PENSAMENT

Josep Maria Traverso: “Victor Serge no diferenciava el pensament de la vida”

Traverso col·labora amb el col·lectiu Aurora Picornell en els actes commemoratius del centenari de la Revolució Russa participant en els debats que intenten acostar la revolució al present

Josep Maria Traverso (Ceuta, 1952) ha exercit de mestre de Primària i de professor de filosofia a Secundària fins a la seva recent jubilació. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Els seus interessos investigadors sempre s’han mogut entre la filosofia i la literatura. Se sent pròxim al marxisme de tercera generació i a autors com Gramsci i Lukacs. També ha estudiat els historiadors marxistes anglesos i s’ha interessat per llegir directament Marx, per aclarir allò que realment va dir. Traverso col·labora amb el col·lectiu Aurora Picornell en els actes commemoratius del centenari de la Revolució Russa participant en els debats que intenten acostar la revolució al present. A més, publica habitualment articles a la revista L’altra mirada, que editen les Fundacions Ateneu Pere Mascaró i Emili Darder. Actualment investiga la figura de Victor Serge, un escriptor revolucionari d’origen belga que va dedicar la seva extensa obra literària a comprendre i valorar la Revolució Russa, les seves llums i ombres. En aquesta entrevista, ens avança els resultats d’aquest estudi sobre Victor Serge.

Victor Serge va definir la vida com pensar, lluitar i passar fam, com una lluita per la supervivència. Ho deia per experiència pròpia, no és així?

Així és. Aquesta visió de la vida el va acompanyar fins al final. Serge no diferenciava el pensament de la vida. Era fill d’uns exiliats russos que s’instal·laren a Brussel·les fugint de la Rússia tsarista, després de l’atemptat contra el tsar Alexandre II. Serge s’educa a Brussel·les, al marge de l’escola, es forma a si mateix dins un ambient de gran pobresa. Serge va viure sense cap tipus de nacionalitat, perquè l’única que tenia, la russa, la va perdre l’any 36, quan Stalin el va expulsar de Rússia i es va apropiar de tots els seus manuscrits literaris i apunts personals.

Durant la seva joventut, a Bèlgica, Serge va militar a les files socialistes, però ben aviat va adoptar la causa anarquista. Podríeu explicar com va transitar del socialisme a l’anarquisme i quin tipus d’anarquisme defensava?

Serge troba que hi ha una diferència important entre el socialisme i l’anarquisme. Diu que una persona que adopta un dels corrents socialistes és com si hagués d’aprendre a triar a quina manifestació anar, quina premsa llegir o quin local del partit freqüentar; en canvi, considera que l’anarquisme és un tipus de pensament i d’acció revolucionària que t’implica totalment com a persona, és a dir, que et transforma com a ésser humà. Serge té una evolució molt ràpida, però molt conscient. El seu gir cap a l’anarquisme es produirà a París, a 18 anys. Allò que el sorprèn del món anarquista és l’anarquisme que lluita contra el sistema, l’anarquisme sense sortida, d’evasió impossible, aquell que utilitza l’atemptat i la pistola.

Serge va conèixer de l’existència de la Revolució Russa a Espanya. Com sorgeix la necessitat de comprometre’s amb els bolxevics?

Hem de pensar que la Revolució Russa va atreure revolucionaris de tota casta (anarquistes, socialistes, marxistes...) que varen anar fins a Rússia a defensar la Revolució. Recordem que la Revolució ve anticipada per la Gran Guerra i que la transformació de la guerra en una guerra revolucionària defensada per Lenin es va acabar produint a Rússia. Dins aquest context, en poc temps, Serge es transforma en bolxevic i abandona l’anarquisme proper a Kropotkin i Malatesta, l’anarquisme de lluita social. Després de la mort de Lenin, es posiciona a favor de l’oposició d’esquerres, de Trotski, i comença el seu enfrontament amb Stalin, que acaba amb una primera detenció el 1928, una llibertat vigilada, una segona detenció el 1933, la deportació a Oremburg i l’expulsió definitiva de Rússia, el 1936, després d’una campanya internacional que en reclamava l’alliberament organitzada per destacats escriptors francesos i belgues. Era bolxevic? Ho va ser, a partir del 1919, en el moment que va tenir clar que els bolxevics eren els únics que podien tirar endavant la revolució, però sense renunciar a la major part dels postulats anarquistes. Dels esdeveniments revolucionaris, va extreure’n una conclusió, encara d’actualitat: que la Revolució Russa havia transformat les condicions en les quals es podia generar la ideologia anarquista i fins i tot la marxista.

Quin paper juga la recerca de la veritat en la vida i l’obra literària de Victor Serge? Escrivia per cercar la veritat?

La veritat és un tema central en Victor Serge. El recentment desaparegut John Berger diu que no hi ha cap autor del segle XX més lligat a la veritat que Serge. Què és per Serge la veritat? La veritat és com un moviment, una espècie de balanceig entre els posicionaments polítics més abstractes, aquells que defineixen una època, i la manera en què viu la gent. Segons Serge, la Revolució Russa anava acompanyada d’una veritat relacionada amb la materialitat de la vida de la gent. La seva posició queda reflectida en un escrit de l’època del comunisme de guerra, en el qual diu més o manco això: “Jo puc transigir en una resolució d’un congrés, fins i tot si no hi estic d’acord, perquè hi ha en joc el benestar de la gent, la col·lectivitat, però quan es baixa a la fàbrica, a la reunió de barri o d’escala, ha d’actuar realment la crítica”. El tema de la veritat no és fàcil, però jo crec que la veritat en Serge no està definida perquè té a veure amb allò que viu la gent.

Continuant amb la qüestió de la veritat: Es podria interpretar que els protagonistes col·lectius de les seves novel·les, els homes i les dones que visqueren la revolució, són instruments literaris per recrear una veritat històrica?

Serge anomena “la Internacional invisible” a aquests personatges als quals fas referència. Són personatges invisibles i anònims, que mai coneixerem, ni sabrem el que varen ser ni el que varen patir, perquè, tot i haver donat les seves vides per la revolució, seran devorats per la història. El meu punt de vista és que la veritat literària ha de mantenir una distància important respecte de la veritat històrica, perquè si no ho feim així, no construïm literatura, sinó una altra cosa. Aquesta distància entre veritat viscuda i literatura no impedeix que existeixi un nexe d’unió que doni validesa i credibilitat a l’obra literària. Serge diu que la literatura li permet dir coses que no pot dir als llibres d’història. La riquesa expressada a les obres de ficció no pot mantenir-se tancada en si mateixa, no pot perdre mai un punt de contacte amb la història viscuda.

A més del compromís amb la veritat, sembla que Serge escrivia també per una mena de deure moral i polític?

Aquest és un punt fonamental. Serge considerava que tenia un deure moral amb la gent empresonada, el qual no podia eludir. Aquest compromís moral queda reflectit al final del pròleg de la seva novel·la Els homes a la presó, quan el prologuista, un escriptor amic seu, fa com si donàs la paraula a Serge i reprodueix els seus pensaments en sortir de la presó de París, després de passar-hi cinc anys de la seva vida. El text diu una cosa així: “Una de les coses que em va mantenir viu i amb forces en aquella presó horrible va ser que em considerava l’únic d’aquell grup de gent capaç d’explicar, en el seu nom, el que allà havia passat”. El que vull dir és que Serge viu i escriu per donar veu als qui han quedat a la cuneta i rescatar-los, com ho demostra el fet que no va poder continuar escrivint cap altra novel·la fins que no va ser capaç de posar per escrit aquesta experiència a la presó.

El mateix Serge sintetitza, a Memòries d’un revolucionari , els seus ideals polítics i revolucionaris afirmant que ha dedicat la seva vida i les seves obres a defensar l’home, la veritat i el lliure pensament.

Aquest és un bon resum de les seves idees. Serge és humanista, però no creu en un humanisme individualista. El seu ideal és l’home revolucionari, un home capaç de sacrificar la seva vida per les seves idees, malgrat que aquestes idees el duguin a fer coses horribles. Serge no acceptava que d’aquesta realitat violenta se’n fes cap teoria o justificació teòrica. Serge desitjava que els continuadors de la revolució en temps de pau fossin diferents, no haguessin de reproduir el terror i la violència viscuts. Per Serge, l’home revolucionari ha d’acomplir amb un doble deure: ha de ser crític amb els enemics, però també amb ell mateix.

De les vostres paraules s’entén que Serge diferenciava entre la violència institucionalitzada, utilitzada per Stalin com a forma de govern i instrument de control polític, i la violència revolucionària de Lenin. Serge distingeix sempre entre la violència de l’estat tsarista i la violència dels explotats. No justifica que la violència es pugui mantenir més enllà de la lluita contra l’opressió i de la lluita per la supervivència. Serge critica amb duresa la violència que exerceix Stalin contra els partidaris de Lenin. És una violència que afecta els protagonistes de la revolució, i també els revolucionaris més desconeguts, aquells que mai ningú recordarà. Serge es preocupa sobretot per la violència exercida contra aquells que no tenen nom.

En una intervenció pública, destacàreu que la literatura de Serge es caracteritza per rescatar els homes i les dones sepultats i oblidats per la història. L’oblit també és una forma de violència que s’ha de combatre amb la memòria històrica com va fer Walter Benjamin?

Encara que hauria de pensar més la relació que suggereixes entre Serge i Benjamin, el que puc dir ara és que hi ha importants similituds entre el pensament de Serge i les tesis sobre la filosofia de la història de Benjamin. Serge i Benjamin coincideixen en el compromís de rescatar el passat, de dur-lo al present; comparteixen també una mateixa concepció sobre el que és la història i el que són els homes dins la història, que passa per la necessitat de recuperar la memòria dels oblidats. Però també tenen en comú la feina com a cronistes de l’època, i el col·leccionisme que practiquen: Serge, recuperant les persones, i Benjamin, els objectes. Fins i tot hi ha semblances a la part final de les seves vides: tots dos han de fugir dels nazis i moren a l’exili: Benjamin, a Portbou i Serge, a la ciutat de Mèxic.

Curiosament, malgrat la qualitat literària de les seves obres, Serge és un autor sovint oblidat. Com explicau aquest desinterès per la seva obra, que contrasta amb el reconeixement públic gaudit per altres escriptors dissidents de l’estalinisme com Alexander Soljenitsin?

S’ha de dir que als anys 30 Serge devia de ser un personatge bastant conegut, un autor amb una relativa fama, perquè algunes de les seves novel·les, escrites en francès, ja estaven traduïdes a altres idiomes com el castellà. Però els temps no l’acompanyen. Serge no és un exegeta incondicional de la Revolució soviètica, es mou sempre en una posició molt incòmoda. Fixa’t quina posició més incòmoda té dins el món de l’esquerra que els anarquistes francesos el veuen com un bolxevic i les oficialitats dels partits comunistes, que estan a mort amb Stalin, el veuen com un traïdor contrarevolucionari. Després del 1945 es troba totalment aïllat, intentant mantenir la coherència amb les seves idees revolucionàries, però sense renunciar a la crítica de la dictadura d’Stalin. Quant a la diferència amb Soljenitsin, per mi és clara: Serge és un revolucionari que critica la revolució i Soljenitsin construeix la seva crítica des de posicions antirevolucionàries.

Victor Serge (Brussel·les, 1890-Mèxic, 1947) és el pseudònim de Victor Lvovitx Kibaltxitx, que comença a utilitzar a Barcelona quan escriu per a la revista anarquista Tierra y Libertad. Serge representa la figura de l’escriptor compromès, revolucionari, anarquista, bolxevic i dissident. És una figura clau per comprendre la història de la primera meitat del segle XX. Serge va dedicar pràcticament tota la seva obra a reflexionar sobre la revolució i especialment sobre la Revolució Russa i els seus protagonistes. La seva obra està formada principalment per novel·les i assaigs històrics, encara que també va cultivar la poesia i el periodisme. Hi ha dues lectures molt apropiades per aproximar-se a la seva figura: Memorias de un revolucionario (Veintesiete letras, 2011), una autobiografia intel·lectual escrita pel mateix Serge, i la biografia política escrita per la historiadora nord-americana Susan Weissman (només disponible en anglès). També recomanam el documental de la cineasta xilena Carmen Castillo titulat Víctor Serge: Vivencias de un revolucionario. La seva tasca com a cronista del segle XX està orientada a la defensa de la Revolució Russa i queda reflectida a obres com El año I de la Revolución Rusa (R&R, 2011) o Ciudad conquistada (Página Indómita, 2017). La visió de Victor Serge sobre la Revolució Russa va anar canviant i fent-se més crítica, a mesura que el règim comunista es va anar burocratitzant i transformant en un estat totalitari. De fet, Serge té el mèrit de ser dels primers intel·lectuals a combatre la deriva totalitària del règim comunista d’Stalin, anticipant-se així a les denúncies realitzades posteriorment per il·lustres escriptors com Arthur Koestler, George Orwell o Alexander Soljenitsin. Entre les obres dirigides contra Stalin i l’estalinisme destacam Medianoche en el siglo (Alianza Editorial, 2016) i una de les seves millors novel·les, El caso Tuláyev (Capitán Swing, 2013), amb pròleg de Susan Sontag. També volem destacar Destino de una revolución (Los Libros de la Frontera, 2010), el seu testament intel·lectual, amb les darreres reflexions sobre l’estalinisme i la Revolució Russa.

Victor Serge, un escriptor compromès amb l’home, la veritat i la revolució

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF