Societat 10/10/2021

Ana Pániker: “Les dones hem fet un pas important. Ara és el torn dels homes”

L’artista i editora prologa un llibre de Merlin Stone, pionera en qüestions de mitologia i gènere

4 min
Ana Pániker fotografiada aquesta setmana a Barcelona

Barcelona“Pensar-se que va haver-hi una època de les cultures matriarcals en què les dones eren meravelloses i els homes terribles no només no té cap rigor històric, sinó que és populisme cultural. Ara bé, és cert que la història de les dones ha estat esborrada i cal recuperar-la en tots els àmbits”, explica Ana Pániker davant d’alguns títols supervendes actuals. No es limita a parlar: des del fer proactiu, en els darrers anys ha activat una sèrie de publicacions de diferents autores que toquen la qüestió de gènere a l’editorial Kairós, fundada pel seu pare, el filòsof Salvador Pániker, i dirigida actualment pel seu germà Agustí. L’últim d’aquests títols és Cuando Dios era mujer, de l’escultora i historiadora novaiorquesa Merlin Stone (1931-2011), una obra prologada per ella mateixa: “El llibre es va publicar en anglès el 1976 i quan jo era jove ja em va interessar molt, però no el vam traduir. Ara m’ha semblat que era un bon moment, amb el sorgiment d’aquesta nova onada de feminisme. Stone no idealitza les cultures matriarcals, com fan determinades tendències feministes, però sí que talla amb els estereotips femenins que la societat patriarcal ha imposat”. 

Déu era dona

La seva tesi principal és que en moltes cultures antigues del Mediterrani i l’Orient Mitjà, Déu va ser femení durant segles: “El llibre ens obre els ulls a aquesta nova i antiquíssima realitat. Amb la seva lectura, la jerarquia del sagrat es capgira. Hi destria el llarg trajecte recorregut per una deessa inicialment poderosa, font de vida, creadora de les arts i de la civilització, que acaba desapareixent i explica com, en aquest procés, les dones s’hi veuen arrossegades”. Per a Pániker, tant aquest llibre com un d'anterior, El resurgir de Antígona, de l’hel·lenista nord-americana Helen Morales, són aportacions serioses i alhora divulgatives en especial per a unes generacions joves que, si bé “han aconseguit una nova onada de feminisme i han sigut elles les que han dit ja n'hi ha prou”, al mateix temps, “en general tenen poc coneixement de cultura clàssica, d’història de l’art, de mitologia o de religions perquè a l’escola ja no s’ensenya res que no sigui pràctic i tècnic”. 

Nascuda a Barcelona l’any 1957, Pániker es va criar en un entorn força diferent de la realitat social de llavors. “Soc filla d’un senyor que es declarava feminista i que com a filòsof va treballar molt les relacions entre Orient i Occident. La meva mare, Núria Pompeia, era una feminista molt coneguda que va ser la primera dibuixant dona de tires còmiques i va col·laborar amb molts diaris i llibres de dibuixos. A més de tenir un oncle [Raimon Panikkar] capellà catòlic i alhora catedràtic de religions comparades. Així que des de petita se’m va educar amb aquesta obertura”. El gran xoc, continua explicant, va ser de jove: “Quan vaig sortir al món i vaig experimentar la gran humiliació per ser dona. Em va costar molt adonar-me que no era res personal, sinó social. Vaig passar-ho molt malament, no tenia les eines que els donaven a moltes nenes de la meva generació per reaccionar d’altres maneres, jo era directa i no entenia per què se’m tractava com a inferior per ser dona. Al final aprens humilitat, que no vol dir servilisme, vol dir «no soc important»”. 

No és rendició davant d’un model patriarcal, més aviat empoderament interior que, alhora, rebaixa l’ego. Pániker ho matisa: “Cal sortir de la dimensió egocèntrica, però en una primera etapa l’ego s’ha de reforçar perquè no et trepitgin, has de sortir, lluitar, reivindicar sense fer créixer l’ego. Hi ha un mite sumeri d’una deessa que baixa als inferns i queda com un nyap penjada d’un ganxo i ja no és res, només una despulla putrefacta. Aquesta sensació les dones la tenim en un moment o altre, i des d’aquest no-res es pot ressorgir. Per això crec que si bé estem en situació de desavantatge en l’àmbit social, en el creixement interior la dona ho té més fàcil per renunciar a si mateixa. En la maternitat és on ho veus més clar. Reconec que haver passat per ser mare em va canviar absolutament el punt de vista, per la meva filla vaig renunciar de bon grat a moltes coses. Les prioritats havien canviat, calia deixar-se anar, el món de les coses vives era més important que les creativitats mentals. Allà vaig aprendre una lliçó crucial: si no hi ha renúncia de l’ego no t’adones de res, et moriràs i passaràs per aquesta vida i no veuràs el que és important”. 

Meditació i art

Ara que la seva filla té vint-i-quatre anys, veu que moltes coses segueixen igual. “És una gran frustració personal, anímica, de tot. Quan ets jove és molt difícil d’empassar i ho pateixes. El famós sostre de cristall existeix, trigarem molts anys a canviar. Les dones hem fet un pas important, però ara és el torn dels homes, que han de fer un treball interior molt gran, tot i que els masclismes surten com bolets quan hi ha homes que comencen a qüestionar els arquetips de poder”. 

Un canvi estructural que també ha de ser ambiental: “Un dels molts llegats d’aquest llibre de Merlin Stone és descobrir que el cos de la dona va ser sagrat durant milers d’anys, abans de ser considerat un objecte, una mercaderia, o ser esclau d’uns estereotips de bellesa. Això també ens lliga amb la lluita ecologista actual, en què l’ecofeminisme de per exemple Vandana Shiva parla de recuperar aquesta sacralitat i el respecte per tot el fet viu”.

Per a ella, les tradicions espirituals poden ajudar en aquest treball interior, ja que en els ensenyaments primers, abans de la seva institucionalització com a estructures de poder, les religions contenen un missatge igualitari, de simbiosi entre el masculí i el femení. “També em va ajudar molt la meditació budista, aquesta postura de testimoni en què poses distància i veus l’Ana que es baralla, que plora, i no ho negues, però veus que no només ets això. També m’ha ajudat molt l’art, en concret la pintura, que mai he vist com una manera de guanyar-me la vida sinó com un camí de transformació personal. És quelcom de sanador, sense espai per a la negativitat i les cabòries mentals”.

stats