Criatures abundants que esdevenen rares
La nostra espècie s’ha estès arreu del món i explota gairebé tots els hàbitats i les espècies aprofitables. Molts d’animals escassos, poc estesos o que han evolucionat sense predadors, són dels primers que s’han extingit o han tornat rars. Hi ha, però, casos d’espècies abundants i que ocupen grans regions que també han patit una minva inimaginable fa pocs anys, com és el cas de les anguiles. Els experts adverteixen des de fa anys del declivi de l’anguila a gran part d’Europa i les nostres illes no en són cap excepció.
Es tracta d’un peix sorprenent i no sols per la seva carn blanca i fina. Es reprodueixen al mar dels Sargassos, a l’est del Carib i prop de les illes Bermudes, on fressen pel febrer i fan la posta a profunditats al voltant dels 500-1.000 metres. Es diu que una sola anguila pot pondre 10 milions d’ous, i no és estrany: només es reprodueixen una vegada a la vida. Arriben a la maduresa entre els 6 i 12 anys i moren després de pondre.
La sal i el sexe
Acabada l’època de posta, els ous suren, queden a mercè del corrent del golf, i les cries en néixer formen un gran esbart compacte que es coneix amb el nom de nàtsia. La nàtsia es deixa endur pel corrent en direcció nord-oest, cap a Europa i el nord d’Àfrica, un viatge d’uns 5.000 km que sol durar entre 2 i 3 anys. En aquest viatge les anguiles fan una metamorfosi: neixen transparents i planes i arriben a Europa llargueres, rodonenques i verdoses. La quantitat de sal present a l’hàbitat on s’instal·len és el que en determinarà el sexe. Les que remunten pels torrents i queden a llocs d’aigua dolça seran femelles i les que queden a prop de la mar o llocs salobrencs, mascles.
La distribució minvant es perd
A molts de pobles de Mallorca i Menorca, era costum tirar una anguila viva a les cisternes i els safareigs perquè l’aigua fos més neta. La resistència d’aquest peix li permet viure de gairebé no res, sols dels cabots (larves d’insectes) presents a l’aigua. En Joan s’Artaner, picapedrer de 65 anys, ens va contar que fa uns anys buidaren una cisterna a Manacor i hi trobaren una anguila. La madona els assegurà que la hi havien amollada feia més de 60 anys. Una xifra rècord de longevitat si es pogués certificar.
Aquesta fortalesa li permet remuntar cursos d’aigua i arribar a llocs impossibles. Sense fer-ne cap recerca intensa, les persones que hem entrevistat citen anguiles a llocs interiors com el pla de Lanzell (Vilafranca) i Sant Joan, síquies del nord de Felanitx, al pou Dolç de Son Macià (Manacor) i a diversos torrents de Manacor. També a Búger, Lluc, Pollença, la font de Mestre Pere (Palma)… I fins i tot a Sencelles, a 30 quilòmetres de la mar. L’explotació de milers de pous paral·lela a la urbanització ha contribuït que baixi el nivell freàtic i que l’aigua no ragi ni corri com un temps, tal com recorden els més vells. La mobilitat de les anguiles cap a llocs interiors esdevé així impossible.
Mil maneres de pescar-la
Les anguiles s’han pescat i es pesquen amb cucada, gàngil, moranells, llences, a l’encesa, buidant gorgs amb bombes d’aigua i, fins i tot, amb les mans, com feien els pagesos de sa Marjal. Les zones més importants actualment per a les anguiles són l’albufera del Grau (Menorca), l’Albufereta de Pollença i l’Albufera (sa Bufera), on encara hi ha tradició de pesca (ara controlada) i coneixença de l’espècie. Els buferers anomenen grogues o bordes les juvenils, cabots les anguiles gruixades, gitanos les més fosques i corregudes les que tenen el ventre argentat i entre 10 i 15 anys, edat a la qual retornen al mar dels Sargassos. Que aquesta espècie era molt abundant no ho diu cap registre fòssil, sinó persones que ara tenen entre 60 i 90 anys. L’amo en Toni Panxa (sa Pobla, 1922-2014), entrevistat a l’ARA el maig del 2014, contà que dins l’Albufera se’n pescaren 14 tones en un dia! Va ser amb la parança, una canal trampa on entraven i de la qual no podien sortir. A la imatge es veu el buidatge d’una síquia per treure’n anguiles. Sols amb aquesta parança se’n treien 3-4 tones a l’any. Al Grau se’n capturaven prop de 6 tones anuals fins als anys 80, quantitat que es va anar reduint fins al voltant de 2-3 tones anuals de la darrera dècada. Els darrers anys, però, el professional que s’hi dedicava ho ha deixat i l’anguila ja sols es pesca a nivell d’afeccionat fora del parc. A la UE fins a 35.000 persones viuen de pescar anguiles i que aquesta espècie es conservi és també vital per a ells.
Futur incert
Hem passat de vendre anguiles a Itàlia a importar-ne per fer les espinagades de Sant Antoni. Les mesures locals per reduir-ne la pesca dins aquests espais, ara protegits, eren imprescindibles. Ara bé, podrien ser insuficients perquè el descens no és tan sols local ni té una sola causa: sobrepesca, destrucció d’hàbitats, contaminació, obstacles com les centrals hidroelèctriques, ports esportius, canvi climàtic… Justament ara, quan començam a conèixer detalls fascinants de la vida d’aquestes criatures, som conscients de la seva precarietat a causa d’intervencions humanes sense seny. Com en tantes coses encara hi som a temps, però no podem badar.
