Desapareguts a la Mediterrània: vius fins que es demostri el contrari

PalmaAdel i Alilou van sortir d'Algèria en dues pasteres el 2020 i 2022. De la primera i dels seus passatgers no va quedar rastre; la segona va ser rescatada sense dues persones. Anys després, les seves famílies s'aferren encara a l'esperança que continuïn vius: ningú els pot demostrar el contrari. És el silenci al qual s'enfronten els éssers estimats de milers de migrants desapareguts després de llançar-se a la mar en el seu intent d'arribar a Europa, com ha pogut constatar EFE parlant amb els germans d'Adel i Alilou.

En la ruta algeriana, la destinació final de la qual són principalment les Balears i també el sud-est peninsular, van morir el 2024 almenys 517 persones, segons el balanç anual del col·lectiu Caminant Fronteres. Entre gener i maig de 2025 els morts són 328, gairebé el doble que en el mateix període de l'any passat, quan van naufragar 175 persones.

Els qui decideixen embarcar-se en una pastera saben perfectament que el trajecte és perillós. Per això, alguns, per no preocupar els seus familiars, els oculten les seves intencions i ni tan sols s'acomiaden d'ells.

El 2024 van arribar a les costes de les Balears de manera irregular 5.882 migrants, segons dades del Ministeri de l'Interior, i en el que va de 2025 ja n'han arribat almenys 3.482, d'acord amb el recompte d'EFE a partir de la informació facilitada per la Delegació del govern.

Els cossos dels qui naufraguen tenen dues destinacions possibles: perdre's a la mar per sempre o que les ones els llancin a la costa. Si el segon passa a Espanya, la burocràcia i la falta de col·laboració dels països d'origen dificulten tant el procés que són molt pocs els cadàvers que s'acaben identificant i menys encara repatriant.

La possibilitat d'identificació mitjançant exàmens d'ADN és tan remota i la comunicació amb les famílies, tan escassa, que a moltes d'elles, sense restes a vetllar, el silenci les persegueix per a tota la vida, alhora que els dona ales per aferrar-se a qualsevol escenari il·lusori en el qual encara continuïn vius.

A la presó però vius

"Potser són a la presó o a Tunísia", diu Rachidi, d'esquena a la Mediterrània a la ciutat d'Aïn Taya –a uns 30 quilòmetres a l'est d'Alger–, d'on va salpar el seu germà Adel al costat d'altres vint persones el 6 de desembre de 2022. Tots dos es van veure aquesta mateixa nit, però Adel no li va contar els plans al seu germà, tot i que darrerament deixava caure que volia sortir d'Algèria.

Després d'un parell de dies sense notícies d'Adel, la seva família va començar a preocupar-se per ell, però el cridaven i el seu telèfon estava apagat. Tampoc responia el seu amic Djalil, amb qui tenia intenció de deixar el país. Va ser el germà de Djalil qui va confirmar a Rachidi que els al·lots s'havien embarcat en una pastera rumb a Espanya en la qual viatjaven 21 persones.

La família d'Adel ha intentat localitzar-lo "per tots els mitjans". Les autoritats algerianes van assegurar a Rachidi que no van trobar pasteres aquests dies en alta mar i li van suggerir que potser van desaparèixer ja en aigües europees.

Adel tenia 21 anys quan va decidir jugar-se la vida per arribar a Espanya. "No hi ha esperança. No pots tenir una casa pròpia al teu país (...). Et fa mal el cor: la gent fuig en pasteres amb els seus nadons", lamenta el seu germà, que demana acció al govern algerià per evitar el drama.

"Hi ha alguna cosa a la mar Mediterrània que no s'entén! Per què hi ha gent que arriba i que és rebuda per la Creu Roja i altres dels quals no sabem res? Són milers de persones, milers!", clama Rachidi, conscient que la majoria de les seves preguntes mai no trobaran resposta.

Amine, un altre jove algerià, va perdre de la mateixa manera el 21 d'agost de 2021 el seu germà, Askander, de només 22 anys, i ara ajuda des d'Espanya els qui continuen cercant els seus desapareguts a la mar. Comprèn que conservin la fe que continuïn amb vida, fins i tot si això significa que estiguin en alguna presó: "Jo mateix vaig pensar així els primers mesos", confessa.

Diverses versions, poques certeses

Karima no es creu que el seu germà Alilou naufragàs al costat d'un amic, diu que les versions dels nou supervivents d'aquella pastera que va partir amb onze persones són contradictòries.

Era l'1 de novembre de 2020 cap a les dues de la matinada, una nit de dissabte a diumenge, a Aïn Benian –a uns 36 quilòmetres a l'oest d'Alger–, i Alilou somiava d'arribar a Alacant. Segons els relats que li han arribat a Karima, a uns 50 quilòmetres de la costa alacantina una avaria va deixar l'embarcació a la deriva durant diverses nits, fins que el 7 de novembre Salvament Marítim va rescatar nou persones. En faltaven dues. "Hi ha dues versions: una diu que el meu germà va botar per recuperar el seu jersei a la mar i que el seu company va intentar socórrer-lo quan el corrent el va arrossegar; la segona, que van veure un vaixell i van anar nedant fins ell perquè estaven desesperats després de cinc dies", conta.

En aquests cinc anys no hi ha hagut cap pista més, la qual cosa ha deixat espai a una tercera versió: "Pens que el meu germà i el seu amic van ser assenyalats com a patrons (de la pastera)", apunta Karima, convençuda que els van detenir les autoritats espanyoles. "No creim que s'ofegassin. Estan mentint", rasa, sense saber-se si parla ella o l'esperança, d'algun dia, trobar amb vida el seu germà.