Carolyn Steel: “El menjar no pot ser econòmic”

BarcelonaL’arquitecta britànica Carolyn Steel ha estat considerada per la revista The Ecologist una de les persones més visionàries del segle XXI per la seva manera d’analitzar les ciutats des de la perspectiva del menjar. Una revolució que va plasmar en el seu llibre Hungry city: how food shapes our lives (2008), on presentava el seu concepte de sitopia que ahir va explicar durant les jornades Fixing the Futurecelebrades al CCCB.

Què és exactament la sitopia? És una paraula que prové dels termes grecs sitos, menjar, i topos, lloc. I per a mi no és res més que el fet d’observar un plat de menjar i entendre i valorar tot el que hi ha al darrere. Entendre que tot el que mengem prové d’un lloc concret i que afecta el nostre cos, el paisatge, l’oceà i milers d’éssers vius. Una visió que s’ha perdut des de la perspectiva de les grans ciutats.

A les antigues ciutats no passava. Si t’hi fixes, originàriament les ciutats com Londres tenien carrers amb noms de menjar: el carrer del Pa, la plaça del Peix... El menjar fluïa per la ciutat i la ciutat i els camps es connectaven estretament en el dia a dia.

Quan va acabar aquest sistema? A meitats del segle XVIII, amb l’era de la industrialització, la gent es va començar a desplaçar en massa cap a la ciutat, i des d’aleshores cada vegada més s’ha valorat el menjar com una cosa que es fa “en algun lloc llunyà”. Vam passar de ser productors a ser consumidors, i es van destruir els nostres vincles amb la terra i el camp.

Cal tornar als orígens?

Aristòtil deia que som animals polítics. Això vol dir que som éssers socials, però també animals. És a dir, que necessitem la natura. I aquí és on hem de reflexionar sobre com podem crear un bon hàbitat per als animals polítics i que alhora entenguin que el menjar no pot ser econòmic i que no es pot seguir amb l’actual sistema de producció industrial. Un pollastre no pot costar 2 euros.

I com s’aconsegueix, això?

Primer de tot hem de menjar productes estacionals i de proximitat, i centrar-nos en la creació de granges més sostenibles. D’altra banda, cal tornar a crear una interrelació entre el camp i la ciutat i aprofitar espais verds o en desús per fer horts urbans o jardins amb arbres fruiters, per exemple. Està clar que no podrem alimentar tota la ciutat, però sí que la tornarem a connectar amb la natura. També hem d’entendre que no sempre podrem menjar productes que no siguin de temporada.

Reivindica que el menjar ha de ser car. Què passa amb la gent que té pocs recursos?

La pregunta hauria de ser a la inversa: per què en un país del primer món hi ha gent que no es pot pagar el menjar? El menjar hauria de ser el bé més preuat, perquè és el que ens dona la vida i el que ens connecta a tots com a éssers vius. Però està clar que això als polítics mai els ha interessat.

A l’Àfrica les ciutats creixen a pas de gegant.

És aquí on hem de reflexionar sobre com els països occidentals, durant dècades, han difós el concepte que la prosperitat és traslladar-se a la ciutat. Crec que ara hem de tornar a obrir el debat i preguntar-nos: què vol dir viure bé? Comprar-se un iPhone cada any? Jo ja no compro el model que diu que ser granger és una mala vida i la ciutat un lloc bo.

Aleshores, ¿s’ha d’animar la gent a tornar a treballar al camp?

Quan tots valorem de veritat el preu del menjar i la feina de granger com una bona vida en què també es té un bon sou, estic segura que molta gent tornarà a treballar la terra com una manera de vida escollida i desitjada.

Barcelona està ben dissenyada per ser una ciutat amb sitopia?

Crec que Barcelona és una de les ciutats amb més sitopia del món. Aquí la gent valora molt el menjar, no només com un aliment natural i saludable, sinó com a nexe d’unió entre les persones, que es reuneixen per socialitzar. Això és una bona vida.