CORRENTIA

Sobiranisme, bipartidisme

Fora de Catalunya, pocs observadors han destinat esforços significatius a una cosa tan elemental com és la suma dels vots sobiranistes al Principat. Alguns s’hi han referit de passada. D’altres continuen analitzant la situació sobre la base de l’estultícia general dels catalans, gràcies a la qual uns líders suïcides els haurien intoxicat amb unes bajanades enquimerades. Beneitons. L’assentament general d’aquest supòsit és una curiositat politòloga digna de figurar en el museu d’animals deformes que va néixer al Cafè Central de Llubí i peregrinà per diversos espais fins a, crec, desaparèixer. Hi ha pensaments polítics que neixen amb malformacions. Per ventura té a veure amb la tenebrosa llegenda del famós gravat de Goya, el somni de la raó produeix monstres.

Sigui com sigui, pocs analistes o comentaristes cèntrics han avaluat correctament aquesta expressió electoral de l’independentisme. Entre les rares excepcions, Iñaki Gabilondo, que ja fa estona que es manifesta escandalitzat per aquest qui dia passa anys empeny. Faria mal dubtar de l’espanyolitat de Gabilondo, però és una espanyolitat rara perquè és lúcida. L’endemà de la jornada electoral deplorava que la crescuda independentista a Catalunya i al País Basc no hagi suscitat disposició del govern de Rajoy al diàleg.

Què interessa, sobretot, als polítics i politicòlegs metropolitans? En aquesta ocasió, i sobretot, l’erosió del bipartidisme. S’ha d’entendre: el bipartidisme és -o era?- el desideràtum polític de bona part de la parròquia, que l’associa a estabilitat, a ordre, fins i tot a estat de dret. I, això no obstant, és sospitós no s’hagi observat gaire el fet que la gran panacea no ha contingut, al contrari, l’hecatombe generada per una crisi en ple domini del bipartidisme. Contra els seus avantatges, hom hi pot oposar la reducció a mínims de la qualitat democràtica del sistema, que amb el bipartidisme esborra del mapa mantes opcions.

I vet aquí que minories descontrolades irrompen al panorama que els partits grossos consideraven controlat. La temptació de pacte de grossos guaita permanentment a l’horitzó, amb defensors com Felipe González. No se’n podria dir així, però aquest pacte perseguiria els mateixos objectius que un cop d’estat blan, amb tot el temps del món per endurir-se.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF