Encomanar-se a tots els sants: un confinament de poble (4)

PalmaSant Blai cura el mal de coll, sant Antoni és el patró dels animalets i sant Sebastià és el patró de Palma perquè, el segle XVI, un brot de pesta negra es va aturar coincidint amb l’arribada a Mallorca d’un clergue de l’illa grega de Rodes que transportava una relíquia del sant (un os del braç que encara es conserva a la Seu). La pesta negra era una epidèmia particularment temible i mortífera, i el fet que deixàs d’expandir-se es va interpretar com un miracle de sant Sebastià, que d’aquesta manera va fotre el lloc a l’Àngel Custodi com a patró de Palma i del Regne de Mallorca.

En els nostres temps suposadament postmoderns volem anar de descreguts, però el fet d’haver-nos hagut d’enfrontar a una pandèmia quan ens pensàvem que això ja no ho hauríem de veure ha fet que molts hagin cercat maneres improvisades d’encomanar-se a algú i elevar una pregària, o el que sigui, per sortir d’aquesta situació. En la mateixa línia de celebrar tota casta de cerimònies religioses en versió laica (casaments, batejos i comunions laiques, que de tota manera continuen sent casaments, batejos i comunions amb tot l’enfarfegament que comporten), ens encomanam a sants que no són sants, però cercant que exerceixin el mateix efecte protector.

Sens dubte la més exitosa i estesa d’aquestes pràctiques haurà estat la infinitat d’activitats que es duen a terme als balcons i les finestres de cases i pisos. En realitat totes es poden sintetitzar en una altra vella creença expressada per aquella dita segons la qual qui canta el seu mal espanta. El problema és que de vegades fa de mal saber si el mal queda degudament espantat o allò que s’espanta és únicament el proïsme, que es veu obligat, per veïnatge, a assistir a segons quines expansions musicals i cantores.

A Llucmajor, poble de gent senyora com sap tothom, la gent no surt al balcó a cantar, ni a declamar versos, ni a tocar la ximbomba ni a ballar polques. Però sí que s’ha afegit -amb moderació- al ritual diari de l’aplaudiment, amb el resultat que aquesta activitat ha passat de ser una mostra espontània de gratitud al personal sanitari (si no ho tenc mal entès, va començar així) a una espècie de rendició mig obligatòria d’homenatge als cossos i forces de seguretat. No falten els veïns que passen llista de qui surt o no surt cada dia, de manera que, si has sortit una vegada, més et val no fallar els capvespres següents perquè se’t posarà falta: “Ahir no vas sortir a aplaudir”, et dirà algú l’endemà si et veu guaitar en algun moment. I ho farà amb aire interrogatiu, com si de manera implícita et demanàs quina altra cosa més urgent o important podies tenir a fer a les vuit del capvespre que sortir al balcó a picar de mans. L’altra cosa, com dèiem, és que l’objecte de l’aplaudiment s’ha desplaçat dels professionals de la salut als de l’ordre públic, i la cosa ha acabat que s’aplaudeix al pas dels cotxes de Policia Local, Protecció Civil i Benemèrita. És cert que el covid-19 ens ha fet canviar moltes coses, però aplaudir la poli desfilant triomfalment per davant casa nostra potser ja és una mica massa.

“Tot anirà bé”

Han proliferat també, aquestes setmanes, els fulls i les làmines penjades a portes i balcons amb dibuixos d’arcs de sant Martí, preferentment a càrrec dels petits de la casa, acompanyats de la frase “tot anirà bé”, en català o en castellà. Aquesta iniciativa té un costat entendridor sense discussió, que és justament el de la implicació dels menuts. Però després té un vessant wishful thinking, un vessant de confondre els desitjos amb la realitat, que ja és més discutible. Perquè és evident que tot no està anant bé, i que és previsible que no hi vagi. Podem mirar (hem de mirar) les parts positives de la situació: per exemple, que els infants no siguin un grup de risc en el covid-19, com ho són en altres malalties. O també, per la part que ens toca, celebrar que les Balears siguin una de les comunitats de l’estat espanyol menys castigades pel virus, a pesar que tot i així també ha causat molt de dolor a les famílies que han perdut alguna persona estimada. Però la voluntat de transformar màgicament una situació dramàtica en una de bella, i presentar-la com un conte a l’estil del que succeïa a la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni, pot ser temptadora i fins i tot entranyable, però sens dubte contraproduent a la llarga, tant per als petits com per als adults. D’això se’n diu autoengany, i mai no funciona quan es tracta d’enfrontar-se a un mal moment. En aquests casos cal començar per admetre la realitat, mantenir la serenitat i intentar corregir els comportaments i les actituds que ens han dut fins al daltabaix. La crisi del coronavirus no és una excepció: és evident que ens trobam així a causa de com hem volgut viure fins ara, duent el nostre entorn fins més enllà dels seus límits. Ara, en comptes de dir als petits (i dir-nos a nosaltres mateixos) que tot anirà bé, seria molt més interessant que fóssim capaços d’aturar-nos a pensar què podem fer per no tornar-nos a trobar tan a la intempèrie davant d’una adversitat no prevista. I n’hi ha moltes, de coses que podem fer, tant a escala individual com col·lectiva.

Per últim, tenim els que s’encomanen a la bandera d’Espanya. Quan va començar el confinament només teníem notícia d’un cas i ja el vam esmentar, però a mesura que han passat les setmanes han aparegut a Llucmajor (en l’escàs radi en què es mou aquest cronista) quatre o cinc balcons endiumenjats amb rotundes i vistoses banderes espanyoles. A les persones que les han penjat, no podem fer res més que felicitar-les: això sí que és encomanar-se a un valor segur.