El ‘cunyadisme’ és una secta i m’hi volen ficar

PalmaDeia Neus Canyelles en la presentació del seu darrer llibre, que ella sempre duu una llibreta a damunt, per apuntar-hi les coses que li passen i, després, convertir-les en literatura, tal com fa a Sales d’espera. Això darrer no ho va dir ben bé ella, que em va sorprendre per la seva actitud mesurada, de paraules justes i proporcionades. Perquè ella pot dir que escriu com si li “estiguessin dictant” sense que soni presumptuós. Ella pot dir que no sap explicar com és de fàcil per a ella escriure, la manca total d’esforç que li requereix, sense semblar pretensiosa. La llegeixes i, tot d’una, ho entens.

La qüestió és que, durant la presentació, Canyelles explicava a Nadal Suau –el seu hàbil conversador– que a ella li costa molt imaginar mons i personatges, que no se’ls acaba de creure, i que la seva naturalesa és nodrir-se d’allò que l’envolta, que no sap fer-ho d’una altra manera. Ella té aquesta facilitat per percebre tot el que passa al seu voltant: per escoltar converses, per parar atenció a detalls que la resta ni dirien que eren allà, per veure les capes de la realitat.

Vaig passar gust d’escoltar-la parlar, amb aquesta claredat i convicció, dels fets quotidians com a petits detonants d’històries. Ella mateixa va reconèixer que no qualsevol cosa val; que de vegades estires el fil i no hi trobes res. Tal com vaig sentir-li dir un altre dia a Leila Guerriero, no tot allò que et passa, per curiós que sigui, mereix ser contat. Potser no té cap significat, i està bé així. Però hi ha cert misteri, certa veritat oculta, en allò que ens passa en el dia a dia que ho converteix en el material més valuós per explicar-nos. Una anècdota pot ser l’espurna de qualsevol raonament. Tot un repte.

M’agrada pensar que és així. De fet, ho pens un parell de pics a la setmana. La darrera vegada, quan vaig acabar en un esdeveniment de networking per a empresaris. D’ençà que vaig decidir fer-me autònoma i crear el meu propi projecte vaig ser conscient de la paraula que m’estaria perseguint, com una llosa: ENTREPRENEUR, així, en anglès, ben caspós. En fugia, esglaiada, per por que de cop m’aparegués una polsereta amb la bandera d’Espanya a la mà, m’agradàs El Hormiguero o començàs a dir coses com “els impostos ofeguen la classe mitjana”. Fugia d’ella i dels seus significats, perquè sabia que em podrien dur a llocs com aquest, un dinar d’empresaris un dimarts migdia qualsevol.

Supòs que ser empresari és això, no? Fer una aturada de quatre hores en la teva jornada laboral per ficar-te dins un restaurant fosc i selecte de Palma a dinar de xuletón i fer un parell de copetes de vi. Els negocis es fan així: vestits d’americana, en un reservat i sense presses, perquè algú ja es deu estar ocupant de dur els teus fills de l’escola a casa i de casa a l’escola. L’essència és aquesta, el format ja depèn del gust del consumidor.

En el meu cas, m’havien convidat des d’una plataforma que es dedica a posar en contacte empresaris en reunions setmanals, que sempre acaben amb un finger food (òbviament), i que funciona com una mena de xarxa social. A cada trobada, posen en comú les seves fites, com ara el nombre de contactes que han aconseguit o els doblers que han fet guanyar al grup. L’ordre del dia sempre és el mateix i el presi s’encarrega de fer-ho amè. “Salutacions per a Trump”, diu –per exemple– quan a un li sona el mòbil. Ha ha. Tot molt distès. Arriba el moment de les presentacions i se m’acosta un dels veterans, de pupil·les enormes, per treure’m una targeta de la seva empresa d’alarmes de dins la seva armilla-plumífer.

“Tots sabem el que costa aixecar la persiana” i altres grans èxits sonen durant una bona estona. Però no tot ha de ser fer feina. Així que arriba el moment dels sortejos i allò es converteix en la Fira del Ram. Fins i tot al presi, d’assegut, li ha quedat un semblant de firaire. Fan girar una ruleta virtual per repartir un lot de vins i un altaveu Bluetooth. El primer el guanya l’amo d’un negoci de globus i llepolies, i el segon, un que és comptable. “Som el millor! Som el millor!”, diu un, de camí a cercar el seu premi. L’emprenedoria era això.

Després del dinar, arriba el tedi, les converses d’ascensor, l’small talk: “Sí, sí, l’important és arrencar”, “hi ha molta competència, però has de saber diferenciar-te”, “el més important és fer sempre cas al client”. Ells t’ho diuen amb aquesta confiança, alliçonant-te, com fent-te un favor. “De tu a tu”, “ja ens entenem” o “entre tu i jo”, diuen, disparant gotetes del seu ADN mentre xerren, gasejant-te amb la seva halitosi. Per supervivència, em vaig mimetitzant i, a poc a poc, em convertesc en una cunyada més. M’horroritz, jo no som com ells. Però i si –justament, per supervivència– hagués d’assemblar-m’hi? I si sempre hi hagués algun home blanc heterosexual, de mitjana edat, fent-ho pitjor, però venent-se molt millor?