FILOSOFIA

“La vida cerca els seus portaveus per preservar-se”

Entrevista a Joan Buades, professor i escriptor

Joan Buades (Inca, 1963) combina la feina de professor de literatura amb la investigació sobre educació, globalització, canvi climàtic i turisme. Va ser diputat al Parlament de les Illes Balears en representació d’Els Verds. Ha escrit diversos llibres d’assaig, com On brilla el sol. Turisme a Balears abans del boom (Res pública, 2004), Exportando paraísos. La colonización turística del planeta (Alba Sud, 2006) i Do not disturb Barceló. Viaje a las entrañas de un imperio turístico (Icaria, 2009). Ha publicat també la novel·la Crui. Els portadors de la torxa (Més llibres, 2017), i tot just acaba de publicar el pamflet Educar, per a què? (Més llibres, 2019), Amb Joan Buades parlam del present i el futur de l’educació en l’era de l’Antropocè.

Dedicau el vostre darrer llibre, un pamflet sobre educació, a Greta Thunberg, l’activista climàtica inspiradora d’una revolta estudiantil global pel clima. Què representa la jove Greta Thunberg per a vostè i per a tota una generació, l’anomenada Generació Clima?

Greta Thunberg representa un miracle. Qui ens hauria dit l’estiu del 2018 que existiria una nena amb síndrome d’Asperger que un any després estaria anant a Davos, a les cimeres internacionals del clima i que seria capaç de ser una interlocutora de les aspiracions de tot una generació que possiblement no tingui futur, com ella mateixa diu. Greta pertany a la primera primera generació que no pot garantir que hi hagi un món respirable. La vida continuarà, però no és clar que ho faci també la humana. La força que han assolit Greta i el moviment climàtic vol dir que estam arribant als límits planetaris de l’Antropocè. Per primera vegada ha aparegut un subjecte ciutadà i social, que és gairebé infantil, que va més enllà dels problemes ecològics ‘clàssics’ i reclama el dret a tenir futur. El futur és la idea més important sorgida a la història i preservar el futur és una proposta central del moviment pel clima, que és compartida per acadèmics tan importants com Timothy Snyder. L’existència de Greta només es pot interpretar com un miracle i una enorme esperança alhora. Em fa vergonya la gent que es riu de Greta i intenta convertir-la en una espècie de titella manipulada pels pares. Molt poca gent coneix que Greta és descendent d’Svante Arrhenius, el científic descobridor de l’efecte hivernacle, a final del segle XIX. Pensar que aquesta nena du a la seva sang i les seves cèl·lules restes de la persona que va descobrir científicament que la composició de l’atmosfera estava canviant radicalment és com una paradoxa històrica preciosa. La vida cerca els seus portaveus per preservar-se.

Partiu de la certesa que ja no es pensa amb radicalitat l’educació. Què significa pensar l’educació de manera radical?

Pensar l’educació amb radicalitat significa comprendre que als centres educatius no hi convivim alumnes i professors, sinó persones grans i petites, que l’escola és un espai potencialment compartit que ha d’ajudar a formar la joventut, el bé més preuat d’un país. A les Balears, a diferència de Finlàndia, l’emergència no és l’educació, sinó Thomas Cook. Per a mi, els centres educatius han de ser vivers del tipus de societat que voldríem ser, és a dir, han de ser vivers de societats radicalment democràtiques. Ara el sistema educatiu està més burocratitzat que mai i és cada vegada més dependent d’un neoliberalisme que ha fet que sigui més normal que els alumnes facin un projecte d’emprenedoria per fer una empresa, que no pas conèixer què és un contracte de treball precari i què val el lloguer. Pensar radicalment és dir que l’escola és una plataforma de convivència de diferents generacions per practicar el tipus de societat que voldríem. Ens hi va la idea de futur. La consciència d’Antropocè, d’un temps que Marina Garcés explica en termes pòstums i apocalíptics, ha de canviar i l’escola ha de ser un espai de recreació d’altres futurs possibles. I aquests futurs alternatius els hem de construir junts, alumnes, famílies i professors, amb una perspectiva oberta, basada en el coneixement d’allò que està succeint a escala social, al barri, al nord i al sud globals, entre gèneres i a estar atents sobretot al que passa a la casa comuna que és la casa del clima i del planeta.

Observau una emergència educativa que transcorre en paral·lel a l’emergència climàtica?

Sí, van molt en paral·lel. Jo estic en la línia de Martha Nussbaum quan diu que el càncer a l’educació està matant la democràcia, que és la possibilitat de la llibertat i el futur. No estic parlant només a escala local. A Berlín faltaran centenars de milers de mestres d’aquí a l’any 2025. Al Regne Unit, hi ha enquestes que diuen que la meitat dels docents l’any 2016 s’havia plantejat abandonar la seva professió. Abans, ser mestre era relativament senzill, es difonien coneixements. Ara el mestre i l’escola són part de la indústria auxiliar de cures pal·liatives. Els docents som aquella part del sistema que fa que no esclati tot. Els docents som psicòlegs, psiquiatres, acompanyants, consellers alimentaris, i ensenyam poc. Hi ha una crisi mundial de l’educació que afecta més les Balears. L’abandonament escolar no és explicable només perquè tenim una economia turística, perquè hi ha altres zones turístiques que no en tenen tant. El somni educatiu se n’ha anat en orris, la professió s’ha desvaloritzat. Els homes desapareixem del sistema educatiu, sense que es noti la presència femenina als nivells directius. A l’educació pública es dona una falsa feminització perquè va associada a la degradació del projecte educatiu.

La principal tesi del llibre és que l’educació evoluciona de manera desconnectada dels grans reptes de la humanitat com l’emergència climàtica, la superació del neocapitalisme i l’emergència de la pròpia educació. Per què no es parla d’aquestes qüestions fonamentals per al futur?

Des dels interessos neoliberals, el sistema educatiu funciona bé perquè aconsegueix contenir una situació explosiva. A la gent que comanda de veritat, ja li va bé que les coses vagin així. Es fan intervencions seguint la idea d’una educació basada en la demanda i la rendibilitat. Es parla de competències però es construeixen itineraris d’elit condicionats als resultats acadèmics. Per què no es planteja un canvi? Perquè no hem estat capaços de prestar atenció a l’important. La pedagogia ha estat eliminada del dia a dia dels centres. Els docents vocacionals hem de reivindicar l’obertura d’un debat pedagògic entorn de la introducció al currículum de temes com el clima i la desigualtat, que marcaran l’educació del segle XXI i que acompanyaran els nostres joves quan nosaltres ja no hi siguem.

EDICIÓ PAPER 25/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF