia a tot el país?

— Venim d'una situació en què aquesta equitat territorial no es produïa i en funció d'on residies tenies accés a l’avortament farmacològic o al quirúrgic [la intervenció mèdica] o bé t’havies de desplaçar, a vegades fins i tot força quilòmetres. Això és intolerable. És veritat que Catalunya té una xarxa de punts inèdita a nivell europeu on es pot practicar l’avortament, especialment el farmacològic. Una altra cosa és que les dones tenim el dret a decidir lliurament si accedim a un sistema o a l'altre, i això, quan vam entrar al Govern, no estava garantit amb equitat territorial. Des del mes de maig hem ampliat amb Salut el nombre de centres on es practica també l’avortament quirúrgic arreu del territori, i la previsió és seguir: a la Catalunya Central, en el cas de Berga, és imminent; a les Terres de l’Ebre, abans de l’estiu hauria de ser també una possibilitat, i arreu del territori seguirem ampliant. El dret hi és, però si no té la seva traducció en equitat territorial no l’estem garantint de manera suficient.

Tània Verge, consellera d'Igualtat i Feminismes del Govern de la Generalitat

Si una dona vol una intervenció quirúrgica i li diuen que no, que l'avortament ha de ser per via farmacològica, es pot considerar violència obstètrica?

— Es podria considerar, evidentment, una vulneració de drets sexuals i reproductius o violència obstètrica, tal com tenim recollit per llei. Per tenir la possibilitat de decidir s’ha de tenir també accés a tota la informació i, per això, al setembre farem una campanya institucional per informar totes les dones de quins són els seus drets en relació amb l’avortament: quins tipus d’avortament hi ha, amb quins efectes i quin acompanyament cal esperar en els dos casos. I al mateix temps iniciarem també una formació a totes les professionals que intervenen en aquest acompanyament a l’avortament perquè sàpiguen respectar les decisions de les dones.

A l’ARA vam publicar no fa gaire unes dades del 2020 que mostren que a Catalunya es practiquen a l’any aproximadament 20.000 avortaments. Què li diu aquesta xifra? ¿Evidencia algun fracàs en l’educació sexual de nois i noies o parla directament de violència masclista?

— Són tots els components alhora, però vostè assenyala un punt molt important: cal reforçar l’educació sexoafectiva, i cal fer-ho en el marc de la coeducació, d’aquesta educació que s’imparteix des de les escoles que incorpora la perspectiva de gènere. Que ja des dels zero anys comencem a treballar el coneixement del propi cos, la deslegitimació de les violències, les alertes, tenint la capacitat de reacció davant d’aquells tocaments que puguin ser indesitjats i intolerables, per poder gaudir d’una sexualitat lliure, amb ple coneixement de quins són els mètodes de protecció tant d’embarassos com d’infeccions de transmissió sexual, i com tenir també unes relacions sexoafectives basades en el respecte i el consentiment. I tenint en compte la diversitat d’orientacions sexuals i d’identitats de gènere que hi ha.

De què està més satisfeta del que han aconseguit fins ara i què és el que més la frustra?

— Muntar una conselleria de zero és una tasca ingent: preparar una estructura, posar les bases fundacionals perquè aquesta conselleria perduri en el temps amb plena capacitat d’actuació i, al mateix temps, desenvolupar projectes polítics. Per exemple el programa de temps per a cures per proporcionar serveis de cura públics com el canguratge de menors en equipaments, a domicili, amb casals o ludoteques, fora del temps i període escolars. La cura de les criatures no és només una responsabilitat de les famílies, és corresponsabilitat dels poders públics. També treballem intensament en el projecte per a l'equitat menstrual, que començarà a implementar-se a la primavera. Fem formació en alguns instituts sobre què és la menstruació, trenquem tabús, parlem de què és normal i què no ho és, per exemple que no és normal que faci mal. També ens centrarem en la distribució de productes menstruals reutilitzables sostenibles econòmicament: no totes les famílies poden assumir el cost dels productes menstruals amb un IVA que és molt més alt del que hauria de ser, perquè són productes de primera necessitat: calces menstruals i compreses reutilitzables.

¿S'han pres prou seriosament la seva conselleria tant el Govern com el conjunt de les forces parlamentaries?

— El Govern clarament sí, perquè hi ha un eix que és la transformació feminista i som nou departaments que hi estem implicats: la liderem nosaltres però hi coparticipen vuit departaments més. Per exemple, Interior, amb aquesta reserva de places per feminitzar els cossos de seguretat i d’emergències. En l’àmbit parlamentari hi ha un consens al voltant de la importància de la igualtat i de les polítiques feministes com no hi havia hagut fins ara, tot i que, al mateix temps, hi ha clarament un partit amb una posició antigènere, antidrets i que té un discurs d’odi.

Una altra cosa és trobar el to de la comunicació. Ho dic per aquestes piulades del dia de Sant Valentí: «Això de la idealització de l'entrega sense condicions, exclusivitat, gelosia, patiment, no és amor, l’amor ideal no existeix tal com ens el presenten. Ens avancem al 14-F desmuntant entre totes l’amor romàntic i els seus mites». Ho acompanyava un dibuix on hi deia «Si et soc fidel no em soc fidel». ¿Hi ha res de dolent en la fidelitat?

— És veritat que una conselleria nova està molt més analitzada amb lupa. Era un simple tuit. Si m’estigués dient que fem una campanya institucional o invertim no sé quants milers d’euros... però era una piulada. Dit això, estàvem posant en qüestió el mite de l’amor romàntic, que això s’ha treballat moltíssim per part del moviment feminista. Per què diem que és un mite? Perquè ens ha generat una idea de l’amor basada en el fet que som mitges taronges, que no som persones senceres. El missatge que donàvem és estima com vulguis, però sobretot estima’t a tu mateixa i estima’t a tu mateix perquè no ets una mitja taronja, ets una persona sencera.

Penso en les parelles que s’han promès fidelitat i l’han mantingut de manera harmònica durant dècades.

— I és perfecte, mentre sigui una decisió lliure. Tan perfecte és que una parella decideixi que es manté fidelitat, que de fet és la majoria, com que una parella decideixi que té una relació de tipus obert.

Sant Jordi és una festa basada en l’amor romàntic, no? Farien un missatge com aquest pel 23 d’abril?

— El que reivindicaríem el 23 d’abril, tot i que ja és una situació molt normalitzada, és que potser jo també li regalo una rosa a la meva parella i ens fem intercanvi del mateix tipus d’obsequis, llibre i rosa. El que seria sexista és que les dones només rebessin roses i els homes llibres. També està bé que en els contes infantils, quan s’explica la llegenda de sant Jordi a les criatures, s'hi puguin també anar incorporant nous personatges i que hi hagi una santa Jordina.

Una santa Jordina que salva el príncep de les urpes del drac?

— Que salva la població: no té per què salvar un príncep. Tots els contes poden actualitzar-se, perquè els missatges del moment en què es van crear les llegendes estaven destinats a una població molt condicionada pel context temporal i això tenim tot el dret del món a poder-ho obrir. No vol dir que s’hagin d’eliminar aquestes llegendes ni molt menys, però sí que s'hi puguin afegir personatges. Si l'home sempre han de ser el lluitador, el que salva, se li està dient que no té dret a ser vulnerable, i en canvi, les dones sempre estem esperant que ens vingui a salvar algú. Això val la pena posar-ho sobre la taula, és una llegenda, expliquem-la com a tal i problematitzem els estereotips perquè no s’instal·lin. Ara mateix les dones podem ser tan valentes com els homes i els homes poden mostrar tanta vulnerabilitat com les dones.

Les dones poden matar dracs.

— Si és que els volem matar. Potser no els volem matar i els convencem d’una altra manera.

¿Tornaran a fer servir totis en les comunicacions públiques?

— No volem renunciar a cap expressió de la llengua que ens permeti visibilitzar determinades realitats, i totis pot tornar qualsevol dia. No tothom s’identifica com a home o com a dona, hi ha persones que s’identifiquen com a no binàries. Tothom seria una formulació inclusiva, però si el que vull és visibilitzar, tothom no em serveix i amb totis sí que marco que m’estic referint a persones no binàries. En tot cas, són unes expressions, un llenguatge, que ja són vius al carrer; l’únic que fem és també visibilitzar-los més quan s’utilitzen des del Govern.

¿Ha tingut ocasió de parlar mai amb la lingüista Carme Junyent? Ella assenyala que les societats que parlen una llengua que no marca el gènere són igual de masclistes que les que en parlen una que sí que el marca, i que la llengua no és tan definitiva a l’hora de construir una societat més igualitària.

— No, directament no hem tingut ocasió de parlar mai, i és evident que la llengua no és l’element que provoca el masclisme, la llengua reflecteix el masclisme que existeix a la societat. En les societats que fan servir llengües que no tenen el gènere marcat gramaticalment es produeixen altres formes d’invisibilització o de discriminització.

stats