Del ‘boínder’ menorquí al ‘follower’ global: com conviuen els anglicismes i el català

Palma“Vine a fer un brunch!”, “T’has mirat l’últim pòdcast en streaming?”, “Estam pendents del deadline i no he rebut feedback...”. Potser aquestes frases ja no et grinyolen. Potser les has sentit o llegit tan sovint que fins i tot les has incorporat en el teu repertori sense pensar-hi gaire. En poques dècades, l’ús d’anglicismes s’ha fet omnipresent, especialment en l’àmbit digital, però també en el món del treball, la cultura popular o la vida quotidiana.

Davant aquesta situació, convé demanar-se el següent: aquest ús és una evolució natural de la llengua o és un símptoma d’una certa fragilitat sociolingüística? Per respondre-ho, no n’hi ha prou de dir que “les llengües sempre han agafat paraules d’altres idiomes” (que és cert), sinó que cal matisar com, quan i per què ho han fet.

L’entrada de paraules angleses al català no és nova. A Menorca, per exemple, és habitual que les cases tenguin boínders (de bow window, finestra en arc), que s’escrigui a la pissarra amb xoc (de chalk, guix) o que, quan hi ha massa gent en un lloc, estiguin estrets com pinxes (de pilchard, sardina). Això, en aquest article de l’ARA Balears, forma part del paisatge lingüístic de Menorca des que, entre 1708 i 1802, l’illa va viure tres etapes de dominació britànica. En tots els casos, aquests mots es varen adaptar a la pronúncia i a les estructures del català, i avui dia es perceben com a mots propis, no com a importacions externes.

Altres llengües

Si feim una mirada enrere, ens adonarem que el cas de l’anglès a Menorca tampoc és únic. El català ha manllevat paraules d’altres llengües des que va néixer. De l’àrab n’ha pres mots com ‘rajola’ o ‘safareig’; del francès, ‘garatge’, ‘hotel’, ‘jardí’ o ‘burocràcia’; del castellà, ‘ressaca’ o ‘pissarra’, i de l’italià, ‘macarró’, ‘bròquil’ o ‘sonet’. De fet, quan una llengua pren paraules d’una altra per necessitat, no hi ha cap problema, sinó que es considera que és una forma d’enriquir el lèxic.

Ara bé, la situació actual és una mica diferent. L’anglès no arriba com a resultat d’un contacte directe entre persones, sinó com a vehicle de plataformes globals, serveis digitals, marques comercials i continguts audiovisuals. El seu pes no és proporcional a una convivència cultural, sinó a una jerarquia simbòlica: allò que ve en anglès es percep sovint com si fos més modern, més eficient, més atractiu. Així, termes com ‘feedback’, ‘start-up’, ‘streaming’, ‘cookie’ o ‘influencer’ s’imposen no perquè no tenguem alternatives, sinó perquè aquestes alternatives són vistes com a menys “internacionals”.

El cert és, però, que la nostra llengua té recursos propis per dir gairebé tot allò que ens cal: ‘autofoto’ per ‘selfie’, ‘empresa emergent’ per ‘start-up’, ‘seminari virtual’ per ‘webinar’, ‘pòdcast’, ‘correu brossa’, ‘descàrrega’, ‘missatge directe’, ‘usuari’, etc. El centre de terminologia Termcat, juntament amb l’Institut d’Estudis Catalans i altres organismes, treballa contínuament per oferir alternatives viables i ben formades. I, tanmateix, moltes d’aquestes propostes tenen poca circulació social. Per què?

El que sovint falla no és la proposta lingüística, sinó la percepció que es té de les opcions disponibles. Dir ‘feedback’ sembla més cosmopolita que no pas ‘retorn’ o ‘retroacció’. Dir ‘coach’ pot semblar més prestigiós que ‘entrenador’ o ‘assessor’. Aquest biaix no és exclusiu del català (passa també en altres llengües com l’italià, el portuguès o el francès), però és especialment delicat en llengües minoritzades (és a dir, que conviuen amb una llengua dominant) i que han de defensar espais d’ús propis.

En aquest sentit, el debat sobre els anglicismes no és només lingüístic: també és simbòlic, social i identitari. Quines paraules feim servir quan volem semblar innovadors? Com parlam quan volem resultar atractius en una campanya publicitària o un vídeo a xarxes? Quin paper té la llengua en la construcció de prestigi, autoritat o modernitat?

La resposta, en bona part, depèn dels parlants. Cada tria lèxica, per petita que sigui, té conseqüències. Som els parlants qui, en cada interacció, escollim quines paraules fem servir. Dir ‘correu electrònic’ o ‘e-mail’, ‘seminari virtual’ o ‘webinar’, ‘autofoto’ o ‘selfie’ no és només una qüestió terminològica: és una decisió amb conseqüències per a la vitalitat de la nostra llengua.

Genuïtat

Ja a principis del segle XX, Pompeu Fabra defensava que la modernitat no estava renyida amb la genuïnitat. Al segle XXI, doncs, el català ha de ser capaç de parlar de criptomonedes, d’intel·ligència artificial, de realitat augmentada i de nous fenòmens socials sense haver de canviar de llengua cada dues frases. No és que hàgim de ser puristes (no es tracta de viure en un català estancat), sinó que hem d’entendre que la llengua evoluciona segons els usos reals que se’n fan. I, si aquests usos van relegant els recursos propis en àmbits com la tecnologia, la cultura digital o el món laboral, la llengua es va empobrint funcionalment.

El món és global, però això no vol dir que tot el que ve de fora és millor, ni que tot el que és propi és antiquat o ineficaç. Parlar amb naturalitat de ‘tendències’, ‘publicacions’, ‘consells’, ‘valoracions’ o ‘esdeveniments’ no hauria de ser més difícil que dir ‘trends’, ‘posts’, ‘tips’, ‘reviews’, ‘feedback’ o ‘event’. Les eines hi són. La responsabilitat (i l’oportunitat), també.