Suma pel canvi

S’inicia el nou curs polític amb final a les eleccions autonòmiques, insulars i municipals. Un trajecte d’alta intensitat, en un context general d’elevat voltatge. Ara que encara hi som a temps, i quasi amb la seguretat que ningú em farà cas, insistiré en la necessitat d’una alternativa ciutadana, àmplia i progressista per a les properes municipals. En certa ocasió vaig apostar pel model de Suma pel Canvi, de Santa Margalida, un tipus de candidatura ciutadana en la qual s’integraren els partits polítics, més enllà de les seves pròpies sigles. Segueixo amb la mateixa idea, crec que és l’opció millor per consolidar una futura alternativa d’esquerres.

La temptació dels partits a fer tot el contrari és llaminera, per això persisteixo en la idea. En un clima de possible transvasament de vots, les principals formacions de l’esquerra senten l’oportunitat de consolidar, o mantenir, el seu propi projecte davant el de les altres forces. El PSOE i el seu nou projecte estatal; MÉS, la marca més recent dels nacionalistes i ecosocialistes, i Podem, una irrupció explosiva, estan en competició per liderar l’espai progressista. Molt bé, que s’esbravin. Ara, l’elecció de diputats al Parlament és espai suficient, i el més adient, per dilucidar on està cadascú.

Queden altres espais, al marge de la cursa pel lideratge. La política municipal hauria de ser zona lliure de disputa partidista (em refereixo entre partits de l’esquerra) perquè els reptes del moment van molt més enllà d’unes eleccions i necessiten d’una proposta a major termini. La gent demana capgirar les condicions salarials degradants que el sistema està imposant, recuperar el control democràtic sobre les grans decisions que els afecten, que l’economia no se’n vagi de rositas, minimitzar els riscos amb relació al medi, garantir els sistemes de protecció social, exercir el dret a votar sempre que faci falta… i, sobretot, vindica la democràcia davant l’autoritarisme. És en aquest context, i no en un altre, en què s’ha de fabricar una alternativa capaç de guanyar eleccions i revisar en profunditat el sistema.

En altres paraules, ens movem entre l’esperança per crear un estat il·lusionant de ciutadans implicats i la frustració de sucumbir en una societat sotmesa i aborrallonada. El carrer ens diu que la gent no espera, s’ha començat a moure i ha cridat a la mobilització. La ciutadania s’ha convertit en la titular de la revolta més enllà de qualsevol organització política o sindical. Davant aquesta realitat, amb el socarrim al cul, l’esquerra ha tornat a l’assemblea, a l’ekklesia grega com a essència. Tan carregat ve l’assumpte que, fins i tot, el mateix PSOE pretén celebrar una “convenció ciutadana” a partir d’assemblees obertes a cada capital de província.

Un, que ha militat més enllà de l’esquerra de l’esquerra, té una certa experiència en aquest tema i sap que l’assemblea no hauria d’ésser una corretja de transmissió de ningú, ni tampoc la justificació de la inactivitat o la inoperància. Per tant, no cal donar voltes per arribar al lloc d’on mai havien d’haver marxat. Si es vol pastar una alternativa capaç, repeteixo, de guanyar i revisar el sistema, basta tornar a l’àgora. Al municipi, en el nostre cas, que és un punt de confluència bàsic i més proper a la ciutadania. Ha arribat el moment de treure’s la careta i reafirmar les idees, és a dir: deixar les sigles a un costat -no suprimir-les- i des de la transparència ideològica treballar en una alternativa ciutadana àmplia i progressista. Només els ciutadans mateixos, en el seu conjunt, tenen el dret, i la capacitat, de decidir com i quan canviar les coses. I les candidatures municipals són un espai propici per començar.

Hi ha dues qüestions, menys transcendents que la creació d’una alternativa ciutadana, que no deixen de tenir importància amb vista a les properes eleccions municipals. Per una part, la possible modificació de la llei electoral i, per una altra, les disputes internes en el PP, especialment a Palma. En el primer cas, sense conèixer la proposta concreta de la modificació de la llei, es fa difícil opinar, encara que està clar que qualsevol modificació que es faci tendirà a afavorir les forces majoritàries. La possibilitat d’una segona volta així mateix exigiria un esforç comú. Un escenari nou en què la dispersió sigui un valor positiu és complicat d’imaginar. Per tant, crec que qualsevol nou possible escenari requereix una reflexió entorn de la conveniència d’unir esforços.

La segona qüestió resulta quasi d’higiene democràtica. Sabent del personal, i amb els antecedents que obren en els arxius i en les hemeroteques, cal demanar-se quins interessos inconfessables no hi haurà en la possible, o suposada, defenestració d’Isern. Només per allunyar el fantasma d’una nova legislatura “de la cosa nostra” s’hauria d’exigir als partits d’esquerres un esforç i una candidatura sòlida per guanyar l’alcaldia.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF