MACROPROJECTES FANTASMA

Del casino de les rates a l’Stonehenge eivissenc

La privatització dels espais naturals i l’afany especulatiu dels 70 han permès autèntics despropòsits a les Pitiüses

Separat de terra per un canal no apte per a la navegació, a uns 375 metres del començament de la platja d’en Bossa, a Eivissa, hi ha l’illa de les Rates. En aquest illot es va cometre un dels despropòsits urbanístics més cridaners del darrer franquisme, després que l’Estat el subhastàs. El 1971, els nous amos, sense cap llicència d’obra, varen aixecar l’estructura d’un edifici que mai no es va acabar, encara que tenien permís per fer-hi arribar un cable elèctric submarí. La idea dels propietaris era, d’entrada, fer-hi un restaurant però, amb la perspectiva de la legalització del joc a Espanya, el projecte es va tornar més ambiciós: de cop i volta hi volien fer un gran casino per atreure el turisme. Un casino a l’illa de les Rates. Però el joc no es va legalitzar a Espanya fins a 1977, les obres es varen abandonar i el cadàver de formigó va continuar allà, trenta anys, habitat tan sols per rates. No va ser fins al canvi de segle que es va enderrocar l’obra i l’illot va quedar protegit per la Llei d’espais naturals.

Projectes megalòmans frustrats

A Eivissa hi ha hagut més projectes megalòmans frustrats com aquest. Els darrers anys seixanta i la dècada dels setanta foren, sens dubte, els del maó. El 1966, l’aeroport d’Eivissa inaugurava una nova terminal i s’obria al trànsit internacional i al creixement turístic, a causa de la millora de les comunicacions. Dels 41.253 visitants a l’illa, el 1961, es passà a 350.806, el 1970. De 1967 a 1973 es va viure a les Pitiüses una autèntica explosió hotelera, per això no és estrany que en aquells anys es multiplicassin casos similars al de l’illa de les Rates.

Tan sols un any després de la privatització de l’illa de les Rates, el 1972, un altre illot, en aquest cas a Formentera, el de l’Espalmador, va estar a punt d’acollir una urbanització de 4.600 places. En aquella època la població total de Formentera tot just arribava a 3.000 habitants. L’illa tan sols es va salvar del desastre urbanístic, recorda el periodista Mariano Planells, quan el Diario de Mallorca es va fer ressò de la notícia i l’Ajuntament en va aturar els permisos.

En la mateixa època proliferaren més projectes mastodòntics que tampoc no prosperaren, com unes immenses sitges per a ciment a Botafoc, Eivissa, o l’intent, a Formentera, d’urbanitzar l’Estany des Peix amb palafits enmig de l’aigua al més pur estil birmà. A les Pitiüses hi ha vestigis d’aquella època en forma de runes, com les de l’edifici a la Cala d’en Serra, un projecte dissenyat per l’arquitecte català Josep Lluís Sert que es començà a construir el 1969 i havia de ser un hotel. Quan el règim franquista inhabilità Sert, les obres s’aturaren i des de llavors el formigó espera que algú l’esbuqui. Enmig del bosc, a Sant Josep, hi ha unes runes paradigmàtiques de l’esplendor de l’Eivissa dels setanta: el complex Festival Club, obert el 1972 i que fa més de tres dècades que està abandonat. Fins i tot té una plaça de bous.

L’urbanisme impossible

La bogeria per l’urbanisme impossible a les Pitiüses no ha desaparegut amb el pas del temps. Basta recordar la promesa electoral de Jaume Matas el 2007 -aleshores era president del Govern- de cobrir el tram de 820 metres de l’autovia de l’aeroport per fer-hi a sobre una zona verda amb un parc infantil i un carril per a bicicletes. Matas ho va presentar com “la via verda” i va assegurar que si el seu partit guanyava les eleccions invertiria entre 10 i 15 milions d’euros en la prolongació d’aqueix túnel de l’autovia de l’aeroport. Així mateix, va anunciar que amb el projecte es connectaria Eivissa amb el Parc Natural de ses Salines amb un carril bici de més de tres quilòmetres. Matas no va tornar a ser president i el projecte va caure a l’oblit.

En l’àmbit privat també han sorgit despropòsits els darrers anys que, moltes vegades, sí que s’han dut a terme, com és el búnquer soterrat de 400 metres quadrats construït il·legalment en una mansió situada a les platges de Comte d’Eivissa. Enguany la Fiscalia ha confirmat la petició de dos anys de presó per als dos acusats de fer les obres per un delicte contra el medi ambient.

Al conegut empresari Matthias Kühn també el varen condemnar l’any passat a sis mesos de presó -tot i que tenia com a advocat l’exfiscal del cas Nóos Pedro Horrach- per les obres il·legals a l’illot de Tagomago entre el 2007 i el 2008. La venda d’illots a empreses privades és tot un clàssic a les Illes Balears. I tot i que, com en el cas de Tagomago, estiguin protegits ambientalment -Tagomago va ser declarat Lloc d’Interès Comunitari (LIC) i forma part de la Xarxa Natura 2000-, això no impedeix que se cerqui treure’n profit econòmic.

A Tagomago famosos com Justin Bieber i Cristiano Ronaldo hi van sovint de vacances: paguen uns 160.000 euros per setmana. En la mateixa línia, cal tornar a parlar de l’Espalmador, perquè aquest illot que forma part del Parc Natural ses Salines també es va vendre el 2018 per 18 milions d’euros a una família de Luxemburg, després que el Govern i el Consell de Formentera intentassin comprar-lo, sense èxit.

Però, si actualment a Eivissa hi ha un projecte arquitectònic -o artístic segons els creadors- autènticament estrafolari, és el monument o escultura Time and Space de Cala Llentia, d’Andrew Rodgers i que recorda el monument megalític d’Stonehenge, a la Gran Bretanya. Des de 2014, exhibeix, sense llicència, tretze columnes de més de 20 metres d’altura cobertes per pa d’or de 23 quirats, gràcies a la inversió de Guy Laliberté, fundador del Cirque du Soleil i setè turista espacial de la història. S’ha dit que el monument vol ser una brúixola per als ovnis; també que es tracta d’un rellotge solar gegantí. El que està clar, però, és que tan sols és un altre dels projectes marcians que, amb més o menys èxit, esquiten les Pitiüses.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF