“Van dir que jo era el patró de la pastera i em van detenir, però no és cert”

PalmaEs diu Aliou. El 2021 va arribar a les Illes Canàries en una pastera. Vint-i-dos dies després el van detenir, en considerar-lo el patró de l’embarcació, encara que ell ho nega. Traslladat a la presó de Palma, li van detectar una leucèmia i va passar per un trasplantament de medul·la. Pel camí ha après castellà –el parla amb un lleu deix canari– i s’ha tret un títol d’auxiliar de cuina. Com que ja li han concedit el tercer grau penitenciari, treballa en un restaurant. Només té 23 anys, però pensa que ja ha “perdut molt de temps”: “No sé si el podré recuperar”.

“Volia venir a Espanya, però no en pastera”, diu apesarat: “Com que no hi havia cap altra manera d’arribar aquí, vaig agafar el vaixell”. Al Senegal (a Dakar) la seva vida era “molt dura”. “Feia feina a un vaixell familiar, però ja hi duia molt de temps i no guanyava doblers per poder viure”, explica. La necessitat el va empènyer a viatjar a Mauritània, on va passar dos mesos esperant per poder ficar-se a una embarcació: “Hi havia molt mala mar”. Es va assabentar d’on havia de dirigir-se a través del boca orella. “Et trobes amb paisans, parles amb ells, molta gent, molta, volia fer aquest mateix camí”, explica el jove. Va pagar més de 3.000 euros pel viatge:“Vaig estalviar molt”. El va fer acompanyat d’un amic que no és a les Illes, però amb qui encara manté el contacte.

Eren 45 persones al vaixell. El trajecte havia de durar uns quatre dies, però es va allargar una setmana. Recorda especialment el fred i la ventada. “La roba que duia estava banyada, i vaig haver d’aguantar així”, diu: “Et podies canviar, però tota la roba estava xopa, perquè feia molt de vent, i no hi havia sol per eixugar-la”. Els dos darrers dies es van quedar sense aigua potable. “Mesclàvem sucre i aigua de mar per poder beure”, conta: “Va ser molt, molt dur”. Quan van arribar els va rebre la Creu Roja, i els van ubicar en un hotel. Un horabaixa, el van detenir: “Havíem sortit, ens vàrem dutxar, vàrem menjar, i de sobte va venir la Policia”. El van dur al calabós per interrogar-lo. “No sabia que quan arribàs em passaria això, va ser un cop”, admet.

“Jo no era el patró del vaixell”, assegura contundent. “Com que treballava a la mar, tenia una mica d’experiència”, explica. Per això va ajudar durant la navegació. Però ell, insisteix, va “pagar” els mateixos doblers que la resta. “Hi havia un al·lot jovenet, com jo, que sempre era al meu costat, i va ser ell qui va dir que jo era el patró, per això em van detenir”, lamenta. “Jo no vaig ser”, torna a dir.

Malgrat que no pot donar detalls del procés penal, conta que va demanar el trasllat a Palma perquè hi tenia “alguns paisans”. A la presó es duia bé amb tothom. “Anava al gimnàs, a l’escola, i al final em van deixar sortir [per bona conducta]”. Mostra satisfet un cinturó de cuir: “El vaig fer a un taller de la presó, és un record”. Entre les Canàries i Palma va aprendre a parlar castellà amb fluïdesa. Llavors va arribar la malaltia.

“Quan duia un mes a Palma, em trobava molt, molt, molt dèbil”, afirma. “Primer pensava que era per l’esport, però em trobava malament fins i tot quan entrenava molt poc”, continua. “Em cansava, em marejava, i vaig anar a la infermeria, però no em trobaven el què”, explica. En aquell moment era l’agost de 2023 i tenia 21 anys. Finalment, després de la intervenció d’una educadora social, el van hospitalitzar, primer a Son Llàtzer i després a Son Espases, on li van dir que estava “molt malament”. “Em posaven bosses de sang cada dia perquè agafàs força”, rememora. “Li demanava al metge: ‘Per què em passa això?’, però ell em va dir que no era per res que jo hagués fet”, diu.

L’esport, al qual s’ha aficionat els darrers anys, el va ajudar a guanyar força i mantenir els ànims. Conta orgullós que “el metge flipava” en veure’l tan en forma: “Molta gent es troba molt malament després de l’operació, però jo el mateix dia ja caminava, i no vaig vomitar”. Ho diu amb un somriure que, tal com confirma personal sanitari que l’ha atès durant aquests mesos, no ha perdut mai. Encara continua en tractament contra el càncer, però es troba molt millor. “Gràcies a Déu, estic bé, estic bé”, repeteix.

El futur

Des que té el tercer grau penitenciari viu en un pis gestionat pel GREC, Pastoral Penitenciària i Institucions Penitenciàries amb quatre companys més, ben avinguts. “Sempre estam de broma, no discutim”, apunta. Es va treure el títol d’auxiliar de cuina perquè sempre li ha agradat: “El meu plat preferit és Tikka Masala”. Fa feina al restaurant MarSenses i té plans per fer feina de model: “Molta gent m’ha dit que m’hi podria dedicar”, explica somrient. Amb tot, el seu principal projecte de futur és “millorar a la feina”. “No venc per a una altra cosa, venc per millorar la meva vida”. En un moment en què el PP rebutja rebre menors migrants procedents de les Canàries i Vox relaciona directament i sense dades la immigració que arriba en pasteres amb la delinqüència, Aliou promet que mai no ha notat actituds racistes ni de rebuig en el temps que ha estat a l’estat espanyol, i es mostra agraït amb els professionals –especialment els sanitaris, els funcionaris de presons i els educadors– que l’han atès: “He après el respecte, a tractar bé la gent”. “Ho he passat molt malament, i la gent que m’ha rebut m’ha tractat com un fill”, conclou, i s’acomiada per anar a fer el dinar.