Que ens agafi berenats

PalmaEntre els múltiples encants de la Part Forana, no és el menys important la pervivència dels berenars de forqueta, o més comunament coneguts com a berenades o fins i tot berenarots, als municipis grans i petits de Mallorca. El berenar, com és sabut, és una de les menjades més importants del dia, i no només perquè la seva aportació nutricional és la que ens ha de fer de combustible fins a l’hora de dinar després de no haver ingerit res durant les vuit hores de son reglamentàries (tot això aconsellen els dietistes; no nosaltres, que no som ningú), sinó també perquè pot ser una de les més plaents o fins i tot una de les més gustoses, per poc que un se la prengui tan seriosament com es mereix.

A Palma, lloc infernal, proliferen cada dia més les propostes bio, veganes o gastro, que només amb aquestes denominacions ja lleven la gana i la il·lusió de viure a qualsevol. És obvi que desdejunar (fixem-nos en el significat literal: “rompre el dejuni”) d’un suc d’aranja pressuritzat i un bol d’algues dessecades pot fer estar de mal humor durant tota la jornada la persona més animosa, per ciutadana que sigui. Aprofitem l’ocasió per remarcar que les llets de soja, de civada, de coco, de quinoa o qualsevol altre producte de la terra no tan sols no aprimen (tampoc no engreixen) ni aporten res de saludable (tampoc de nociu), sinó que ni tan sols són llet, perquè la llet és un aliment d’origen animal, i mai vegetal. Pel que fa a les cupcakes, els donuts barrocs i poliinsaturats i tota aquesta bolleria abominable que imita la pastisseria anglosaxona, direm només que la trobareu reproduïda fins a l’infinit a totes les cafeteries dels aeroports del món, cosa que ja vol dir que són qualsevol cosa menys aconsellables, ni per als adults ni prop fer-hi per als infants.

Maria de la Salut

Prenguem com a exemple, en canvi, el que succeeix els divendres dematí a Maria de la Salut, un dels pobles potser més feliçment poc coneguts del Pla de Mallorca, que al mateix temps és una de les zones de l’illa que de moment resisteixen millor el setge de la massificació (sense renunciar a beneficiar-se del turisme d’una manera racional: Sineu, i el seu mercat del dimecres, és un referent consolidat per a un turisme de certa qualitat, i al Pla hi proliferen els hotelets rurals amb una oferta no especialment obscena ni depredadora). Maria de la Salut té una població no gaire superior als 2.000 habitants, que són anomenats mariers o mariandos, tot i que també són coneguts per l’apel·latiu popular de talecons. Hi ha fins i tot una glosa sobre aquest particular que fa una breu repassada pels pobles d’aquest redol, sense descuidar-se d’enviar un missatge als ciutadans, i que diu: “A Maria, talecons, / a Muro són caps redons, / a sa Pobla, xuetons, / a Palma, pixatinteros, / i a la Vila són vileros”. Vileros és la denominació per la qual s’anomenen a ells mateixos els naturals d’un altre dels pobles veïnats de Maria, Santa Margalida (que en parlar del seu poble mai li diuen Santa Margalida, sinó “la Vila”). I és bastant obvi que l’autor de la glosa ho devia ser, vilero, no tan sols perquè són els únics que no hi queden malament, sinó també perquè el nom de talecons sembla que va ser imposat als mariandos per part dels vileros: feien córrer la veu que, en anar a Santa Margalida, els mariers o mariandos tenien el mal costum d’agafar el que no era seu i ficar-s’ho dins la taleca. Dejectar els del poble del costat sempre ha estat un dels passatemps preferits per als mallorquins de tots els temps.

Sigui com sigui, visitar Maria de la Salut és sempre un plaer. Fins i tot un dematí a primera hora d’un divendres d’hivern, amb cinc graus de temperatura segons el termòmetre del mòbil (Maria és un d’aquests indrets amb microclima: a l’hivern sempre hi fa una mica més de fred, i a l’estiu una mica més de calor, que a la resta de l’illa) i amb una boira baixa que ens ha fet la punyeta durant tot el trajecte, des de Montuïri fins aquí passant per Sineu. No prou espessa, però, perquè no haguem pogut gaudir, ni que fos de manera intermitent, del paisatge bellament agrícola que s’estén a banda i banda de la carretera, i de com es va definint la silueta del poble (això que ara la gent estupenda en diu ‘skyline’) a mesura que ens hi acostam, amb l’església parroquial consagrada a la Verge de la Salut i el seu curiós campanar de formes bizantines: tots dos, temple i campanar, daten del segle XVI, i qui els veu per primera vegada no pot evitar pensar que arriba a un poble d’ortodoxos.

