El Parlament acaba de debatre la proposta de restringir la compra d’habitatges als no residents. Era una iniciativa especialment rellevant per la dramàtica emergència habitacional, i també una mica insòlita perquè, en temps de guerra cultural crònica, les coses útils i concretes no solen interessar gaire. El debat polític fa estona que s’ha desentès de les preocupacions i del dia a dia de la gent, i prefereix campar còmodament per l’estratosfera dialèctica, que vesteix més i no exigeix gaire rigor ni hores de feina.
El debat, però, ha durat poc. La dreta parlamentària, en totes les seves modalitats, ha rebutjat enèrgicament la proposta en nom, clar, de la llibertat. Com no hi havíem caigut...
L’ínclit Sebastià Sagreras ho va brodar: “No som qui per dir-li a un particular a qui ha de vendre ca seva”. Aborrona pensar que, vist el seu incondicional amor per la llibertat i les seves provades capacitats reflexives, qualsevol dia li pot revenir que per ventura tampoc són ningú per dir-li a la gent com i quan han de passar els semàfors, o com i quan han de tirar el fems. Creim en la llibertat o no hi creim? Res de mitges tintes, home!
Vivim en un permanent himne a la llibertat. De vegades és Baleval –patronal dels cotxes de lloguer– qui s’encarrega de reivindicar-la a ultrança. En aquest cas, la d’anar en cotxe sempre i pertot. Gràcies a la seva aferrissada defensa llibertària, el Consell gastarà 1,2 milions d’euros –nostres, clar– per fer un nou estudi de càrrega de la xarxa viària mallorquina, tot i que el 2024 ja se n’havia fet –i pagat– un altre que ara és qualificat de simples ‘estimacions’ insuficients.
Així garantim que haurem superat la legislatura dins una còmoda seqüència: primer m’he de situar, dedicaré el primer any a criticar els anteriors, després encarregaré un estudi per guanyar temps, el presentaré al sector per enredar la cosa, faré un segon estudi per confirmar si realment hi ha molts de cotxes a Mallorca o només són ‘estimacions’, la cosa s’allargarà i... uep, ja som a les eleccions. Just a temps: definitivament haurem aconseguit no prendre cap decisió. I, per tant, no haver importunat la ‘llibertat’.
També ha sortit en coratjosa defensa de la llibertat la plataforma ‘Sí als creuers’, que, per boca de la hiperbòlica Alex Fraile, ha sentenciat que aquest hivern ha estat “el pitjor de la història de l’Arxipèlag”. L’assisteix en la seva creuada desregularitzadora la sempre encertada Carolina Domingo, presidenta de Pimeco, que graciosament ha declarat: “Vivim del turisme, ens agradi o no, i a qui no li agradi, que partesqui”.
Un autèntic privilegi, això de viure en aquesta libèrrima terra que no pot limitar el preu dels lloguers, ni regular la compra de cases, ni fomentar l’equitat educativa, ni establir un màxim de creueristes o de cotxes de lloguer.
Les nostres autoritats llibertàries no semblen gaire preocupades perquè aquesta desregularització generalitzada condicioni l’accés dels ciutadans a drets fonamentals com l’habitatge i l’educació. Per a ells, els drets fonamentals no van de ‘llibertat’ –la germana guapa–, sinó de ‘democràcia’ –la germana incòmoda–, que no és tan exquisida i preeminent i que, per tant, no és en absolut prioritària.
En això Marga Prohens &Cia s’alineen amb les hordes més descarnadament postdemocràtiques, com les inspirades per Peter Thiel, el guru de Silicon Valley que proclama que “la llibertat i la democràcia ja no són compatibles”. Talment: la seva idea de progrés exigeix que les majories no interfereixin en els plans de les elits emprenedores. Primer, la llibertat dels que se la poden permetre. L’equitat i la igualtat d’oportunitats hauran d’esperar.
La presidenta Prohens, però, sempre sensible al fet diferencial balear, introdueix un factor innovador en aquest suggeridor joc de llibertats asimètriques: l’ús de la llengua pròpia.
A les Balears no li podem dir a ningú com s’ha de desplaçar, a quina escola ha d’anar, què pot fer en sòl rústic, ni a qui ha de vendre les cases. Coses de la llibertat. Però poder usar la llengua del país a la consulta mèdica, o a una botiga de bricolatge o de pollastres, és una altra cosa. Aquí sí que li podem dir a la gent en quina llengua ha de parlar. I de vegades de molt males maneres.
La presidenta fa encara una passa més i, en un triple mortal, acaba renyant els que gosen denunciar la discriminació lingüística: “No es pot assenyalar un negoci pel simple fet de no saber parlar en català”.
Per si la Sra. Prohens se’ns ha despistat, només aclarir-li que les denúncies mai no s’han produït perquè al negoci “no parlin en català”, sinó perquè han negat el dret del client a parlar en la seva llengua a la seva terra i li han exigit parlar en castellà per ser atès. Ep, just per si no hi havia reparat, Sra. presidenta.
