Com era Amanda Fernández, segons sa mare: “Encara em demana que l’apunti a judo”

PalmaNo veien la mare que no hi fos la filla, perquè fins que va tenir tres anys hi va estar aferrada “com una pitgellida”: “No volia anar amb ningú, tot el dia estava damunt jo, enganxada als meus cabells, anàssim on anàssim. Jo estava acabada!”. Ho diu la manacorina Catalina Rubí, mare d’Amanda Fernández Rubí, secretària general dels socialistes de Mallorca. La mare parla aviat i va filant imatges mentre fa memòria, i entre anècdotes i records fa com un sospir i amolla: “Ai! Les mares, feim el que podem”. I gairebé sense voler, la de Rubí és la veu de totes les mares.

Les mares fan el que poden, sí, fins i tot ficar-se dins una soll de porcs perquè la filla de gairebé dos anys no ha tingut cap millor idea que anar a inspeccionar-la: “Érem a foravila amb amics i més infants, i com que sempre estava aferrada a jo, aquell dia li vaig dir que anàs a jugar amb els altres. Bona cosa! La vàrem cercar pertot i la vàrem trobar dins la soll. Quina porada, perquè els porcs mosseguen! M’hi vaig ficar per agafar-la, encara no sé com. I li vàrem haver de donar mànega perquè anava, de bruta, la pobra nina…”.

Amanda va ser pubilla durant vuit anys; després varen arribar Savina i Carlos. Segons conta la mare, i segurament perquè així ho manava l’edat, la política va exercir de germana gran amb ganes: “M’ajudava molt amb els infants. Organitzava feines, els feia jocs i tots dos gaudien molt d’estar amb ella. Quan va ser un poc més gran, tot d’una va començar a festejar amb el seu home, en Domingo (amb qui duen tota la vida junts), i s’enduien na Savina i en Carlos pertot! A ca nostra tothom ha estat sempre molt niner”, recorda. Tant és així, que Amanda tota la vida ha volgut ser mestra. I qui sap si això li ve de part de pare: el seu padrí, conegut com ‘el metge madrilenyo’, estava destinat aquí i va tenir nou fills.

D’Amanda, Catalina recorda que era molt bona estudiant i que li agradava “quasi” tot. A part de l’escola, la nina feia moltes extraescolars, i en una no es varen posar mai d’acord aquesta mare i aquesta filla que no poden tenir, ara, una millor relació: la música. “Ella volia anar a tot, a tot! Encara ara fa bromes i em diu que vol que l’apunti a judo, perquè això no ho va aconseguir… Jo la vaig fer anar a música i la pobra nina no ho va passar gens bé perquè no li agradava gens. Me’n penedesc. Una cosa és que t’agradi cantar i ballar, i una altra que t’agradi anar a solfeig”. I tota la raó que té, Catalina.

De fet, a casa són “molt de cantar”: “Teníem una torre de música i el primer que arribava la posava en marxa. Al bany també teníem una casset, i record n’Amanda i na Savina agafant el pot de desodorant com si fos un micròfon i fent-se les cantants. Podien passar hores així”, narra.

Algunes coses que Rubí destaca de la manera de ser d’Amanda és que és “molt competitiva” amb els esports: “A ella no li agrada caminar, o anar a córrer… Ella farà vòlei, tennis platja i coses així”. A més, diu que és una dona “feinera”, i que ja es veia quan era més petita, d’estudiant, i quan va començar a fer feina de mestra i, més tard, amb la política: “Ella passa gust de les coses”, apunta la mare. I potser no hi ha res millor que tenir una filla així: “N’Amanda gaudeix, no et fa passar pena. El que vols, com a mare, és que els teus fills siguin feliços, i amb ella això està assegurat. Sempre està bé. O això crec. El que sé segur, és que, jo, de gran, vull ser com ella”. Així ho pronuncià Catalina, i així s’ha escrit.