L’ortodòxia marianda, però, no passa tant pel cant gregorià i els sacerdots de llargues barbes com per la pagesia i les formes de vida d’una comunitat ben avinguda amb els seus costums i la seva manera de fer les coses. A Maria de la Salut s’hi continuen cultivant tomàtigues, melons, síndries i alls d’una qualitat excel·lent, i el mercat dels divendres continua sent un motiu de primera per sortir a fer una volta, trobar-se i conversar una estona. Si és possible, amb els peus davall taula. Hi arribam quan els placers encara col·loquen el gènere a les respectives paradetes (roba, plantes, llavors, aliments, estris per a la llar) a la plaça del poble, que oficialment s’anomena “Sa Plaça”, sense necessitat de més aclariments. Aquí ja no hi ha boira, però el fred encara hi persisteix.

La millor manera de combatre’l és entrar dins un dels cafès que hi ha al voltant, com ara el consuetudinari Can Tomeu, per on, entre les vuit i mitja i les deu i mitja del matí, desfilarà una petita multitud que s’anirà donant el relleu a les taules del local. Amb el noble objectiu, recuperant el fil del començament d’aquest article, de berenar. La clientela és de totes les edats, tot i que hi predomina la tercera, que també és la que té més gana i segurament més xerrera a aquestes hores del dia. El volum de les converses passa fàcilment de la remor al xivarri, i tapa sense problemes el del televisor que inevitablement ocupa un lloc central de l’establiment: ningú fa cas dels tertulians de La 1 de Televisió Espanyola, que aquell dia especulaven intensament sobre la data que Pedro Sánchez fixaria per a les eleccions generals, abans que el president espanyol no comparegués per anunciar-la a les deu del matí. Però dins Can Tomeu, els divendres a primera hora, els maldecaps i les misèries de la política són qüestions molt llunyanes i d’una importància clarament secundària. Allò més urgent és comanar i després degustar el berenar, que pot consistir en una diversitat d’opcions, tot i que la palma de les preferències se la reparteixen, sens dubte, el frit i el variat, dos plats no aptes per a pusil·lànimes i que a Can Tomeu duen a la seva expressió més gustosa, amb unes elaboracions que hi canten els àngels (no necessàriament bizantins ni ortodoxos) i unes racions d’entitat suficient per ressuscitar un mort.

Frit i variat desfilant

Una cosa semblant succeeix a la competència, el cafè de Cas Xigaler, situat a l’altre costat de la plaça i on les veus de la concurrència tapen afortunadament la d’Alfonso Arús, que des de la sintonia de La Sexta s’esforça a desgranar el seu concebut repertori d’acudits casposos. Encara no hi ha notícies de Pedro Sánchez i a ningú no li importa, a condició que els plats de frit i de variat vagin desfilant al ritme aconsellable perquè ningú en quedi dejú (ja hem dit que es tractava de desdejunar). A una de les parets de Cas Xigaler hi ha estampats uns versos que no duen cap signatura però que són eloqüents: “Puix sou vida i fort escut / i la salut en Vós mora / siau la nostra protectora / Maria de la Salut”. Algú pot pensar que és un prec per obtenir un protector estomacal, però la veritat és que ningú fa cara de tenir mal de ventre, ans al contrari.

Llegendes quasi negres afirmen que algun local de Maria de la Salut, que no era cap dels dos esmentats, va complementar durant una temporada la proposta del berenar amb un espectacle d’estriptís femení, cosa que no creiem ni deixam de creure. El que sí que és cert i segur és que un berenar (de frit o de variat) a Sa Plaça de Maria tal vegada no sigui més sa que un muesli de kiwi i espelta en algun local d’alguna franquícia, però tampoc menys, i en canvi sempre serà molt més plaent i saborós. Prou perquè quan finalment Pedro Sánchez, visiblement molest, convoca a urnes els ciutadans de totes les Espanyes el proper 28 d’abril, a ningú se li desbarati el somriure: si hem de viure dies encara més convulsos i més infames que els que ja vivim i hem viscut, com a mínim que ens agafin berenats així com toca.