Palma millora l’esperança de vida

El 1900 era de 42,55 anys, cosa que la situava com la segona capital de província d’Espanya, i el 1930 ja assolia els 53,17 anys

L’esperança de vida de Palma (i Balears) havia experimentat una important millora els darrers cinquanta anys del XIX. Tant és així que el 1900 era de 42,55 anys (cosa que la situava com la segona capital de província d’Espanya) i el 1930 ja assolia els 53,17 anys. Aquesta dada actualment pot semblar baixa, però era molt elevada per a l’època, i això que Palma, com la resta de les ciutats europees, patia els efectes de l’ urban penalty, és a dir, la presència de condicionants exclusius que empitjoraven les taxes de mortalitat en comparació amb el medi rural. Lògicament, les taxes ordinàries de mortalitat i de mortalitat infantil anaven en consonància amb aquest avançat estadi de la transició demogràfica. Al mateix temps, la mortalitat extraordinària pràcticament havia desaparegut, si n’exceptuam la pandèmia de grip del 1918.

Les causes de tot plegat cal cercar-les en el procés de modernització social, política i sanitària que vivia la ciutat. Concretament, es devia a la millora de la higiene pública i privada, fruit d’un comportament institucional i familiar que havia començat moltes dècades abans, però que ara es racionalitzava gràcies als avanços mèdics en bacteriologia i als esforços d’un ajuntament cada cop més capficat a millorar les condicions de vida dels ciutadans.

Aquesta situació arribà a la seva culminació amb la creació de la xarxa d’aigua potable durant la Segona República, tot i que també fou molt important el procés de cloració de l’aigua a Ciutat des de la primera dècada del s. XX. També s’han de destacar el millor accés a l’alimentació i la pràctica d’hàbits saludables, que es comencen a posar de moda en aquesta època. Entre aquests, cal citar la recerca de la vida a l’aire lliure i la pràctica de l’esport, tanmateix inicialment reduïts a la burgesia. Una excel·lent mostra d’aquest ambient ciutadà es pot veure al film La fiesta del pedal.

A més, continuaren funcionant les institucions provincials assistencials per excel·lència, reformades durant el segle precedent. La nova competència adquirida de la Diputació havia significat un augment del seu pressupost i, en conseqüència, una modernització dels serveis que s’oferien, uns aspectes que s’acabarien consolidant les primeres dècades del segle XX. Així, l’Hospital General es convertí progressivament en una institució capacitada per curar els malalts, encara que bàsicament restringit a les classes més pobres. La Misericòrdia continuà com el gran hospici de Mallorca, però amb una atenció cada cop més professionalitzada envers els pobres de solemnitat o els vells desemparats; alhora, no podem oblidar que era un centre de reclusió per evitar la mendicitat al carrer. La Inclusa seguí el mateix camí de progrés, però cada cop menys utilitzada pels mallorquins, prova de la nova valoració de la infància i del descens de la natalitat.

Paral·lelament l’Ajuntament invertia en els pobres de la ciutat, especialment en l’atenció domiciliària, ja fos amb els metges titulars com amb els serveis de beneficència municipals (els pobres tenien dret a una atenció sanitària tant a domicili com a la Casa de Socors). El padró de beneficència (reglamentat el 1908 i que va durar fins als anys 80) era una cartilla d’assistència sanitària per a les persones i famílies pobres de ciutat. No sabem exactament quantes famílies hi estaven registrades, però segurament més de les que apuntava Mario Verdaguer a La ciutat esvaïda respecte dels pobres en aquell temps:“Respecte de la no-existència de pobres a Palma, Leclerq tenia raó. En aquella època de la meva joventut hi havia només dos pobres clàssics a la ciutat. Dos únics pobres que pareixien tenir l’exclusiva de la pobresa a Palma…”.

De totes maneres, la repercussió d’aquestes institucions en les taxes de mortalitat globals de la ciutat és complexa. Els estudiosos consideren que la seva presència, abans de la implantació d’una medicina terapèuticament eficaç, podia fer augmentar la mortalitat ordinària, atès que era un factor d’atracció d’un gran nombre d’individus amb un alt risc de morir provinents de tota l’illa, com és el cas dels pobres malalts o dels infants abandonats, realitats que cal situar dins l’esmentat urban penalty.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF