Nóos com a paradigma
L’inversionista Diego Torres, meitat natural d’una entitat sense ànim de lucre anomenada Instituto Nóos, va declarar la setmana passada durant gairebé trenta hores davant la justícia, i va acabar fent, i mai més ben dit, una exhibició d’aquella dita castellana que fa Dónde dije digo, digo Diego. Tres anys enrere, segons declaracions seves i amb aportació més que abundant de documentació en forma de correus electrònics, resultava que la Corona espanyola era culpable de diversos afers de corrupció, en forma de prevaricació o de frau documental, que dijo Diego hauria vist passar pel seu davant com qui veu passar una eruga abans d’esclafar-la.
Després va començar a declarar el seu benvolgut soci, un tal Iñaki Urdangarin, a qui encara li queda una estona de dir coses però que va començar defensant la seva innocència afirmant que ell és tonto de solemnitat i que veu sense sorpresa com s’engreixa el seu compte corrent amb l’única explicació que s’ha dedicat a l’esport i que té una certa habilitat per a les relacions socials, començant pel susdit Diego Torres. És una explicació molt convincent, com les que solia donar Al Capone quan li preguntaven per l’origen de la seva insospitada fortuna. Tant se val, cadascú s’explica així com vol i com pot.
En conseqüència, esperarem durant els propers dies si el senyor Urdangarin es digna a no prendre’ns més per imbècils i si el senyor Torres té l’amabilitat de contestar a les preguntes de l’acusació, i no s’hi nega com va fer dijous passat, quan se li va formular una pregunta i va contestar que no pensava respondre-la més o menys perquè no li passava pels dallons, cosa que va fer imaginar que el declarant havia arribat a alguna mena d’acord amb la casa reial espanyola, a canvi que no revelés més correus electrònics comprometedors, inclosos els que contenen imatges de senyoretes en boles i acudits de mal gust.“Hemos pasado el finde en Mallorca y ha sido completito, completito ”, li escrivia Iñaki Urdangarin a Diego Torres en els seus dies de vins, roses i presumptes comissions. Urdangarin i la presumpta infanta Cristina havien fet banys de mar a Mallorca i s’hi havien pres algun gelat, que és per al que serveix Mallorca, i això havia fet el cap de setmana “ completito, completito ”.
Res, que entre Diego Torres i Iñaki Urdangarin, i sobretot amb la imatge d’esfinx de la infanta Cristina, i havent d’escoltar tot el que hem hagut d’escoltar, la Corona espanyola ens ha donat no tan sols una idea prou exacta del concepte de poder que ha tingut en els últims trenta anys una bona part de la classe dirigent del país, sinó també un paradigma de la broma que els ha semblat que eren les illes Balears. Hu hu, ha ha. Aquí venim amb els nostres iots i fotem el que ens doni la gana, perquè els aborígens encara ens ho agrairan. Doncs mira, arriba un dia que tots ens veiem les cares. I pel que està sortint i és previsible que surti, són cares encara més lletges del que ens podíem imaginar. Però paradigmàtiques, això sí.
