PalmaAquests dies es produeixen fets que tornen a remoure la presència de banderes als carrers. D’una banda, un fet esportiu (i, per tant, patriòtic: només diuen que no s’ha de mesclar l’esport amb la política aquells que els mesclen tot el sant dia), com és la participació de la selecció espanyola de futbol en el torneig de l’Eurocopa. La Roja, en diuen, i ja és curiós que aclamin tant una cosa que anomenen “Roja” uns seguidors que, per aclaparadora majoria, tenen una tirada fortament blava en les seves conviccions. L’altre esdeveniment també és polític, però no esportiu: la concessió dels indults als presos polítics catalans, que aquesta setmana han sortit de les presons on van entrar després d’un seguit de sabotatges a la democràcia i l’estat de dret, comesos precisament pels poders de l’Estat. Tant una cosa com l’altra han fet reaparèixer banderes (molt principalment espanyoles, majoritàriament constitucionals; d’altres exhibeixen impunement la grollera aguilota franquista) a les finestres i balcons de pobles i ciutats de les Balears. La floració de banderes és un fenomen que ja fa un cert temps que es repeteix i que dura, però no sempre ha estat així.
Vexil·lologia és el nom que rep la disciplina que s’ocupa d’estudiar les banderes, tot i que, personalment, la paraula em fa pensar més aviat en l’estudi de les aixelles. De tota manera, és interessant no tan sols estudiar-ne la història, l’evolució, el disseny o la simbologia (perquè ens ajuden a entendre aspectes importants dels jocs de poder entre nacions, països i grups humans de tot tipus), sinó també el contingut que els éssers humans arriben a atribuir a les banderes. Per exemple, en el cas de les competicions esportives el contingut és clar: es tracta de fer costat als atletes (preferentment, futbolistes) que representen el propi país, en competicions en què els països (estats-nació, en el món tal com el coneixem) s’enfronten entre ells de manera incruenta: els mundials, les eurocopes i altres tornejos internacionals d’avui en dia es poden mirar com a substituts pacífics de les guerres d’ahir, i mirats d’aquesta manera, encara es pot dir que acompleixen una certa funció social. Ara bé, això té un revers indesitjable en l’incivisme que sol acompanyar el seguiment dels partits: renou i estrèpit (crits, cants, botzines, clàxons, altaveus que tronen, llençament de pirotècnia, tot a un volum completament exagerat), alteracions de l’ordre públic (desfilades de cotxes, aglomeracions de persones a places i carrers, i, en temps de pandèmia, tot tipus de vulneracions de les normes de seguretat), sempre amb l’absoluta complicitat, màniga ampla i complaença de les autoritats i de la societat en general. Existeix la convicció que, quan es tracta de futbol, tot està permès. I, enmig d’aquesta fanfàrria generalitzada, entre timbals i vuvucelas, s’imposa l’estampa de les rojigualdas onejant als balcons, una imatge que fa feliços Pablo Casado i Bertín Osborne.
Per patriotisme
El contingut d’aquestes banderes, tanmateix, es torna més dubtós quan es tracta de situacions no relacionades amb el futbol. Per exemple, les persones que planten la bandera a la façana de casa seva (que sovint forma part d’una finca de pisos, i hi plantifiquen igualment la bandera sense tenir en compte si a la resta d’inquilins de la comunitat els ve de gust que la bandera hi sigui o no) amb motiu dels indults als presos polítics catalans afirmen que ho fan per patriotisme. Aleshores és oportú preguntar-se quina casta de patriotisme és aquest, que necessita que hi hagi persones empresonades, i moltes altres de perseguides per la justícia, i encara d’altres d’exiliades, per sentir que la seva estimada pàtria està protegida. I és que una pàtria és molt difícil de protegir: en primer lloc perquè no té una existència material, és una abstracció (i la bandera, una convenció). I en segon lloc perquè, en tant que abstracció, els perills que l’amenacen són exactament aquells que siguin capaços d’inventar la por de cadascú. La pàtria, al cap i a la fi, té les dimensions de les pors de cada patriota. I pel que s’està veient, Espanya és plena de patriotes terriblement porucs, que només deuen ser valents al futbol i davant d’una presó plena de persones amb qui discrepen. Però tancar els discrepants és incompatible amb la democràcia. Si fas onejar la teva bandera contra les llibertats ciutadanes, estàs donant a la teva bandera un contingut autoritari, feixista o proper al feixisme.
Parlant de pors, hi va haver qui fins i tot va decorar casa seva amb la bandera (espanyola, sempre) fa un any i mesos, amb motiu del confinament. Aleshores s’acabava de declarar la pandèmia, ningú sabia a què ens enfrontàvem exactament i els motius per al temor eren objectivament existents. Però que algú (prou gent, pel que es va veure) pensàs que la bandera els podia ajudar a esquivar els efectes de la pandèmia, com qui s’encomana a un conjur o a un sortilegi, o com qui prega a una mare de déu o a un sant, ens indica que, com a espècie, no hem evolucionat tant com de vegades ens pensam.
La vertadera dimensió de les banderes es pot mesurar en un lloc on les venguin, com la botiga de souvenirs de l’escala que hi ha al costat del teatre Principal, i que puja cap a la plaça Major. En tenen de diverses nacionalitats, i sobretot, de diverses ideologies, posades una al costat de l’altra, i les venen igual a qui tingui el gust de voler-ne una o una altra o la de més enllà. Exhibides una al costat de l’altra, desproveïdes de qualsevol solemnitat, i tractades com a simple mercaderia, fan pensar en com queden quan el sol, la pluja i el pas del temps les desgasten i les decoloren. En aquest moment, quan ja ha tornat perfecta per fer-ne pedaços, deu ser quan una bandera assoleix el seu veritable sentit.
