Palma lluita pel benestar social de nivell europeu

Més enllà de la lluita política, Palma continuava la seva obra modernitzadora amb edificis que avui ja no hi són, com el cine Modern o l’hotel Alhambra, ambdós de Gaspar Bennàssar. Després dels vaivens de l’economia, influïts per la Primera Guerra Mundial, les coses començaven a rutllar. Als anys 20, el port de Palma doblava el trànsit navilier que tenia el 1900, i es creava la primera línia aeronàutica amb Barcelona. El velòdrom de Palma continuava sent el millor d’Espanya i just s’acabava de crear la Real Sociedad Alfonso XIII, antecedent de l’equip de futbol Reial Mallorca.

Obra del mateix destí que ens espera a tots, per aquells temps moriren dos ciutadans que havien estat protagonistes de les primeres embranzides de la nova ciutat: Miquel dels Sants Oliver, que morí a Barcelona el gener del 1920, el mateix any que Joan Palmer Miralles, el promotor del Gran Hotel. Pocs anys abans havien mort Enric Alzamora, Eusebi Estada, Pere Garau i Guillem Reynés. En el món de la cultura, Costa i Llobera morí el 1922 i Joan Alcover, el 1926. Semblava com si la generació dels grans ideòlegs de la transformació de la Palma del XIX a la del XX començàs a donar pas a una altra generació, la que aplicaria aquelles idees en tots els terrenys, de la ciència a la tecnologia, de l’urbanisme a la cultura. Ara venia l’hora de Joan March, Guillem Forteza, Francesc Cases, Alexandre Jaume, Emili Darder, Llorenç Bisbal, Miquel Ferrà, Maria Antònia Salva, Llorenç Villalonga, i tants d’altres que copsarien el protagonisme dels anys previs a la Guerra Civil.

En aquells anys vint, les condicions generals de la població no eren les més òptimes. L’educació, la sanitat, els serveis socials i les condicions laborals necessitaven mà de metge. Així i tot, la combinació de la iniciativa pública de la Diputació i de l’Ajuntament amb la iniciativa privada religiosa i laica donava un cert suport a les famílies pobres, al mateix temps que pal·liava les situacions greus de crisi sanitària i/o econòmica. Malgrat totes les dificultats, Palma era, en matèria de benestar social, una de les ciutats més avançades d’Espanya.

Les condicions laborals eren dures i les lluites obreres eren constants, sobretot en els nous sectors industrials. La situació general d’Espanya en el principi d’aquells anys 20 era de crisi política profunda i de vagues generals importants, com la de Barcelona, l’any 1919, de la companyia d’electricitat anomenada La Canadenca, que molt de temps després va estar lligada a un capítol més de la llegenda de Joan March.

La tensió social que provocà aquesta vaga fou tan intensa que el govern arribà a declarar l’estat de guerra, com sol·licitava el capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, avi del Jaime Milans del Bosch que va participar en el cop d’estat del 1981. Així i tot, la vaga fou un èxit i s’aconseguiren moltes de les reivindicacions, entre elles la jornada de vuit hores per a tots els sectors laborals. L’ambient laboral de Palma d’aquella època queda reflectit en la novel·la recentment apareguda de Miquel Mas, Llums de tardor.

Les prestacions per atur eren inexistents i la sanitat pública, mínima. L’Estat havia creat el 1921 una prestació d’una pesseta diària -el Retir Obrer- per a quan els treballadors deixaven la feina. Quan la família fallava, la gent pobra tenia únicament al seu abast les societats d’ajuda mútua i les societats de caritat privada o de beneficència pública. Palma era la tercera ciutat d’Espanya en qualitat i quantitat d’aquestes societats. Entitats com la del Patronat Obrer, fundada pel pollencí pare Vives el 1907, i que encara perdura, tenien la funció de mitigar la fam i les penúries que provocava l’atur.