Txatxo Sabater, arquitecte: "Estam entregats a compartir, per què no ho feim amb l'habitatge?"

Entrevista amb el doctor i professor de la Universitat Politècnica de Catalunya 

Txatxo Sabater és doctor, arquitecte i professor titular per la Universitat Politècnica de Catalunya i des del 1976 s'ha dedicat en exclusiva a la docència i a la investigació. A més, anualment imparteix cursos a la Universitat de Salamanca i el Màster en Disseny d'Interiors a la mateixa institució. Els seus estudis s'han centrat en la relació entre les persones i l'habitatge, i ha focalitzat la seva atenció en la qüestió de les persones de la tercera edat. Aposta clarament per un model en què compartir fonamenti la base de la convivència a les ciutats, com una resposta a les dificultats que el mercat immobiliari imposa als residents que volen accedir a un lloguer. Aquest divendres ha participat en el Col·legi Oficial d'Arquitectes de les Illes Balears amb motiu de la conferència 'Habitatge i espai públic'.

Quin és el model d'eficiència del disseny d'interior d'un habitatge en el qual hàgiu treballat?

La  socioeficiència, és a dir, que la casa sigui eficient per a les persones que hi visquin. Per exemple, l'habitatge compartit és el que es practica sobre el parc immobiliari que hi ha a les ciutats, associat especialment amb el col·lectiu d'estudiants. Generalment, presenten una estructura dominada per la ideologia de la democràcia cristiana, amb un interior molt jerarquitzat, un registre absolutament purità que controla l'entrada i la sortida. Si una casa segueix aquest patró jeràrquic, també accepta que el pare és una autoritat, però avui en dia aquest ja no ho és de cap manera. Tothom viu en estructures arquitectòniques que no corresponen amb l'experiència social vigent. Per això considero que hem d'anar cap a plantejaments més relacionats i adequats a la societat en la qual vivim.

Què proposau per canviar-ho?

No podem fer pisos cada vegada més petits amb la intenció de donar un allotjament més barat, i molt menys els pisos rusc que s'estan promocionant. Recentment, l'economista Santiago Niño Becerra deia que no hi ha altra manera per superar la fase posterior a l'explosió de la bombolla immobiliària que compartir els pisos, i em complau, perquè és el que he estat defensant des de fa temps. Això forma part de la idea que el mercat de l'habitatge era una cosa homogènia, sempre amb les mateixes estructures, però ara veiem que a la resta d'Europa existeixen altres maneres d'entendre la vida dins de l'habitatge. Respectant la individualitat, s'ofereixen plantes [de les cases] no jerarquitzades, sinó horitzontals.

Això recorda plantejaments anarquistes.

És cert, hi ha molt de pes de la tradició llibertària en les idees en les quals treballo.

I què és la cohabitació?

Compartir l'habitatge en la part no estrictament individual com pot ser el dormitori, però sí els espais més pràctics com la cuina, el bany i el menjador. És més, que cada usuari tingui la seva pròpia porta d'entrada i que al pis es puguin dur dues vides independents només connectades per aquests serveis. Cohabitació és viure plegats sense compartir un projecte de vida, i a Anglaterra fa molt de temps que es fa, en diuen 'roommate', tot i que ho fan amb una entrada.

La demografia de les Balears serà la que més creixerà entre totes les comunitats autònomes d’aquí a l’any 2030, amb un 18,6%. L’esperança de vida arribarà als 84,9 anys. Vós parlau de gerohabitació, o sigui, la gestió d’entorns habitables des de criteris d'envelliment actiu, gènere i habitabilitat urbana. En què consisteix?

Abraça totes les formes residencials que s'han donat per a la gent gran. S'ha de tenir en compte que quan som vells no tots som igual, i no és per una qüestió de diferències personals, es deu a les edats biològiques que cadascú manifesta de diverses maneres. Hi ha un trànsit més o menys suau o  accidentalitzat  entre la vida autònoma i la vida assistida. La  gerohabitació  permet pensar com trobar un entroncament entre aquests estadis vitals sense que la persona s'hagi de moure de lloc, ja que la mudança és negativa per a aquest  col·lectiu .

A efectes pràctics, què pot oferir aquest concepte? 

Un projecte de final de carrera d'una alumna que vaig tutoritzar proposava barrejar estudiants amb gent de la tercera edat al barri de la Gerreria, a Palma. En comptes de fer-ho tot l'any, instava que els estudiants, una vegada que acabaven el curs, hi deixessin entrar la gent gran que encara viu amb famílies, però volen marxar de viatge a l'estiu. Amb aquesta fórmula, se socialitza amb altres persones i quan requereixi una vida assistida, tindrà amistats en aquest lloc més adequat. Els pisos amb serveis i de lloguer que responen a aquesta idea en general són per a gent molt rica. El que hem de començar a mirar és com entendre això, però sempre tendeixen a fer residències.

Això recorda el ' cohousing'. De què es tracta exactament? 

Després del Maig del 68, la gent jove que iniciava una relació en parella s'agrupà espontàniament en cooperatives i participaven amb l'arquitecte del projecte, amb la finalitat de fer un petit assentament als afores de la ciutat. Això estava pensat perquè hi hagués una casa en comú finançada per tothom amb serveis per a la comunitat, de manera autogestionada.

El Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC) fou l'artífex de la casa Bloc, un edifici en forma de S que aprofitava el sol, l'espai i incloïa biblioteca, cooperativa de consum, guarderia, club obrer i piscina. A l'hora de parlar d'habitatge social, els partits progressistes no proposen projectes similars. 

Aquest projecte volia oferir un nou model de vida socialista. El concepte d'habitatge social ha canviat molt amb el temps, ara ningú sap què és. En un principi significava donar un espai digne per a la classe treballadora. L'Alemanya posterior a la Segona Guerra Mundial va fomentar les barriades obreres ben assimilades com un model d'habitatge, però també cal recordar que tenia una funció pacificadora pròpia de la socialdemocràcia.

Com s'entén actualment? 

La situació ara és molt distinta, el mercat se n'ha anat a fer punyetes i desgraciadament els promotors volen tornar a engegar-ho de la mateixa manera, però no funcionarà. La gent no necessita més pisos perquè ja estan construïts, es necessitarà compartir l'espai, i si ho  fem , podrem viure amb preus més baixos i amb una sociabilitat més forta. 

Quina valoració feis d'aquesta situació?

Hi ha una malaltia endèmica respecte de l'habitatge, i és que està en mans de la ideologia de la propietat privada. Es fan pisos per a famílies estàndard, però no té per què ser així. Quan es construeix, es repeteix el mateix model les vegades que faci falta, ignorant alternatives més flexibles. Compartim les bicicletes, els cotxes, els gimnasos, els refugis de muntanya i la informació. Estem entregats a compartir, per què no ho fem amb l'habitatge? Quan hi ha hagut una mala praxi urbanística, uns preus que no aturen de créixer i pisos que no es venen, l'opció de compartir permet que la gent pugui accedir a tenir un sostre digne. Això serà una necessitat vital en deu anys per a la gent que tingui una economia sense excedents.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF