El segon naixement de Tià Fuster

Aquesta història podria començar de moltes maneres. Diguem que Sebastià Llabrés Castell ja havia mort molt abans que li disparessin un tret al clatell. O que un nebot-nét seu una nit a Can Picafort em va demanar si sabia on estava enterrat l’oncle assassinat pels feixistes. També diguem que el jove que en el minut 88 d’un partit contra la Reial Societat va substituir el mític Quini i que amb desimboltura declarava “tot és qüestió d’acostumar-s’hi” no es volia acostumar a no tenir memòria. Qualsevol seria vàlida, i totes serien certes.

Sebastià Llabrés Castell era el segon fill amb aquest nom i cognoms a la família. Un primer nadó, també de nom Sebastià, havia mort quan tot just tenia sis mesos d’edat. Tres anys després va néixer ell. Però, començar per aquest joc simple d’analogies no seria de justícia. La relació de Sebastià amb la mort tindria més aires de metàfora. Ell, com moltes altres tantes persones de l’època, sense saber-ho havia començat a cisellar la seva làpida, que la ignomínia li ha furtat, el dia que va decidir que el progrés, la modernitat i el lliure pensament era el millor per al seu país.

Sempre avançat, l’any 1906 va introduir l’elèctrica a aquelles encontrades; dos anys després, va inaugurar un cinematògraf i un saló de ball, a Llubí. Quan encara tots anaven en bicicleta, amb un amic, a llom de sengles motocicletes BSA, escodrinyaven Mallorca. A més, d’Esquerra Republicana i destacat membre del Front Popular. Tot en conjunt, unes pinzellades que ens permeten intuir quin tipus d’home era Sebastià, de malnom de can Fuster.

Arnau, el nebot, el futbolista, m’havia demanat si sabia on estava enterrat l’oncle. Ningú ho sabia. Però el cas de Sebastià Fuster no m’era estrany; li vaig repetir, frase a frase, el que m’havien contat: “Varen anar a cercar el cadàver amb el cotxe d’en Rafel Blanc, que era l’únic que en tenia a Llubí”, “li havien disparat un tret al clotell”, “vora les vies”, “el donaren per mort”, “malferit es va arrossegar deixant una reguera de sang a terra”. Una història en la qual, un cop més, la barbaria s’engolia la pel·lícula de la modernitat…

Sebastià Fuster i Antoni Frontera, ambdós de la directiva local d’Esquerra Republicana, el dia 17 de juliol havien agafat el tren amb direcció a la capital; volien aprofitar que l’endemà era dissabte per anar a la Casa del Poble, a parlar amb un dirigent socialista. Coincidirem que no havien escollit el millor dia. El matí del dia 18 clarejava inquiet a Ciutat, es parlava d’una imminent rebel·lió militar, i els falangistes estaven agitats. La tensió es palpava, de la mateixa manera que els gossos poden intuir la proximitat d’un terratrèmol. Pel carrer toparen amb un capitost de les forces tradicionalistes, el qual els aconsellà que se n’anessin de tornada al poble. No ho feren.

El dia següent, diumenge, a les 7.30 del matí, Goded declarava l’estat de guerra i donava l’ordre als caps militars de sortir al carrer. Estaven expectants. Dilluns l’estació del tren continuava presa per soldats i civils que vigilaven, però havien de tornar a Llubí. En Tià Fuster no va acudir a la cita, va quedar als Hostalets, prop de les instal·lacions ferroviàries, a casa d’una amiga seva, a l’aguait dels esdeveniments.

Tià Fuster romania a Palma, des del mateix dia de l’aixecament militar, quan el varen assassinar. En relació amb aquest fet, Llorenç Capellà, en el Diccionari Vermell, diu que “hi ha la versió molt estesa que morí d’un tret al clotell el mateix denou de juliol al pont del tren”, encara que no la creu certa, i afirma que “va morir el vint-i-set d’agost a la carretera de Son Serra, concretament a Son Pizà”. Un cop més la doble versió com a destí ineluctable.

Biel Coramet, per boca d’Antoni Frontera, assegurava que els que l’anaren a cercar “sabien on trobar-lo, als Hostalets… devora el pont del tren li digueren que davallés del cotxe i li pegaren un tret…”. És possible que en el relat hi hagi una confusió entre les vies del ferrocarril i les del tramvia que, efectivament, passaven a la vora de Son Pizà, en direcció a Son Rapinya, que donà peu a una interpretació errònia.

Escodrinyant l’expedient de la causa 315/1937 del judici a Jeroni Alomar Poquet vaig trobar més informació. Miquel Bosch, propietari de la pensió on s’allotjaven Alomar i Baldú, ambdós sentenciats a mort i afusellats una matinada de juny del 37 a la tàpia del cementiri de la capital, admet que va acompanyar al cementiri la cunyada de Tià Fuster, Magdalena, “amb la finalitat de poder treure un certificat de defunció”, i “presentant-se al capellà del cementiri, el qual els va donar el nombre del cadàver”.

Estranyament el certificat no era per a la família, el varen lliurar a Joan Baldú, del qual estaven preparant la seva evasió. “El capellà Alomar li aconsellà que el portés amb ell, igual que les fotografies, esperant un moment propici a Barcelona, o on fos, per lliurar-les a simples efectes de propaganda”, diu aquest en els interrogatoris de la policia. Així mateix, Jeroni Alomar declarava a la policia que “Baldú la va trencar, copiant-la prèviament en un paper”.

Aquesta nota manuscrita esta a l’expedient i posa: “El cadàver nombre 875 trobat el 27 d’agost 1936 a Son Serra es deia Sebastià Llabrés Castell (està a la fitxa del cementiri de Palma) i té familiars”. Llorenç Capellà escriu d’aquella nit que “la sang va córrer a balquena per totes les carreteres de la Ciutat de Mallorca”. La confusió i l’horror degué ser gran; en el registre del cementiri amb aquesta numeració hi ha una persona assassinada el dia 27 d’agost, enterrada amb el nombre 875, però el nom no és el de Sebastià Fuster. Sempre la duplicitat: en aquest cas, la cruel cara de la memòria amagada.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF