No és populista qui vol

Ho va dir l’expresident Antich: “Són quatre externs que s’han de fer fotos devora una sobrassada per semblar d’aquí”. Parlava, com ja deu haver cavilat el lector amable, dels senyors que governen avui aquestes illes malmenades. En un escenari que combinava el color de cel corporatiu del partit amb una escala de collir figues estibada de sobrassades penjades, José Ramón Bauzá i la seva quadrilla s’exposaven davant les càmeres i davant més de mil comensals sota un lema que volia ser balsàmic: “Defensam lo nostro”. Com deuen anar les enquestes de popularitat devers el Consolat de Mar perquè els seus estadants hagin de fer una concessió d’aquest calibre en el torcebraç que mantenen amb les senyes identitàries de la terra que governen?

Vicent Partal en parlava no fa gaire, tot fent referència al creixement del nacionalisme al País Valencià i les Illes Balears després d’una eventual proclamació de la independència del Principat de Catalunya: “Un dels elements que hi ajudaria és l’actitud agressiva del Partit Popular envers els signes identitaris, el PP ara actua com un partit antimallorquí, cosa que no havia fet abans”. Efectivament, no descobrim res si afirmam que un dels factors que mantengueren Gabriel Cañellas en el poder durant tres legislatures va ser precisament la capacitat d’empatitzar amb un elector conservador, mallorquí, tradicionalista, poc o gens culte, molt arrelat a la terra, però també sovint mancat d’escrúpols quan li posaven la llepolia dels doblers a davant. Cañellas, en aquest sentit, tenia el do de la naturalitat: ordinari segons quan, desafiant si calia, però pròxim, empàtic, francot, i viu com una centella. No tots els joves del Partit Popular han sabut heretar aquesta doble cara. Potser Catalina Cirer, tota temperament, amb les seves camisetes del Mallorca; o per ventura Pere Rotger, encara que molt més mesurat en totes les seves aparicions. Un altre exemple podria ser el defenestrat Jaume Font, ara a El Pi: explosiu, maquinador, gran conversador, el pobler no té por de les distàncies curtes. Són, tots aquests exemples que posam, persones que estan o han estat al servei del Partit Popular i que no han dubtat a decidir o a votar quan ha estat necessari en contra de “lo nostro”. Ara bé, han sabut mostrar cara i ho han fet de manera natural, sense haver d’impostar i fent discursos a favor de “lo nostro” que fins i tot ells mateixos es devien creure, encara que actuassin en sentit totalment contrari.

Això d’ara, però, és tota una altra cosa. L’entorn de José Ramón Bauzá és agressiu envers qualsevol cosa que faci olor de mallorquí. El dimitit Carlos Delgado, el vicepresident Antonio Gómez o el president del Círculo Balear Jorge Campos són només les primeres espases de tot un exèrcit d’espanyolitzadors militants. Exhibeixen sense complexos el seu nacionalisme excloent arreu on van i actuen decididament per eliminar de Mallorca qualsevol resta de catalanitat, qualsevol esquit d’identitat diferenciada de la seva. Quan s’aferren a “lo nostro” ho fan sempre des del folklorisme més ranci, relacionant sempre identitat amb tradició, amb antiguitat. I cercant sempre la part còmica del mallorquí, la fàcilment estereotipable. El model d’IB3 que impulsen n’és una bona mostra. Els programes de producció pròpia que es fan en català cerquen el mallorquí simpàtic, el del “cagondeu” i el del “què putes dius?”, el mallorquí analfabet, el pagès vell, el residu a extingir. En espanyol, la sèrie moderna, la pel·lícula, fins i tot la tertúlia política, segons quan.

Ha estat per això que José Ramón Bauzá ha volgut fer de populista, per recuperar-se de la sembatuda, perquè veu que perd suports on sempre el seu partit n’havia tenguts. Ha volgut anar a unes matances, ha parlat de sobrassades com hauria pogut parlar de figues seques o pa amb oli, de patates de la Pobla o d’ametlers florits. Tant se val. Ni els seus se’l poden creure després d’una trajectòria tan diàfana encaminada a l’extermini de les senyes d’identitat d’un poble. José Ramón Bauzá sent repugnància infinita per la diferència i ho demostra cada dia amb les seves accions de govern, que m’estalvii d’enumerar per no cansar el personal. Però encara n’hi ha més: s’ha volgut vestir de populista i ha fracassat. Ni empàtic, ni explosiu, ni temperamental, ni francot, ni mesurat, ni pròxim, ni natural, ni ordinari, ni segur en les distàncies curtes, ni tan sols viu. A José Ramón Bauzá només li ha arribat la part dolenta dels populistes que l’han precedit: maquinador i desafiant. I per afegir al banyat, arrogant i altiu. No és populista qui vol, sinó qui pot.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF