Don Toni de Bearn va a veure ‘Acorar’

El senyor sortí de la representació amb una rialla a la boca. Aquell vespre, de manera excepcional, havien baixat a Palma per no perdre’s aquella funció de la qual tothom feia tant de temps que parlava. Dona Maria Antònia s’eixugava encara una llagrimeta mentre baixava les escales de la mà de don Joan, el capellà de la casa. Va ser aquest qui, veient l’expressió de don Toni, li demanà:

- Què heu trobat? Estau molt content, i a mi no m’ha semblat que l’obra fos gaire optimista.

- Ai, Joan. Et fixes en els detalls i no en l’essencial. Ric perquè em sembla que aquest Gomila és un dels individus més hàbils que he vist mai a Mallorca.

- Per què ho deis, això?

- Deus haver notat que el teatre estava ple, no?

- Sí, fins i tot el galliner.

- I tothom n’ha sortit encantat.

- Això sembla, don Toni.

- T’has fixat si el públic era gaire homogeni?

- Diria que no.

- Exacte. Hi havia gent del Círculo per una banda, i sindicalistes i pagesos per l’altra. També he vist algun mestre d’escola, obrers, el capellà i fins i tot funcionaris de l’Ajuntament.

- I què té d’estrany, això?

- Que els ha agradat a tots. L’autor parla d’un món que s’acaba, d’una Mallorca que està perdent la identitat i les paraules, i assenyala directament el públic com a responsables del mal. Seria d’esperar que algú se sentís ofès, amb aquesta acusació. Potser els que han contribuït a fer que aquesta despersonalització s’acceleràs. Els provincians que odien el seu origen. No ho trobes? Doncs la sorpresa és que no ha estat així. Mira-te’ls, com surten de contents. O de tristos i emocionats, però pel cas és el mateix. Un actor damunt de l’escenari fa preguntes cercant els culpables de la nostra pròpia degradació col·lectiva, i ningú se sent al·ludit. No et sembla sorprenent?

- I com així?

- Perquè tothom interpreta que els dolents són els altres. No ells. No ho veus, Joan? És fantàstic. Cadascú escolta i entén només allò que vol sentir. Això només pot ser obra d’un geni. I la demostració que els humans som l’única criatura capaç d’autoenganyar-se per aconseguir la tranquil·litat d’esperit.

- El mateix passa quan resam. Tots podem parlar directament amb Déu. Siguem cristians o pecadors.

- Ja, però, si és així, el món no avança, Joan.

- Potser és que nosaltres no ho podem intuir, però els nostres hereus sí que ho veuran, don Toni.

- Alerta amb els hereus. De vegades surten bords. Traïdors. “Sa sala de ses pepes”... quin ridícul!

Don Joan Mayol, consirós, no acabava d’entendre on volia arribar el senyor. Va interrompre els seus pensaments dona Maria Antònia, que frissava de tornar a la posada i poder sopar. Quan, baixant pel carrer de Sant Feliu i enfilant el Born per avall, arribaren a la plaça de la Reina, no va poder reprimir el seu enuig de veure l’estàtua d’Isabel II destruïda.

- Mirau per què havien de rompre una cosa que costa tant de fer. Si no els agradava l’escultura, que l’haguessin arraconada i ja està.

- Maria Antònia, les revolucions fan això. Han de rompre coses per construir-ne de noves. No ho han inventat ara.

L’escultura havia durat al seu lloc exactament 8 anys. Els que anaven entre el dia que la reina va visitar Palma per posar-hi la primera pedra, i el moment en què la família reial va fugir d’Espanya, quan començaren les revoltes de l’any 1868. Don Joan hi intervingué.

- I tanmateix, mira què han aconseguit, aquests esburbats. Res. Partí la reina, però han posat un rei que, a més, és estranger. No em digueu que n’Amadeu aquest sigui millor que na Isabel. És el que dèieu vós: tot canvia per continuar tot igual.

- Jo no ho he dit, això, Joan. Jo crec que el món avança. Potser ho has entès tu. Ja t’he dit que cadascú entén el que vol entendre.

Arribaren a la posada ja amb fosca negra. Al dia següent, el 10 de febrer de 1873, el rei Amadeu hagué d’abdicar i es proclamà la 1a República.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF