Si un fa una mirada a la ciutat de Palma del XIX, hi observa novetats rellevants des del començament del segle: la construcció del Jardí Botànic, l’enderrocament de la Casa de la Inquisició, la reforma de la plaça de Santa Eulàlia o el passeig del Born (1820) i el passeig de la Rambla (1827), que havia estat el cau de la Riera.
Pel que fa al Born, és interessant observar com, malgrat les reformes fins al seu estat actual, va ser pràcticament durant 200 anys el passeig ciutadà més emblemàtic. Fa molt poc hem vist la instal·lació de cafeteries enmig del passeig, una acció que va desencadenar una multitud de debats i fins i tot un referèndum municipal. Al nostre entendre, el Born ha perdut la seva personalitat i, de retruc, la ciutat també.
Des del 1812, quan comença la nova vida municipal, fins a la Primera República el 1873, Palma tindrà fins a 43 batles, la majoria conservadors i alguns de liberals. Entre els objectius dels consistoris liberals hem de destacar la normalització del cobrament d’impostos, la dissecació del Prat de Sant Jordi, l’empedrament i enllumenat dels carrers, la policia i l’ordre públic i el compliment de les normes econòmiques dels nous mercats, que deixen d’estar controlats pels gremis i passen a ser espais municipals i públics.
Tanmateix, els mateixos sectors emprenedors i progressistes optaren per invertir en els barris d’extramurs. Un exemple conegut és la fàbrica de Can Ribes a la Soledat, que va arribar a tenir més de 400 empleats. La ciutat es desenvolupa seguint les carreteres de Llucmajor, Manacor i Inca, amb fàbriques i barris obrers.
La ciutat creixia a un ritme lent, ja que el 1787 tenia uns 30.000 habitants, el 1838 en tenia uns 40.000 i a final de segle, uns 63.000. Als nuclis de població més antics, com la Indioteria, Establiments i Son Sardina, s’hi afegien noves barriades residencials d’estiueig o semiurbanes, com la Vileta, Son Rapinya, Portopí i, sobretot, el Terreno -amb cases d’estiueig burgeses- o el Molinar -amb casetes d’estiueig populars. El creixement del barri del Terreno fou primerament impulsat per la burgesia de Ciutat i més tard va ser “per moda”, a causa de la colònia estrangera. Així i tot, no comptà amb la voluntat majoritària dels propietaris d’abandonar els casals tradicionals de la ciutat antiga.
Santa Catalina va créixer entre el 1868 i el 1896, quan definitivament s’aprovà el pla de l’Eixample; ho feu acompanyada del Camp d’en Serralta (1871) i Son Espanyolet. Altres barriades més llunyanes, com Sant Jordi, el Coll d’en Rabassa i Gènova, també cobraren força a final del XIX.
La higiene pública de la ciutat esdevingué un dels principals objectius durant tot el segle XIX: projectes de construcció de barriades senceres destinades a les classes populars obreres, la canalització i la distribució de l’aigua i la creació d’altres serveis públics varen sofrir importants transformacions en aquella època. La Diputació de l’Hospital General es va fer càrrec de l’atenció sanitària i social el 1840, i en millorà el funcionament i la solidesa. També es va renovar l’Hospici de la Misericòrdia, que tenia una capacitat per a més de 1.000 persones internes i que el 1882 havia acabat una transformació que dotava la ciutat amb un servei més modern. Finalment, la Inclusa, la casa d’acollida per a uns 200 nins orfes situada al carrer dels Oms, va anar millorant la seva situació financera, fins que entrat el segle XX es va crear la Llar de la Infància, al carrer del General Riera.
L’epidèmia de còlera del 1865, a causa de la qual moriren 8.200 persones, donà peu a la primera crisi sanitària intensa de Mallorca. Va deixar molt tocades les institucions públiques, ja que els seus representants i els sectors rellevants dels professionals liberals no havien estat a l’altura de les exigències del problema, a excepció del batle de Palma, Miquel Estade i Sabater.
Palma era encara una ciutat amb molts de dèficits. Amb barris i hostals amb índexs de prostitució elevats; la zona portuària amb hostals per als viatgers, mariners i recepció del món portuari; amb manca d’infraestructures educatives i amb equipaments penitenciaris deficients. Per agreujar més la situació, algunes institucions educatives tradicionals desaparegueren o entraren en crisi: l’Institut Balear, la Criança, la Puresa, la Consolació, etc.
En els pròxims capítols parlarem de dos fets històrics del segle XIX que varen ser molt rellevants per a Ciutat: les desamortitzacions, que varen canviar molts edificis centenaris per obrir nous espais, i la revolució del 1868, que donà peu a la Primera República.
