Per a determinada classe política ara en el poder, sembla que el tímid creixement actual sigui el senyal inequívoc que hem deixat endarrere la crisi. En un tres i no res tornarà la balquena de principis del segle XXI i aquí no ha passat res, ens vénen a dir dia sí i dia també des de la dreta. La recessió, així, és entesa com una simple travelada en el llarg camí del creixement macroeconòmic. No cal dir que estic absolutament en contra d’aquest posicionament.
Des de l’altre costat, el de l’esquerra (tant la que sol ocupar el poder com la que no l’ocupa mai), el pessimisme és la nota dominant. Tant és així que ha fet fortuna l’expressió que l’actual generació serà la primera en la història que viurà pitjor que la dels seus pares. Ho diuen tertulians que saben de tot i molt i professors universitaris de prestigi ben merescut, entre els quals no falten els historiadors.
Tampoc no combreg amb aquest postulat. Si parlam de la Història en general és fins i tot una broma de mal gust que no fa falta ni rebatre. En les societats d’Antic Règim el desig de la gent era quedar-se com estava, no que milloràs la seva situació. La probabilitat de topar-se amb una crisi de mortalitat, de subsistències o una guerra era força alta, per la qual cosa innombrables generacions han viscut pitjor que els seus pares.
Només en el present, en el llarg present que s’inicià amb la Revolució Francesa i la industrialització, l’home ha començat a creure que les recessions eren un fenomen evitable. I, certament, se n’aconseguí atenuar les conseqüències de forma progressiva. Per això tampoc no ha suposat que el procés de modernització hagi estat un camí de roses, com bé va alertar Marx. És més, respecte als primers estadis de la contemporaneïtat no pocs historiadors, amb Eric Hobsbawm al capdavant, són de l’opinió que la majoria de la població va empitjorar la seva situació durant molts d’anys.
Més unanimitat hi ha a acceptar que a finals del XIX i fins a la Primera Guerra Mundial les condicions de vida milloraren a tot Europa, inclòs el sud. Però de sobte va sobrevenir el cataclisme bèl·lic i la crisi del 1929. Aquell món se’n va anar en orris, com relatà de forma memorable Stefan Zweig. Fins i tot, els qui sobrevisqueren a la Guerra Civil i a la Segona Guerra Mundial experimentaren un altre empitjorament del nivell de vida que no tenia parangó amb el que havien viscut, no ja els seus pares, sinó els avis. Diverses generacions senceres en retrocés, per tant. Al dolor provocat pels milions de morts s’afegí el malestar de la fam. Durant quasi vint anys, des del 1929 fins al 1950, pel cap baix, la creença en el progrés lineal de la història va quedar en dubte per a sempre.
Però això no va impedir que els nascuts als anys trenta i els seus fills gaudissin d’una època daurada inimaginable a partir de 1955. Parl de l’Europa occidental, inclosa Mallorca, deixarem per a una altra ocasió altres societats. Però entre el 1973-1982 tornà la recessió, de la qual ara ja sembla que ningú no se’n recordi. Dubt que aquella generació dels setanta es trobàs millor que l’anterior, encara que és veritat que no patiren les privacions dels anys trenta i quaranta. De fet, des de llavors, les crisis no han faltat a l’escenari mundial, per bé que no totes han estat globals.
En conseqüència, tant si magnificam els efectes de la crisi actual qualificant-la de cataclisme únic en la Història com si la menyspream fins a considerar-la un accident sense importància perquè tot continuï igual, acceptam un món anterior al 2008 gairebé perfecte que no ha existit mai. Basta recordar la Mallorca embogida per la febre hipotecària que en època de creixement empobria la societat. Sincerament, crec que la majoria de mallorquins que el 2006 cercaven un primer habitatge vivien pitjor que el 1995. Alhora, també negam la capacitat d’aprendre de la crisi com demanava Jordi Pigem. I, fins i tot, obviam els efectes del coneixement acumulat que en els darrers dos-cents anys ha incidit en la millora de les condicions de vida.
Llavors, possiblement, sigui cert que molts d’europeus que ara s’haurien d’incorporar al mercat de treball viuran pitjor que els seus pares, però ni seran els primers en els darrers cinquanta anys ni té per què ser una situació irreversible. La història ens ha ensenyat que el progrés no és lineal però que podem avançar si estam disposats al canvi, al compromís polític i, també, ens allunyam de la nostàlgia del passat.
