Publicitat
Publicitat

Coses que no canvien

Hi ha coses que canvien i d'altres que es mantenen inalterables. L'any 1887, el 68% dels homes i el 84% de les dones de les míseres Balears eren analfabets. L'arxipèlag liderava la taxa d'illetrats en un estat que n'era capdavanter a Europa. Entre aquella data i 1981 sempre ens mantenim per damunt la mitjana estatal juntament amb Andalusia, Canàries, Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia i el País Valencià (les dades provenen d'M. Vilanova i X. Moreno: Atlas de la evolución del analfabetismo en España ).

En aquell temps no hi havia immersió lingüística. Ni immigració, sinó emigració a carretades. Sense necessitat de recórrer a estadístiques històriques, amb la simple memòria de la meva família immediata, que no és una excepció, trobarem repadrins trescant per Argentina, per Cuba, per Filipines i per França, mentre que aquí, al paradís, arribaven els savis viatgers que glossà Carme Riera al seu discurs d'ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola.

Ara, l'Informe PISA ens deixa en molt mal lloc. Això vol dir que les coses han canviat però no tant. Substituïm analfabetisme per comprensió lectora. Pareix que tornam a emigrar. Ja no els desgraciats, sinó els fills amb estudis de les classes mitjana i mitjana-alta. La resta està encadenada al territori.

Estudia molt, treu bones notes i podràs emigrar a països on necessiten persones formades.

L'extinció dels espanyols no es veurà envoltada mai amb el mateix misteri que la dels dinosaures. La podem contar com si ja hagués succeït. Tengué el seu origen en una guerra de religió. Al president Mariano Rajoy, se li aparegué Espanya en versió stabat mater dolorosa, tal qual un pas de Setmana Santa. Plorava perquè se sentia injuriada. El gallec no dubtà. Aprovà la Llei de la Potada a Boca. Tots els que cometessin sacrilegi serien sotmesos a aquesta pena.

Mariano, summe sacerdot de l'espanyolisme, acudia al temple de la deessa. Mirava fixamement l'altar damunt el qual hi havia el mapa que la representava. "Qui t'ha ofès?", demanava. "És això, oh mare, una injúria?". Entrava en èxtasi. Quan despertava, assenyalava les víctimes que serien portades al botxí. Una a una passaven per la bota del desdentador.

Això fou tan sols el començament. Ben aviat hi hagué sacerdots i desdentadors autonòmics, municipals i de barri. La producció de desbarrats -així eren coneguts els condemnats- superà de molt les capacitats de la indústria de pròtesis dentals. Quan no quedaren heretges, aleshores es començaren a desdentar entre ells enmig d'un rosari d'acusacions d'excés o de manca de zel inquisidor.

Quasi no se'n temeren i els espanyols, com si haguessin patit una plaga de peridontitis, s'havien mort d'inanició. Espanya era ja pura abstracció. Objecte d'estudi d'hispanistes.

L'Institut per a la Conveniència i l'Èxit dels Familiars ha fet honor amb aquesta denominació a la filosofia que l'inspira una vegada que el germà del director general de Planificació ha assumit la direcció de l'institut que abans es dedicava a promoure la convivència i l'èxit escolar. Tanmateix no hi creuen. Des d'allà s'impulsaven les pràctiques restauratives com a mètode de resolució de conflictes i la figura del mediador. No n'han volgut cap per al conflicte més gran que han tengut. Prefereixen predicar amb l'exemple. Si hi ha d'haver pràctiques restauratives, que siguin per restaurar el vell ordre de sempre: la família, primer.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 12/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF