UN ANY DEL 17-A

“Hem tornat a Barcelona, és com si una part del pare hagués quedat aquí”

La família de la Fiona Wilson fa pinya per recordar l’Ian, que va morir a l’atemptat de la Rambla

Ser de nou a Barcelona i tornar a trepitjar la Rambla és un tràngol dur i alhora necessari per a la família Wilson. Van arribar fa tot just dos dies per recordar junts l’Ian, una de les víctimes de l’atac a la Rambla. L’atemptat els va arrabassar un marit, un pare, un avi, i han volgut passar el primer aniversari del 17-A junts i a prop d’on va ser el seu familiar per última vegada. “Sentim Barcelona com un lloc especial, és com si una part del pare encara fos aquí”, resumeix la Fiona Wilson.

Aquests dies ella és el pilar familiar i acompanya la seva mare, la Valerie, per racons que amb prou feines va tenir temps de descobrir amb el seu marit quan visitaven Barcelona per primer cop l’any passat. La parella havia arribat a la ciutat aquell mateix 17 d’agost des del Canadà per visitar el seu net Duncan, que feia unes estades esportives d’estiu. L’acompanyava el seu pare, l’exmarit de la Fiona, que va recórrer tots els hospitals buscant el seus exsogres després dels atemptats.

Ahir mateix tota la família va recórrer el centre de la ciutat. El primer contacte amb la Rambla el va tenir diumenge el Duncan, que va tornar al lloc on va morir el seu avi: “Va ser un moment difícil, però molt emotiu al mateix temps, fins i tot vam trobar la inscripció que vam deixar en un arbre fa un any”, explicava el seu pare, el Robert.

"Em vaig crear un mur i porto un any sense poder plorar"

Per a la Valerie reviure-ho tot no és fàcil, però la reconforta fer-ho amb la família: la filla amb la seva actual parella, els nets i l’exmarit de la Fiona, que era a Barcelona quan va passar tot. “Hem tornat perquè la meva mare sent que hi ha un vincle especial amb la ciutat”, explica la Fiona. També els ha mogut retrobar-se amb totes les persones que van conèixer enmig del dolor d’aquells dies -la Valerie va estar gairebé un mes ingressada-: “Tenim una gran estima per molta gent, que ens van donar un suport increïble”, agraeix.

El tercer motiu pel qual la família Wilson és a Barcelona és demostrar que no tenen por. “El missatge cap als terroristes és que nosaltres, malgrat tot, seguim mirant endavant i vivint”, defensa. De fet, planegen una estada llarga a la ciutat i en el pròxim any tots hi tornaran sovint, explica la Fiona. El seu fill gran, el Duncan, es quedarà a viure tot un any a Barcelona, seguirà el curs escolar a distància i buscarà inscriure’s en algun dels clubs de futbol de la ciutat.

Malgrat la pau que els dona aquest viatge -amb l’Ian havien planificat un viatge familiar que no van poder arribar a fer mai-, els Wilson encara busquen respostes. La Fiona, que és agent de policia a Vancouver, espera poder accedir algun dia a l’autòpsia del seu pare: “Voldria saber de què va morir i com va anar tot”. Explica que el ministeri es va posar en contacte amb ells fa un any, però que no n’han sabut res més.

Una supervivent de la Rambla: “El ministeri ens ha ignorat”

Un any molt difícil

El primer any sense l’Ian no ha sigut gens fàcil, sobretot per a la Valerie, que encara es recupera de les ferides -especialment a l’espatlla i l’esquena- que li va deixar l’atemptat. “Sento que s’ha fet gran de cop i no tornarà a ser la mateixa”, reconeix la seva filla. La Valerie no recorda res d’aquella tarda en què, quan passejava amb el seu marit, va decidir girar cua per comprar unes flors per a l’apartament. L’impacte de la furgoneta va deixar-la ferida de gravetat, mentre que l’Ian va morir abans d’arribar a l’hospital. “El que sabem és que ell no va patir i que la meva mare era amb ell. Ho sé gràcies a les persones que els van auxiliar i amb qui vaig poder contactar quan vaig arribar a la ciutat”, recorda la Fiona.

Ella va rebre la notícia de l’atemptat al Canadà i, amb mitja família a Barcelona, va rastrejar les xarxes per saber si els seus familiars estaven bé. En un vídeo penjat en un mitjà de comunicació va distingir els seus pares ferits a la Rambla: “Vaig poder localitzar el periodista que signava la peça i, de fet, ell em va confirmar que el meu pare havia mort en l’atac”, recorda la Fiona. En el vol de camí a Barcelona la neguitejava l’estat de salut de la seva mare, de la qual va aconseguir saber molt poca cosa.

Mentre ella buscava la manera de volar cap a Catalunya tan ràpid com pogués, el Robert recorria tots els hospitals buscant els seus exsogres. Enmig del caos d’aquell dia, buscava un taxi que el portés fins a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona -Can Ruti- i no se’n sortia. Un motorista, l’Albert Salvador, se’l va trobar al mig de la Gran Via i va dur-lo fins allà. “Vaig veure dues persones pugnant per agafar un taxi i vaig acostar-me a la que es va quedar sense poder pujar-hi”, recorda. Gràcies a l’Albert, el Robert va arribar a Can Ruti i va trobar-hi la Valerie, que era a la UCI. A dalt de la moto de l’Albert, van seguir buscant l’Ian per diferents hospitals sense èxit. No va ser fins l’endemà que els van comunicar que havia mort en l’atac.

Una supervivent de Cambrils: “Volia que em traguessin de la llista de víctimes perquè estava saturada”

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF