Àngel Palerm, l’oblidat antropòleg eivissenc de Mèxic

PalmaLa persona que als anys cinquanta revolucionà l’antropologia a Mèxic fou un eivissenc, Àngel Palerm Vich. Mentre que avui al país asteca és tot un referent intel·lectual, a la seva terra natal és un complet desconegut. Tan sols és recordat amb un carrer i una placa a la casa pairal. Palerm va néixer el 1917 en el si d’una família benestant de petits comerciants de fideus. Fou el tercer de quatre germans. El 1933, a 16 anys, s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i el 1935 ja es posà al capdavant de les Joventuts Llibertàries d’Eivissa. Aquell any fou empresonat a Palma arran d’un article publicat a la revista Emancipación.

Palerm quedà en llibertat dies abans de les eleccions de febrer de 1936. Al maig assistí al Congrés de la CNT a Saragossa en representació de l’anarquisme pitiús –llavors, Formentera, amb 500 àcrates, era un dels territoris de tot l’Estat amb més afiliats àcrates. De tornada, participà activament en la preparació de la vaga indefinida de la fàbrica tèxtil de Can Ventosa d’Eivissa, encapçalada per les seves dones treballadores. La mobilització tingué lloc el 13 de juliol de 1936, cinc dies abans de l’aixecament militar.

En esclatar la Guerra Civil, Palerm s’amagà, però ben aviat el detingueren i el tancaren al castell de Dalt Vila. L’alliberaren el 8 d’agost amb l’arribada de les tropes republicanes del general Bayo. Llavors el van nomenar membre del Comitè Antifeixista. Al cap de pocs dies, se n’anà amb dos companys a Barcelona per demanar al govern de la Generalitat la tramesa de productes de primera necessitat i d’agents policials. De la ciutat comtal partiria cap a Menorca, des d’on el 16 d’agost s’enrolà a la missió de Bayo per recuperar Mallorca.

Havent fracassat aquella operació, l’eivissenc es traslladà a la Península per continuar lluitant per la República. Els coneguts ‘fets de maig de 1937’ el deixaren descol·locat. Allò fou una guerra civil dins la Guerra Civil. Durant cinc dies (del 3 al 7 de maig), s’enfrontaren, sobretot a Barcelona, dos bàndols: els qui creien que era oportú fer la revolució per guanyar la guerra (els anarquistes) contra els qui prioritzaren guanyar la guerra per després poder fer la revolució (milicians del PSUC, de la UGT i d’Estat Català). Arran d’aquell enfrontament, Palerm abandonà la CNT i s’afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Amb la caiguda de Barcelona el gener de 1939, passà a França, on fou tancat en el camp de concentració d’Argelers. L’ordre partia del president Daladier, que se sentí desbordat davant dels prop de 500.000 espanyols que travessaren la frontera.

Expulsat del PSUC

El govern progressista del mexicà Lázaro Cárdenas seria la salvació de molts d’aquells exiliats. El juliol de 1939, a 21 anys, el pitiús s’embarcà cap a Veracruz des del port de Bordeus. Al país asteca es retrobaria amb els seus pares i una tia i els seus germans Joan Antoni Nito (també militant comunista) i Antoni Maria –el tercer, Armand, morí a la batalla de l’Ebre. “La tia Angeleta Vich –assegura la historiadora eivissenca Neus Escandell– sempre tingué la maleta preparada per tornar. Molts donaven per fet que els aliats, després de guanyar la Segona Guerra Mundial, entrarien a Espanya i traurien Franco del poder. Anaven, però, ben errats”.

El 1941 Palerm ja es casava amb Carmen Viqueira Landa, una jove de Badajoz d’origen gallec, amb qui tindria quatre fills. El 1945 arribà la primera gran decepció: el PSUC l’expulsà del partit per les seves discrepàncies amb la línia oficial. Cinc anys enrere, els comunistes havien exhibit a Mèxic la seva set de venjança amb l’assassinat del famós dirigent soviètic Lev Trotski. L’enemic acèrrim d’Stalin vivia exiliat al país asteca des del 1937. El 20 d’agost de 1940 l’agent català Ramon Mercader li clavà un piolet al cap a la seva casa de Coyoacán. Aquell botxí, que seria condemnat a 20 anys de presó, tenia una relació indirecta amb la família de Palerm. “Durant la Guerra Civil –apunta Escandell–, la mare de Mercader, Caridad, havia acompanyat Nito, el germà d’Àngel, fins a Mèxic per demanar armes al president Cárdenas”.

Havent deixat la política, l’eivissenc es bolcà de ple en l’estudi de l’antropologia, que, en els seus inicis, estigué molt vinculat amb l’anarquisme. Se’n llicencià el 1949 a l’Escuela Nacional de Antropología e Historia (ENAH). De professor tingué un altre exiliat, el català Pere Bosch, impulsor el 1923 de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria. I entre els seus mentors mexicans destacaren els acadèmics Pablo del Río i Gonzalo Aguirre Beltrán.

“Segon exili”

Un dels referents del pitiús fou Franz Boas (1858-1942), el pare de l’antropologia nord-americana, que descobrí a Mèxic de la mà d’una de les seves deixebles, Isabel Kelly. “Palerm –assegura Escandell– es desmarcà de la línia que seguien molts col·legues seus i reivindicà hipòtesis que tocaven diversos camps de l’ecologia, l’antropologia social i econòmica i la sociologia”. Els seus treballs de camp també s’ampliaren a Guatemala, Perú i Israel. L’eivissenc considerava que l’antropologia podria ajudar a reformar el món, evitant, però, qualsevol mirada colonialista. “Si existeix –escrigué– o pot existir un científic desproveït de prejudicis nacionalistes, racistes, culturals o socials, és l’antropòleg”. La seva dona Carmen Viqueira també desenvoluparia una important carrera com a antropòloga.

El 1952, a 35 anys, tocà el que Palerm definí com el seu “segon exili”. “Un professor mexicà –apunta la historiadora– li posà problemes per continuar amb les seves investigacions. Aleshores no dubtà a partir als Estats Units amb la família per cercar noves oportunitats”. A Washington, el d’Eivissa treballà a l’Organització dels Estats Americans (OEA) i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. Igualment dirigí la Revista Interamericana de Ciencias Sociales. “Des de l’OEA –subratlla Escandell– va crear beques perquè els estudiants llatinoamericans poguessin fer estudis superiors”.

El 1965 Palerm se sentí molt incòmode amb la intervenció dels EUA a la República Dominicana i el seu paper en la guerra del Vietnam. Després de 13 anys, decidí tornar a Mèxic, on s’incorporà com a professor a l’ENAH. El 1968 presentà la seva dimissió en protesta per la repressió a l’octubre del moviment estudiantil mexicà (la coneguda massacre de Tlatelolco) i per l’obertura d’expedients contra col·legues seus que donaren suport al moviment. Llavors s’integrà en una universitat nova, la Iberoamericana, on creà el departament d’Antropologia Social. El 1973 també ajudà a engegar el que ara es coneix com a CIESAS (Centro de Investigaciones y Estudios Superiores en Antropología Social), del qual seria el primer director.

Joan Comas, l’altre antropòleg

A Mèxic, el pitiús compartí especialitat amb un altre balear exiliat, el menorquí Joan Comas Camps (1900-1979), també militant comunista. Natural d’Alaior, era germà de la destacada biòloga i pedagoga Margalida Comas Camps (1892-1972), que, en esclatar la Guerra Civil, s’exilià a Anglaterra. Joan, en canvi, a 39 anys, optà per partir a l’altra banda de l’Atlàntic. Igual que Palerm, desenvolupà una meritòria carrera com a docent universitari d’antropologia al país asteca –a Espanya, havia estat inspecció d’educació en diferents ciutats i, durant la guerra, que el sorprengué a Madrid, s’havia encarregat d’organitzar colònies escolars per a infants orfes. El 1973 l’alaiorenc fou un dels fundadors del Instituto de Investigaciones Antropológicas de la UNAM (Universidad Nacional Autónoma de México).

Un altre illenc que recalà a Mèxic i que també treballà en l’àmbit de l’antropologia fou el prestigiós músic palmesà Baltasar Samper (1888-1966). Entre 1924 i 1932 ja havia fet de folklorista en inventariar un gran nombre de cançons de la pagesia de les Balears per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, un dels grans projectes del catalanisme del Noucentisme. En instal·lar-se a Mèxic el 1942, a 54 anys, Samper fou contractat pel govern de Lázaro Cárdenas per fer treballs de camp d’etnomusicologia.

Boicotejat

Amb la mort de Franco el 1975, Palerm no es plantejà tornar a viure a Espanya. El 1978 Escandell va tenir l’oportunitat de conèixer-lo en persona. Va ser a Barcelona en un acte que li preparà l’Institut Català d’Antropologia (ICA), que s’acabava de constituir. “Des de la Universitat de Barcelona –assegura la historiadora– hi hagué intents per crear-li una plaça de professor. Enemics seus, però, ho impediren. Cal no oblidar que l’exili va arrossegar també males històries d’egos i d’enfrontaments ideològics”.

L’insigne eivissenc morí a Ciutat de Mèxic el 10 de juny de 1980, a 62 anys. Acabava de publicar una de les seves obres de referència Antropología y marxismo. I a mitges, en deixà una altra igual d’important: Historia de la etnología, de sis volums. Dos fills seus, Jacinta i Juan Vicente, també farien carrera com a antropòlegs. Des del 2005, el llegat de l’illenc continua viu amb la Càtedra Àngel Palerm, que agrupa quatre universitats mexicanes i quatre d’espanyoles.