El casal Solleric o el palau del corsari

PalmaVa ser una de les mansions nobiliàries més destacades de Palma, al passeig del Born, coneguda com Can Morell pel llinatge dels seus propietaris. Es va inaugurar fa 250 anys, el 1775, com a residència del corsari i mercader Miquel Vallès, primer marquès de Solleric. I fa 50 anys, el maig del 1975, el va comprar l’Ajuntament de Palma i actualment serveix com a centre d’exposicions. Recordam la seva història seguint estudis de Carlos Morell i Antonio Alemany, Lluís Ripoll i Rafel Perelló Paradelo, Yolanda Trigo, Catalina Cantarellas, María José Massot, José Villalonga i Manuel Lucena.

Això de casal Solleric, que és el seu nom actual, li ve del títol nobiliari marquesos de Solleric, de la família que hi visqué al llarg de generacions. El primer marquès, Miquel Vallès i Orlandis, era fill d’un ric propietari: Marc Vallès, botifler, és a dir, partidari de Felip de Borbó –Felip V– en la guerra de successió a la Corona espanyola. Com és ben sabut, com que guanyaren els Borbons, les institucions mallorquines foren abolides per haver donat suport al candidat equivocat.

En canvi, als Vallès els foren ben recompensats els seus serveis. Carles III, fill de Felip V, va concedir a Miquel Vallès el títol de marquès de Solleric –una de les seves possessions–, amb el grau màxim de noblesa: Gran d’Espanya, la qual cosa va celebrar Vallès a les totes, amb una desfilada per Palma, guàrdia d’honor i trets de canonades. Certament, el rei valorava els seus serveis com es demostra en el fet que un dia que era de caça –la seva passió– va interrompre la conversa amb els cortesans: “Avui din amb en Solleric i no el vull fer esperar”, els va dir.

A banda de l’herència familiar, gens menyspreable, el primer marquès va incrementar la seva fortuna amb la producció de sabó i el comerç d’oli, els dipòsits del qual eren al subsol del que actualment és el centre d’exposicions. També va fer de corsari, ocupació perfectament respectable, ja que, a diferència dels pirates –no se’ls ha de confondre– aquests rebien una patent reial i la Corona n'ingressava una part dels guanys. Tot això responia a una nova mentalitat: amb el reformisme borbònic, fer bons negocis ja no era incompatible amb ser noble. L’enyorada artista Dolors Sampol recordaria un parell de segles després, el 2017, aquell passat del Solleric relacionat amb la indústria de l’oliva amb la instal·lació Llum d’oli.

El pati que es feia servir de drecera

Un personatge d’aquesta categoria havia de tenir una residència a l’alçada. Per això va manar esbucar les cases de Can Cifre, que eren seves, i al seu lloc s’hi va alçar, de nova planta, l’actual casal, incorporant-hi les darreres novetats arquitectòniques d’Europa. Així, es diferenciava de la resta de cases nobiliàries, que eren un conglomerat de successives reformes. El marquès no va escatimar en despeses: es va fer servir pedra de Santanyí i marbre rosat d’Alaró i de Sencelles i va dur d’Holanda la barana de l’escala principal. De la decoració se suposa que se’n va encarregar l’italià Antonio Soldati.

Quedava així un edifici en quatre alçades: planta baixa, entresol, planta noble i porxos, d’acord amb allò a què es destinava cadascuna d’elles. El pati de Can Morell comunicava d’una manera ben àmplia el Born amb el carrer de Sant Gaietà, just a la part de darrere del casal. Així que els ciutadans la feien servir com a drecera per accedir de l’un a l’altre. Arribà a tal punt el trànsit de persones –fins i tot el travessà un seguici mortuori– que el llavors propietari va ordenar tapiar-ne l’accés. No tan sols això, sinó que la façana del Born era el lloc habitual de trobada dels duels. Més tard, els baixos serviren per allotjar diferents negocis, entre els quals, una sucursal bancària.

Les cambres de l’entresol, segons Alemany i Morell, es feien servir per als joves fadrins de la família, o per als convidats, i després acolliren despatxos de missers. La planta noble, amb vint-i-nou habitacions, albergava el gran saló, els dormitoris, dos menjadors, la cuina, la cambra de bany, la capella, la biblioteca i les estances conegudes com a ‘quadra verda’, ‘quadra vermella’, ‘xemeneia del Born’ i ‘cambra dels gravats’. Els porxos es destinaven a les dependències del servei i els trasters.

De fet, l’entrada principal originàriament se situava al carrer de Sant Gaietà: és per aquest accés que s’arriba a l’arrencada de l’escala principal. Com a curiositat, els escalons del costat de l’esquerra es veu que patiren més desgast que no els de la banda de la dreta: el costum de la família era fer servir els de l’esquerra per pujar a la planta noble.

El primer marquès va morir el 1790 sense descendència, així que l’herència corresponia al nebot Pere Joan Morell. Ara bé: l’oncle Miquel l’odiava de tal manera que va moure cel i terra perquè no en rebés ni un cèntim. Al testament va declarar com a hereva universal la seva dona i la va alliberar de l’obligació de fer l’inventari de la casa, amb la qual cosa el nebot ni tan sols sabria quins eren aquells béns que suposadament li havien de correspondre.

Què feim amb el ‘palau’ Solleric?

Els plets per l’herència del marquès es perllongaren de tal manera que no fou fins a l’any 1813 que Jeroni Morell, fill de Pere Joan, que mentrestant ja s’havia mort, va poder prendre possessió del casal. Entre una cosa i una altra, va allotjar dues hostesses il·lustres: Maria Teresa de Vallabriga, cunyada de Carles III, i la seva filla Maria Teresa de Borbó, que fugien de la Guerra del Francès a la Península. Anys més tard ocuparia la mateixa cambra una germana de la reina Elisabet II. En aquesta habitació hi havia el cèlebre ‘Llit de l’Adrià’ d’Adrià Ferran, una obra mestra d’ebenisteria que és del poc mobiliari originari que s’hi exhibeix encara.

Quan les dues Maria Tereses, mare i filla, deixaren Mallorca i, per fi, Jeroni Morell va poder instal·lar-se a la mansió, un membre del servei li va comunicar que ho havien deixat tot ple de xinxes. La resposta de Morell fou contundent: “Cremau-ho tot”. Talment com el comte de Benavent, aquell del poema romàntic que incendia el seu palau perquè s’hi ha allotjat un traïdor. Se suposa que així es perderen els domassos que decoraven les parets. Però la realitat és que el primer marquès ja havia encarregat a la seva esposa que es donassin a les monges caputxines. Al nebot, ni aigua, i molt manco domassos.

A finals del franquisme, l’Ajuntament de Palma es plantejà comprar Can Morell per destinar-lo a museu. Com observa Trigo, aleshores per tot l’Estat es crearen museus municipals d’art contemporani. Tothom volia tenir-ne un. El Museu d’Art Contemporani (MAC) d’Eivissa, inaugurat el 1969, seria el model per al museu de Palma.

L’adquisició es va fer efectiva el maig del 1975, ara fa mig segle, per 60 milions de pessetes, 360.000 euros d’ara. Segons narrava el 1988 Ramón Sánchez Cuenca, aleshores coordinador del Solleric, a El Día 16 de Baleares, part del mobiliari passà a ser propietat municipal, mentre que allò de menys valor es va vendre a un mercadet, al pati mateix del casal: ell mateix va adquirir-ne una taula i una cadira.

Ara bé, ni llavors ni en la resta del decenni semblava que l’Ajuntament no acabàs de tenir clar què s’havia de fer amb Can Morell. El 1976, s’acordà crear-hi una secció de cinematografia i al mateix temps el Consistori reconeixia que no disposava de prou doblers per dotar adequadament el museu d’art contemporani, tot i les donacions d’obres que hi anaren arribant. El 1977 es preveia conservar la planta noble com a “representació de l’habitatge típic mallorquí” –de l’habitatge típic de la noblesa potser hauria estat més exacte. El 1978 el Solleric havia de ser “seu provisional de la Fundació Joan Miró a Palma”, mentre s’habilitàs Son Abrines. Encara el 1982, amb l’Ajuntament democràtic, es mantenia el projecte de museu d’art contemporani.

Can Morell, ja propietat municipal, va passar a ser conegut amb el nom de palau Solleric. Una denominació prou polèmica, ja que d’acord amb la tradició, a Mallorca només hi ha dos palaus: el del rei i el del bisbe. Tota la resta són ‘cases’, per molt magnífiques que siguin, i es coneixen habitualment pel llinatge de la família. Un nom alternatiu hauria estat Can Vallès, pel primer propietari. Però Casa Vallès era un desaparegut local d’oci nocturn, a Palma, amb espectacles pujadets de to.

La preservació de la planta noble com a espai característic de les cases aristocràtiques mallorquines mai no es va dur a terme. El ‘Llit de l’Adrià’ fou desmuntat i emmagatzemat, sense exhibir-se al públic, en teoria per manca d’espai, fins que anys més tard fou restaurat i recuperat. El Solleric –ara casal i no palau– només ha estat museu damunt el paper, i la funció d’espai per a exposicions és la que ha fet tot aquest temps. Ves a saber què hauria pensat el marquès corsari de tot plegat.