“Jo cobrava 200 pessetes per dia; era el jornal de tota la setmana d’un home”

PalmaTota la vida ha fet classes de música a ca seva, a Campos, concretament a la mateixa habitació on va néixer el 1943. Margalida Tomás, més coneguda com a Margalida Tro o la mestra Tro, va canviar l’armari i el tocador per un piano de paret marró que han tocat centenars de persones amb la intenció d’arribar algun dia a saber-ne tant com ella. Poca gent del poble no ha vist el seu quadern escrit a mà on, amb bolígraf vermell i llapis, apunta amb creus a quantes classes ha anat cada alumne. “No sé quantes persones hi han vingut. Tota la vida he passat molt de gust d’ensenyar”, confessa. Però, a més d’això, li agrada fer “de tot”. “Els metges em diuen que som molt activa. M’agrada pintar, tocar tots els instruments que sé i cosir, entre d’altres. No tenc aturall”, confessa amb un somriure.

Davall un taronger del jardí de ca seva, mentre jugava amb la mare, repassava les notes musicals que aprenia a l’escola. “Me n’ensenyaven una cada dia”, recorda. La professora recomanà als seus pares que l’apuntassin a classe de música perquè “trobava que tenia facultats”. Aprengué a tocar el piano a la part de darrere d’una farmàcia. “La meva mestra cada vegada que sortia a despatxar em deia: vull sentir el piano que toca”, recorda. Va acabar la carrera de piano allà mateix a 15 anys, edat en què començà a ensenyar llenguatge musical i piano als “quatre primers alumnes”, el nom i els llinatges dels quals encara recorda, a més de l’ordre de les notes de cada un dels dictats melòdics que els feia fer.

Margaret y su conjunto és el nom del grup amb el qual va anar a tocar dos estius durant quatre mesos al Florida Park de l’Arenal. Tenia 17 anys. “Jo cobrava 200 pessetes per dia, que era el jornal que guanyava un home en tota la setmana”, conta. La banda la va crear el seu pare, que hi tocava la trompeta, amb la intenció que Margalida no perdés els sabers que havia estat aprenent des dels cinc anys. Quan el pare es retirà, va muntar Margaret Quartet, un grup de quatre músics que tocava a l’Hotel Atlàntic de Magaluf durant set mesos “sense ni un dia de descans” i, a més, anava de revetla en revetla. Recorda com si fos ara que, a Felanitx, va actuar després d’Antonio Machín, “que tocava les maraques i cantava Angelitos negros”, diu mentre imita el moviment de mans que feia l’artista i taral·leja la cançó amb una veu dolça i alhora carregada de força. A més de les dues orquestres, va ser la creadora d’una estudiantina formada per tots els seus alumnes i d’un grup de folk. A causa de la bronquitis i l’asma crònica que encara pateix, va haver de deixar d’actuar als hotels i es va dedicar en cos i ànima a fer classes a ca seva.

La joventut va ser una etapa de la seva vida de la qual no va poder gaudir plenament. “No vaig viure cap revetla mai perquè hi tocava i vaig passar molts de vespres sense dormir perquè arribava a ca nostra quan la gent ja agranava la carrera”, lamenta. Tot i això, admet molt alegre que estar tot el dia envoltada de joves és el que l’ha feta mantenir-s’hi. De fet, sempre ha volgut que els alumnes fossin partícips de tot el que li succeeix. “Quan els meus fills varen combregar, tots els alumnes que venien em varen ajudar a preparar tapes”. I són aquests records que li fan pensar que la música li ha donat “molts de fills” i ha estat la seva “gran sort”.