Aurora Picornell, la construcció d’un símbol

La nit dels Reis del 1937 els feixistes assassinaren, juntament amb les Roges del Molinar, la Passionària de Mallorca, de 24 anys, una de les destacades precursores del feminisme illenc, que quedà proscrita durant el franquisme

Militants comunistes en la Segona República (somrient i amb un periòdic, Aurora Picornell). / DAVID GINARD, AUTOR D’’AURORA PICORNELL (1912-1937). DE LA HISTÒRIA AL SÍMBOL’ (EDICIONS DOCUMENTA BALEAR, 2016) ISAAC BUJ

El destí d’Aurora Picornell Femenias, nascuda el 1912 al barri obrer del Molinar de Palma, ja vingué determinat pel seu nom, de marcades ressonàncies revolucionàries. “En el primer terç del segle XX era habitual entre els militants obrers impugnar el santoral catòlic amb noms laics alternatius que propiciaven el futur compromís polític de les criatures”. Ho assegura l’historiador David Ginard, autor de la biografia Aurora Picornell (1912-1937). De la història al símbol (Edicions Documenta Balear, 2016). La que seria coneguda com la Passionària de Mallorca, la sisena de set germans, bé lluitaria per un horitzó igual de lluminós que el seu nom de pila.

Picornell formava part d’una típica família de classe treballadora il·lustrada. Deixà els estudis a catorze anys per començar a treballar com a sastressa. Esperonada pels llibres que havia llegit a la biblioteca del seu pare, aviat es proposà canviar la conservadora i clerical societat de l’època. Es posà a escriure a la revista Ciudadania i s’imbuí dels postulats feministes de Margarita Leclerc, una escriptora gallega que, durant els seus dos anys d’estada a l’Arenal (1929-1930), impulsà la revista Concepción Arenal, dedicada a promoure la figura de l’escriptora gallega (1820-1893), la gran precursora del feminisme a Espanya. El 1930, a devuit anys, aquella al·lota del Molinar d’esperit inquiet ja era vocal de la Lliga Laica de Mallorca, fundada pel lliurepensador comunista Ateu Martí.

La nova Mariana Pineda

Picornell va trencar amb els convencionalismes de l’edat i del gènere. Convertida en un símbol del progressisme, sempre era victorejada en totes les seves intervencions públiques. Els patriarques de l’esquerra mallorquina no s’estigueren d’elogiar la seva gran oratòria i empatia. Fins i tot es plantejaren la possibilitat de retre-li un homenatge públic que, tanmateix, no s’arribà a materialitzar. D’acord amb el sexisme benèvol de l’època, el periodista Miquel Àngel Colomar ressaltava que Picornell era “jove i guapa [...], lluny del tipus antipàtic de dona intel·lectual, espiritualitzada, asexual [...]”. Al seu parer, es podia comparar amb la màrtir liberal granadina Mariana Pineda (1804-1831).

Els primers antifranquistes

Amb la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931, la jove feminista palmesana intensificà el seu activisme cívic. A l’estiu ja es feu militant del Partit Comunista, on des d’un primer moment s’encarregà de la defensa dels drets de la dona treballadora. Compartí protagonisme amb les anomenades Roges del Molinar, apel·latiu amb el qual es coneixia Catalina Flaquer Pascual i les seves filles grans Antònia i Maria Pasqual Flaquer, naturals de Capdepera. “Eren contínues -recalca Ginard- les crítiques que rebien per part dels mitjans de comunicació controlats per la dreta i l’Església Catòlica. A Aurora l’arribarien a qualificar d’harpia”.

El 1932 la jove laïcista mallorquina s’emparellà amb Heriberto Quiñones González, un agent de la Internacional Comunista, natural de Moldàvia, el nom real del qual és una incògnita. S’havien conegut al Molinar, on l’emissari moldau passà prop de mig any a casa d’un camarada. “La presència d’aquell estranger, encara que curta -apunta l’historiador-, contribuí a l’expansió del comunisme a l’illa. El seu autoritarisme, però, no agradà gens a alguns militants veterans com el mateix pare de Picornell”. Quiñones seria expulsat de Mallorca. Aleshores la parella es traslladà a viure a València. L’estiu de l’any 1933, amb tot, es varen tornar a instal·lar al Molinar.

Caciquisme insular

Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 foren les primeres a Espanya en què, gràcies a la tenacitat de Clara Campoamor, les dones pogueren votar. Tanmateix, l’alta afluència femenina a les urnes beneficià clarament la dreta. Això no desanimà Picornell, qui el 8 de març de 1934 impulsà la primera commemoració a Mallorca del Dia internacional de la dona. El 27 d’agost, a punt de complir els 22 anys, donà a llum la seva primera i única filla, Octubrina Roja -el nom al·ludia a una heroïna de les Joventuts Comunistes de l’URSS, protagonista d’una pel·lícula del 1924.

 

Picornell estigué ben pendent dels Fets d’Octubre del 1934, la rebel·lió contra el Govern de centredreta de Lerroux. “A la Península -assegura Ginard- hi trobam una activista obrera amb el seu mateix esperit de lluita, Aida Lafuente, coneguda com la Rosa Roja d’Astúries. Morí a Oviedo, empunyant les armes a l’edat de denou anys”. El 14 de setembre de 1935 la mallorquina seria detinguda, juntament amb altres dos militants comunistes, mentre repartia propaganda del partit. Per primera vegada anà a parar a la presó provincial de Palma, ubicada aleshores al carrer dels Caputxins. Al novembre, però, seria posada en llibertat. Llavors es bolcà en cos i ànima a fer campanya a favor del Front Popular (o Bloc Popular Antifeixista) amb vista a les eleccions del 16 de febrer de 1936.

Quan les illenques es començaren a reivindicar

De poc serví, però, tanta insistència davant del caciquisme insular. Tal com passà tres anys enrere, la dreta tornà a guanyar amb rotunditat a Balears, encara que l’esquerra aquesta vegada experimentà un creixement important de vots. El consol va ser que, al conjunt d’Espanya, el Bloc Popular assolí una clara victòria. El nomenament de Manuel Azaña com a president del Govern va ser celebrat a Palma per unes dues mil persones que es concentraren a la plaça de Cort. Cinc mesos després arribaria la tragèdia.

La revolta militar del 18 de juliol al Marroc sorprengué Picornell a punt d’embarcar-se cap a Barcelona, on havia de participar en l’Olimpíada Popular, l’alternativa antifeixista a la de Berlín que no s’arribà a celebrar. A darrera hora, però, la jove comunista del Molinar decidí quedar a Mallorca per organitzar la resistència. Els seus germans Joan i Llibertat sí que continuaren amb l’aventura olímpica juntament amb cinc-cents mallorquins més. Quiñones, en canvi, era a Madrid, al sanatori d’Húmera, recuperant-se de la tuberculosi.

El 19 de juliol els militars colpistes ja tingueren Palma sota control. Picornell, de 24 anys, fou la primera dona detinguda aquell mateix dia. Aviat a la presó dels Caputxins, que ja coneixia, estaria acompanyada per altres dones de la seva ideologia com les Roges del Molinar. L’11 de novembre totes foren traslladades al centre de reclusió femenina de Can Sales. Mentrestant, Quiñones, havent-se ja recuperat, es traslladà a Menorca, l’últim bastió republicà a les Illes. Des d’allà feu gestions sense èxit per obtenir la llibertat de la seva dona, que, pocs mesos abans, durant una visita a Madrid, havia dit que no a Dolores Ibárruri, la Pasionaria, per ocupar un càrrec en l’organigrama del partit.

Les Tretze Roses mallorquines

El 5 de gener de 1937, la nit de Reis, Picornell i la seva companya Maria Pascual gaudiren d’un insòlit permís perquè les seves respectives filles estiguessin amb elles, a la presó, tot el dia. A la nit, després del sopar, la zeladora les feu cridar juntament amb les altres dues Roges del Molinar i una quarta jove, Belarmina González Rodríguez, de 22 anys, natural de Palència. Els anuncià la seva imminent posada en llibertat. Es tractava d’un eufemisme per al·ludir a les sinistres tretes. “L’ordre d’excarceració -assegura Ginard- estava signada pel terrible governador civil Mateu Torres Bestard, un dels principals impulsors de les desaparicions forçades, sense judici previ, fins a la primavera del 1937”.

Les valentes dones de Capdepera

Les cinc recluses foren portades en cotxe fins al cementeri de Porreres. Allà baixaren i, mentre els fars dels vehicles les il·luminaven, les obligaren a col·locar-se d’esquena a la paret del mur de l’Oratori de la Creu, on foren afusellades. “La commoció -recalca l’historiador- que causà aquell brutal assassinat alimentà molts de rumors, impossibles de verificar, que contribuïren a la construcció de Picornell com a símbol de l’oposició antifranquista”. Així, és digué que estava embarassada o que un dels seus botxins exhibí l’endemà els seus sostenidors ensangonats en un bar del Molinar com a trofeu. No faltaren tampoc testimonis que al·ludiren a les darreres paraules que la jove palmesana hauria adreçat als seus pistolers: “Podeu matar homes, dones, nins com el meu que encara no ha nat. Però, i les idees? Amb quines bales matareu les idees?”.

Gràcies al seu carisma, Aurora Picornell es convertí en la màrtir republicana més coneguda de la Guerra Civil a Mallorca. Ella i les seves quatre companyes recorden les famoses Tretze Roses, el grup d’al·lotes, la majoria militants comunistes i socialistes, afusellades a Madrid el 5 d’agost de 1939. El primer homenatge que se’ls feu es produí amb el restabliment de la democràcia, quaranta-un anys després del seu assassinat. Fou el 8 de gener de 1978 al cementeri de Porreres. “Els prop de tres-cent assistents -apunta Ginard- es trobaren amb un ambient de certa hostilitat. Circulà el rumor que un grup d’antics falangistes s’havien ofert al batle del municipi per dissoldre la concentració. Sens dubte, a Porreres encara hi devien viure alguns dels botxins”. 

Una tragèdia familiar

La tragèdia d’Aurora Picornell no s’acabà amb el seu afusellament el 5 de gener de 1937. El 1942 el seu company, l’internacionalista moldau Heriberto Quiñones, que a Menorca havia estat elegit secretari provincial del PCE, fou detingut, torturat i executat a Madrid. Abans, entre la tardor del 1936 i la primavera del 1937, foren assassinats el seu pare, Gabriel, i els seus germans Ignasi i Gabriel. La mare, Joana Femenias, mai no obtingué la confirmació oficial de les seves defuncions. Igual que passà amb Miquela Rovira, la vídua del batle de Palma Emili Darder, li prohibiren dur dol.

Els que se salvaren de la barbàrie de Mallorca foren els germans d’Aurora Joan i Llibertat, que el 19 de juliol de 1936, un dia després del cop militar, s’embarcaren cap a Barcelona per participar en l’Olimpíada Popular. A l’agost, Joan s’allistà com a voluntari en el desembarcament del capità Bayo al Llevant de Mallorca. Fou ferit a l’espatlla i aconseguí ser evacuat. A Barcelona, Llibertat, la petita de set germans, desplegà una considerable tasca política durant la guerra. El 1939, igual que el seu germà, travessà la frontera pirinenca. El 1940, davant la imminent invasió nazi, s’exilià a Mèxic. Joan, en canvi, preferí quedar a França, on col·laborà amb els maquis. Aviat, però, fou internat en un camp de concentració proper a Dachau. En ser alliberat el 1945, pesava 35 quilos. Morí a Toulouse al cap de poc temps.

Acabada la Segona Guerra Mundial, Llibertat s’establí a França amb el seu marit i els dos fills -en tindria un tercer. Durant l’etapa franquista, viatjaria unes quantes vegades a Mallorca per visitar la mare. Com reconeixia en una entrevista, en una d’aquestes visites a final dels cinquanta, es trobà amb “molta por” i amb tots els béns de la casa familiar del Molinar requisats. Llibertat moriria a París el 2015 a 95 anys. El 1963 ho havia fet a Palma la seva mare.

La filla de la Passionària de Mallorca, Octubrina Roja, tenia dos anys quan arrabassaren la vida a la seva mare. El franquisme la rebatià com a Francisca. Segons algunes fonts, de gran, no li deixaren matricular-se a Magisteri per raons polítiques. Moriria el 21 de setembre de 1969 a causa d’una anèmia. Tenia 35 anys. Deixava dues nines, d’un any i un mes, respectivament.

Aurora Picornell sortí del túnel del silenci trenta-vuit anys després del seu assassinat. El gener del 1975 la dirigent comunista illenca Francisca Bosch (1932-1992) fou la primera a escriure sobre ella en l’edició clandestina de Nostra Paraula. El 9 d’abril de 1977, dos anys després de la mort de Franco, el PCE seria legalitzat. El 1985 es fundaria a Palma l’Ateneu Popular Aurora Picornell. El 1987 es dedicà un carrer a la gran activista feminista mallorquina i el 1993 l’institut d’ensenyament secundari de la Soledat ja duia el seu nom. Des del 2019 un bust seu presideix el passeig del Born del Molinar, el barri que la va veure néixer el 1912 i des d’on intentà canviar el món.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF