Avui coneixem

Ana Mantecón: "La situació econòmica està provocant patologies psicològiques"

Aquesta psicòloga constata l'augment de problemes d'ansietat i depressió arran de la pandèmia de coronavirus

Ana Mantencón (Palma, 1979) és psicòloga i neuropsicòloga, i ha constatat com han augmentat els casos d'ansietat i depressió durant la pandèmia de coronavirus. Viure en un estat constant d'amenaça passa factura i fa que molta més gent hagi de cercar ajuda. Per amortir-ho, la recepta és senzilla, encara que no sigui fàcil: connectar amb un mateix, no descuidar l'exercici físic i no oblidar les relacions socials.

Què tractau principalment?

Molts problemes d'ansietat i depressió. Abans del coronavirus, hi havia una línia estable de prevalença d'aquests dos trastorns, però arran de la pandèmia hem notat un increment molt gran tant d'estrès com d'ansietat i depressió.

Quins factors d'aquesta situació són els que afecten més les persones?

El virus ha provocat una situació molt hostil, tant pel vessant de la salut com pel que fa a l'economia. Això provoca un estrès increïble i estam constantment pensant-hi. El nostre cos està preparat per tenir moments estressants, provocats per amenaces, i tranquils. Ara veim amenaces constants, i no és natural estar tot el temps pensant en això. A més, la pandèmia ha romput els esquemes perquè no sabem què passarà demà. Mai no havíem estat confinats ni s'havien tancat les escoles com ha passat. Sentim que les nostres vides i la nostra economia estan amenaçades.

Què pot ajudar a dur millor aquesta situació?

Hi ha tres coses fonamentals que sempre he vist en la consulta que la gent no fa bé. D'una banda, cal tenir un espai i un temps de connexió amb un mateix, de reflexió, d'alguna cosa que ens ompli. Però tots sols. Cal connectar amb les emocions. També és necessari l'exercici físic, perquè la secreció d'endorfines rebaixa l'ansietat. D'altra banda, hi ha la socialització, molt important en tots els estudis de felicitat i benestar, i que la pandèmia ens ha robat una mica. Necessitam establir una connexió amb els altres i cal potenciar-la. Si no pots anar a veure una persona, sempre pots fer una videoconferència. És necessari estar en contacte amb els éssers estimats.

Malgrat la por i l'ansietat, hi ha gent que no compleix les normes de seguretat...

Sí. D'una banda, no sé fins a quin punt aquestes persones s'han trobat amb la realitat. No tothom té la percepció de perill, i no tothom està reflexionant sobre el perill real que existeix. A més, estam avesats a botar-nos normes constantment. El tema de fumar és un bon exemple: sé que pot passar alguna cosa, però ràpidament torn a la meva situació anterior a la pandèmia i no som capaç de canviar els meus hàbits.

Com va ser el confinament a escala psicològica?

Va ser un període crític, especialment perquè la gent no té costum d'estar a casa, tenir el seu temps de reflexió, trobar-se amb les seves emocions, amb la seva parella i fills. No hi ha eines per estar calmats, per acceptar-nos. No estam entrenats a conviure amb nosaltres mateixos i els altres. Però estic convençuda que els altres són un reflex de nosaltres mateixos. Podem focalitzar-nos en les dificultats amb els altres, però hem de treballar la convivència amb nosaltres mateixos.

Ha generat el tancament molts problemes de parella?

Molts. Vivim en una societat i un moment en què tot són distraccions. Tenim els mòbils constantment a les mans i també hi ha les plataformes. Sovint no estam atents a tot allò que és realment important a la nostra vida. Normalment, em puc distreure dels problemes de parella: surt, mir la tele... No compartim. Però quan et tanquen t'has d'enfrontar a això. A més, la convivència és difícil i tenim una baixa tolerància a la frustració. No ens va bé que l'altre no pensi com nosaltres, ens molesta.

Què estau observant una vegada que ha acabat el confinament?

Una de les patologies que han augmentat molt és la de la gent amb hiperresponsabilitat o hiperexigència. Són persones que ho compleixen tot fil per randa i que s'estressen molt quan veuen que els altres no ho fan. Ara hi ha una mica més de relaxació, però aquestes persones no són capaces de relaxar-se o relativitzar.

Què pensau de la gent que renya els altres quan no compleixen les normes?

No s'ha de dir a la gent el que ha de fer. Basta que pensis fins on pots abastar tu. No pots estar pensant tot el dia que tot és una amenaça, i donant-hi voltes. És com amb qualsevol preocupació quan, en lloc d'amollar-la un poc perquè no ho pots abastar tot, t'angoixes més. No estam preparats per pensar constantment que ve una amenaça.

La tornada a l'escola té un risc, però ajudarà els nins psicològicament?

Sí, és molt necessària. Com ja he dit, una de les coses que ens fan més feliços és la socialització, i, a més, no estam preparats per fer formació a distància amb els nins. Els pares no som professors. A més, i això és molt important, hi ha un munt d'infants amb necessitats especials i amb problemes a casa que no es detectarien sense l'escola –maltractaments, o pares estressats i frustrats que no poden ocupar-se de més coses. És veritat que hi ha perills, però els beneficis són majors.

També tractau infants. Com els ha afectat la pandèmia?

Els infants tenen una capacitat d'adaptació molt més gran, i també són menys conscients del perill. Els adults hem anat agafant vicis, com les contínues distraccions, però els nins encara passen temps amb ells mateixos. A més, estan més connectats amb la seva natura que nosaltres. Si un nin necessita moure's, idò es mou, encara que els seus pares després cridin perquè no ho faci. Hem d'aprendre d'ells. Això sí, amb el covid ha augmentat la dependència de les noves tecnologies. Els estam desnaturalitzant, com hem fet amb nosaltres mateixos. És més fàcil distreure's de la vida que viure-la, plorar i enfadar-se.

Heu vist en els vostres pacients ansietat per les onades de coronavirus que encara han de venir?

Ara mateix no veig la gent tan estressada per la salut com per l'economia. La situació econòmica està provocant patologies psicològiques, encara que depèn molt de la persona. Hi ha qui té la percepció que lluitarà sigui com sigui, que no queda estancat a donar voltes a les amenaces i mira de cercar solucions. Però també hi ha gent que, per molts recursos que tingui, no és capaç de sortir d'aquella roda.

S'ha incrementat molt el nombre de pacients que ateneu?

Sí. Som un despatx de tres professionals i ara tenim aproximadament un 35% més de pacients. És molt. La veritat és que tot allò relacionat amb la sanitat és la professió del moment. A més, hi ha una mancança total de l'àrea psicològica a la sanitat pública. Jo vaig treballar dos anys a la pública, i la llista d'espera, fins i tot per urgències, era excesiva. Fa 15 anys que les coses estan així i no han millorat amb el temps. La gent cada vegada n'és més conscient i fins i tot els metges ja compten més amb nosaltres. I amb aquesta explosió de la pandèmia s'ha desbordat. S'està gestionant des de psiquiatria, i fins i tot ho fan els metges de família, que és preferible a tenir un trastorn psicològic i estar sense res. Cal recordar que continuen existint patologies que no són covid, i la gent està preocupada perquè els estan donant una medicació per telèfon quan el que necessiten és que els visitin.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF