Coca-Cola tanca la seva planta embotelladora de Palma. Prop d'un centenar de treballadors queden sense feina a casa nostra. Es tracta d'una més de les dades sobre desindustrialització que des de Bèlgica fins a Detroit sacsegen occident des de fa més de dues dècades. A Mallorca, la cosa començà fins i tot més prest, a principis dels seixanta, quan ens capficàrem en el monoconreu del turisme i, pel que fa a la producció industrial, ho deixàrem tot en mans de les grans empreses i del sector de la construcció, abandonant la inversió en la indústria tradicional que fins aleshores havia estat prou important, com afirma Carles Manera en la seva Història del creixement econòmic a Mallorca.
Així, aprofitant els avantatges de l'economia d'escala, la fabricació en sèrie, l'abaratiment dels transports i, sobretot, unes innovadores campanyes massives de màrqueting cinematogràfic i televisiu, les grans marques externes començaren a desplaçar del mercat illenc els productors locals. Una d'elles va ser Coca-Cola, quan a finals de la dècada dels cinquanta decidí crear una planta embotelladora a Palma.
Fins aleshores els mallorquins bevíem els refrescos gasosos que havíem fabricat. Des d'abans de la guerra es bastí una xarxa de modestes indústries locals, algunes fins i tot grans, com la que inaugurà Francesc Miret a Palma el 1912, repartides a molts de pobles que nodrien quasi per complet el mercat insular. Fins i tot tenia sistemes de distribució propis casa per casa. A més dels bars i tavernes, era habitual veure, depenent de quin poble es tractés, una botella de Beba Salud, Orambo, Picsa, Ciceron, Miret... buida sobre el portal, a l'espera que fos intercanviada per una de plena.
Als anys setanta començaren a tancar aquestes indústries. Altres arribaren fins a mitjans de la dècada següent, però la gran majoria no passaren d'aquí. Un model de fabricació i de consum s'havia acabat. Lògicament, la planta de Coca-Cola de Palma no només seguia produint, sinó que es modernitzava i creava llocs de feina. Però el veritablement important era el port de la ciutat, per on entraven milers i milers de litres de Fanta, Trinaranjus, Kas, Pepsicola, Finley i de la mateixa Coca-Cola... No només aquesta havia derrotat la pinya, sinó que el Seven Up o La Casera destrossaren la gasosa mallorquina i el sifó. I això només és un botó de mostra. En el camp dels licors passà un procés semblant, encara que algunes marques han pogut resistir. Si ens girem cap a altres indústries, com la del calçat o la tèxtil, els efectes encara són més dramàtics pel nombre de persones afectades.
En principi, això no es va interpretar com un problema. Tothom aplaudí l'arribada de les noves marques. Mallorca creixia com mai i el nivell de vida també. Només les crisis dels anys setanta van fer sorgir algunes veus d'alarma, ràpidament callades per la represa econòmica posterior. Però la llavor del mal ja estava sembrada. Havíem deixat de produir perquè altres fabriquessin per a nosaltres. És igual si ho feien a l'illa o al continent, el cert és que ja no controlàvem el procés.
Som conscient que no tota la culpa ve d'Atlanta. Primer abandonaren els vaixell els consumidors emmirallats per la propaganda. Des de la mateixa indústria local tampoc no es va fer res per evitar el final, salvant honroses excepcions. Altres inversions eren més atractives.
Però el capital sempre cerca maximitzar guanys sense tenir en compte les externalitats que provoca. Per això, quan la deslocalització o la concentració ha donat més rèdits, no hi ha hagut marxa endarrere, a no ser a cop de subvenció estatal. Unes subvencions que acabarem pagant via impostos i augmentant el dèficit públic, la qual cosa ens demostra que les decisions en política econòmica només són efectives a mitjà o llarg termini.
Llavors, l'important no és tant el tancament de la planta de Coca-Cola a Palma d'aquests dies, sinó la seva arribada fa més de cinquanta anys com a símbol d'una nova economia. A la llarga, ella i la resta de grans empreses del mateix estil no només han destruït més llocs de feina dels que han creat, sinó que han ajudat a fagocitar tot el teixit industrial que semblava inaugurar una economia més equilibrada a Mallorca a principis dels seixanta. I per si això fos poc, han fomentat un model econòmic que propicia la concentració empresarial i l'acumulació de guanys en poques mans. I si no ho creieu, llegiu el llibre de D. C. Korten, Quan les multinacionals dominen el món.
