Publicitat
Publicitat

La dansa de la por

Des de l'aparador d'una sucursal bancària, ben cèntrica, em saluden algunes de les icones televisives de la meva infantesa. Jo som d'aquella generació que va patir la tortura lacrimògena de Marco i altres productes d'animació més vitencs com L'abella Maia, Vicki el víking o Willy Fog, el lleó que feia la volta al món en 80 dies. Podeu treure comptes i encertareu l'edat: els d'aquell banc ho han fet. Reconec tots els personatges, la rialla simpàtica, hi connect. M'acost sabent que s'adrecen a mi, els del banc, i quan encara m'estic plantejant què deu ser que em volen vendre, si m'envien tan efectius emissaris, ja estic plantada al davant, llegint-hi la resposta.

No, no és el carnet jove. Ni tan sols una hipoteca. "Si aquesta va ser la teva infantesa, necessites un pla". El pla que m'ofereixen no és cap massatge als peus ni dormir fins acabar la son, de manera que no em sedueix gaire, d'entrada. Ni tan sols és una nit de copes amb les amigues o una escapada de cap de setmana, altres ofertes irrenunciables en la meva atapeïda vida de mare a full. Es refereixen a un pla de pensions, i això em fa adonar que m'envien vells amics a dir-me precisament això: que ja tinc una edat. Grollers.

La cosa quedaria en anècdota si no fos perquè, el mateix dia, una altra entitat del sector bancari em fa una picada d'ullet. L'estil és ben diferent, més seriós, i solemne. Sembla que en aquest cas donen més transcendència a l'assumpte, i per això no gosen deixar-ho en mans de quatre ninots vinguts dels dibuixos de la tele. Els emissaris són científics de renom, metges o investigadors d'aquells que treballen per facilitar els avanços de la medicina que ens permetran viure més. De fet fa temps que se'n parla, d'això: el futur de la medicina és deixar de ser curativa per ser preventiva, regenerar les cèl·lules que moren per garantir una vida molt més llarga... Una vida molt més llarga? D'això vol parlar-me el banc: si tindràs una vida molt més llarga, necessites un pla.

I així em trob, amb trenta anys i (llarg) escaig, encara amb bolquers i xumets per ca nostra, i abocada a la revelació que ja em toca pensar a fer un pla de pensions que em garanteixi una vida llarga i econòmicament ben dotada. No em basten els dits per comptar els elements perversos d'aquesta estratègia publicitària. D'entrada, el cinisme de constatar que la mateixa entitat bancària que ha protagonitzat, amb el nom artístic de Preferents, el cas més vergonyós de robatori a mà armada als jubilats del nostre país, es disposa ara a captar els nostres doblers, amb la coartada d'ajudar-nos a fer racó. En el context en què vivim, amb la taxa d'atur astronòmica que manté molts d'aquells fans de Heidi privats d'una feina, d'un salari, i de cap capacitat de manutenció digna, llançar un missatge així al carrer hauria de ser punible. També ho és fer-nos creure que viurem més perquè la medicina avança, alhora que veiem retallats any rere any els recursos sanitaris que ens corresponen per dret, s'allarguen els terminis de demora per a operacions quirúrgiques, s'extremen els requeriments per accedir a proves diagnòstiques vitals.

És ver que haurem d'estalviar en qualque moment: la meva generació comença a tenir coll avall que quan ens arribi el torn -de moment als 67 anys, i espera- ja no hi haurà pensions per a ningú. La cosa és dramàtica, però no sé si molt més que el panorama que es dibuixa avui. La paga dels majors constitueix un recurs econòmic indispensable en el sosteniment de les economies domèstiques, fins al punt que moltes famílies subsisteixen gràcies a la pensió del padrí o la padrina. Davant la precarietat del present, aventurar les misèries del demà no té gaire sentit. El que m'espanta és allò que visc. La realitat dels meus companys mileuristes de quaranta anys, amb contractes temporals, pares de família que malden per donar als seus fills una infantesa somrient com la dels dibuixos animats. Diria que més que preocupar-me la meva vellesa, el que m'ocupa és la joventut dels meus fills.

Així que sí, senyors i senyores dels bancs: ja em podeu anar ballant la dansa de la por, que no em fa res. Sincerament, no sé si podré viure molt, com diuen els avanços de la ciència. Ni sé si podré viure molt bé, com sembla que voldríeu, quan amb paternalisme m'animau a fer raconet. El que tinc clar és que viuré sense por, o això intentaré. Sense por i amb seny. Mon pare m'ho deia sovint: "No et refiïs ni de ton pare". Idò això, digníssims senyors i senyores del banc. No me'n fii ni un pèl.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF